“dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones”
Quantes voltes pots fer un mateix puzzle sense avorrir-te?
18 gener 2010
Roda
7 desembre 2009
Sic transit gloria mundi
Es revisava el cos nu després de la dutxa a l’espill, i va preguntar:
- escolta, m’has mossegat el mugró?
- (amb cara de fer memòria) hmm pot ser
2 desembre 2009
Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…
1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.
27 novembre 2009
Fer ens farà ser
Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.
Així, i atés que se’ns demana que ens aproximem al concepte de cultura en la societat actual, entenc que és raonable que em presente perquè així serà més fàcil entendre els meus punts de vista. Amb humiltat perquè després de tot només sóc una persona ben normal, tal vegada amb una mica més de ganes de complicar-se la vida del que és habitual.
Per damunt de tot, sóc inquiet de mena, i ja fa molt de temps que he assumit que mai no he sabut ésser una cosa només. Per tant, i tot i que sóc conscient de què per la meua trajectòria professional al món de les noves tecnologies se’m veurà inevitablement com a tal, mai no m’he sentit còmode amb l’etiqueta de persona de ciències.
Des de ben menut m’he criat en un entorn que m’ha educat en valors com a ciutadà, i que m’ha estimulat en tot moment per a consumir productes culturals. Siga per això o siga per la sensació de buidor que produeix treballar en tot moment amb intangibles i abstraccions que només entenen els teus col·legues professionals del camp de l’anàlisi de sistemes d’informació, he necessitat des de sempre equilibrar-me amb implicació en iniciatives ciutadanes diverses que gairebé sempre han anat lligades al camp de l’acció cultural.
De la meua formació com a analista de sistemes d’informació, he desenvolupat habilitats per a copsar realitats complexes, per a empatitzar i detectar les necessitats de totes les parts implicades, els seus problemes presents i potencials, i per a proposar, dissenyar i desenvolupar solucions que les resolguen.
De l’educació com a consumidor de cultura, he obtingut el plaer i la passió per aprendre i descobrir les infinites formes que les persones i col·lectius tenen d’entendre això de viure. També la convicció ferma de què els problemes importants a la societat només tenen solució des de l’educació i la cultura.
Del fet d’haver-me criat a un entorn que t’ensenya la diferència entre ésser un súbdit i un ciutadà, la consciència de què els problemes que hi ha a la part de fora de la porta de casa són tan meus com els de dintre, i que implicar-me de forma activa per a resoldre les coses és la meua responsabilitat com a persona que forma part d’una societat.
Així, el fet d’estar formant-me per a desenvolupar la meua carrera al món de la gestió cultural em ve de forma natural de la intersecció entre ésser ciutadà, analista de sistemes d’informació, consumidor de cultura, i apassionat de l’educació com a element clau en la resolució dels problemes que afecten el desenvolupament de la nostra societat.
7 octubre 2009
Vi negre, molt negre
En relació a la resposta oficial que trobe a #48, #49 i #50 pel que fa a la nova web de la Universitat d’Alacant i la seua forma de triar idiomes:
Si vaig a sopar a un bon restaurant, naturalment que sempre podré triar el vi que em vinga de gust. Això faltava, no? que no poguera escollir. Si després de tot, el pagaré jo.
Però no és menys cert que als bons restaurants, moltes vegades trobarem una proposta sobre la taula. Una aposta valenta o simplement honrada. Una botella triada pel mateix restaurant que probablement serà molt bona, no ho pose en dubte.
Com que els sommeliers saben més que nosaltres en qüestió de vins, de vegades ens deixarem guiar per la seua tria. Ja siga perquè ens refiem, o perquè total eixe també ens agrada, o perquè ens farà vergonya demanar l’alternativa. Ves a saber.
Doncs molt bé. La meua Universitat, ni tan sols és capaç d’apostar per un bon vi. Directament, posa damunt la taula el vi que el mercat diu que és el més popular.
Una posició tan respectable i democràtica com qualsevol altra. La diferència és que un restaurant es regirà per criteris econòmics, mentre que una Universitat és responsable de la formació dels alumnes.
Uns alumnes que, com a persones en una etapa de formació, sovint no entendran de vins. I que en qüestions de llengües, molt probablement tampoc no qüestionaran la botella que els posarem damunt la taula.
Em resulta profundament trist constatar la resposta oficial. No dubte ni dubtaré de la validesa professional de la gent implicada. Però la pàgina de seleccionar idioma no valia únicament per a seleccionar idioma, sinó per a demostrar que, com a mínim, la Universitat es mostrava neutra pel que fa a la tria idiomàtica.
Fins i tot i en certa mesura, protegia les llengües del mercat.
En l’actualitat, de facto, es deixarà la responsabilitat en mans del mercat la tria per defecte, ja que és en castellà com venen configurats els navegadors. I pinteu-me ara els arguments de verd, si voleu, que total som tots daltònics.
Naturalment que cada usuari es pot configurar el seu navegador particular i que hem de respectar eixes eleccions personals de l’usuari.
Però no tots els usuaris són informàtics. Jo sí, però bona part de la meua vàlua professional està en entendre que el que a mi em resulta trivial, no ho és per a altres persones que no es passen tot el dia envoltats d’ordinadors.
I així, la gran majoria dels usuaris, ni que siga per formació, ni que siga per comoditat, no faran la configuració.
De nou, mostrar la meua profunda decepció. Estic avergonyit, profundament avergonyit.
Hèctor Rubio,
PAS de la Universidad de Alicante (valencià – english)
15 setembre 2009
Carrer amunt
Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.
Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar. En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!
Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.
Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.
Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.
I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.
Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.
Iaio, va per tu 
Hèctor
P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.
3 setembre 2009
Converses de cinema
De matinada per Petrer, ja veus qui m’ho havia de dir. A casa d’un dissenyador de vestits de moros i cristians, amb amics d’ella, gent nova amb qui em trobe còmode. Fem com que mirem una pel·lícula de Mel Gibson a una televisio enorme – coses més rares m’heu vist fer.
Amb més interés, comentem entre tres un exemplar de Fotogramas. Actors i actrius, directors, productors. Pel·licules i referents. Nous apunts d’oci per a l’agenda de coses pendents. Estic encantat i em ve al cap quan feia el mateix amb la Pilar. Sempre m’ha apassionat el cinema, i per descomptat, conversar sobre tot el que l’envolta.
La veritat és que ja es nota que és setembre, però tot i això, quan la calor apreta el just per a tindre excusa, abandonem Gibson i eixim a gaudir d’una terrassa interior amb un terra que em recorda ma casa al carrer de Sant Carles d’Alacant. I pense que podria repetir la vetlada tantes voltes com calguera.
Mentre la mire parlar i riure amb els seus amics, pense que una vegada més la vida m’ha sorprés quan li he deixat espai per a fer de les seues. I sóc feliç. Ahir de vesprada vaig haver de telefonar una de les meues millors amigues per a dir-li això, que sóc feliç.
Portava dies intentant escriure alguna cosa de tot el que m’està passant d’unes setmanes ençà. Però no acabava de trobar el moment. De vegades perquè no trobava ni la inspiració ni el temps, i de vegades perquè sí que les trobava. I sé el que vull.
Vull perdre el compte de quantes vegades m’he despertat al seu costat.
De la meua Sonia.
22 juliol 2009
Et passe una cançó, dis-me si t’agrada
La part bona de conèixer gent nova és que t’aporten el seu món, la seua forma d’entendre les coses. I, de tant en tant, et diuen Et passe una cançó, dis-me si t’agrada. I penses, bé, nova música, a veure què tal és. No sempre m’agrada, però la d’ahir sí que m’arribà. Així que ara vull compartir amb vosaltres la que han compartit amb mi. La cançó es diu More Than Anyone, i la podeu trobar a l’àlbum Chariot – Stripped, del cantautor americà Gavin DeGraw. Ja em direu si us ha agradat.
Per cert, el vincle de l’àlbum fa referència a Spotify. Si no hi podeu accedir, jo encara tinc 6 invitacions disponibles. En voleu?
Gràcies Nuri 
17 juliol 2009
Mediterràniament (i 2)
Molt bé, estiu. I divendres. Aquesta nit sembla que tindrem una altra festeta nocturna a la platja, però si us dic la veritat, ara tinc ganes d’una festeta a la platja, però així, com al vídeo. Si sabeu d’alguna, aviseu-me, que vaig! I si és Norman Cook qui punxa, vaig de cap. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.
Vine-te’n a la festa…
16 juliol 2009
Nit de dimecres
Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.
- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.
L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.
-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!
Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.
* * *
Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.
Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.
I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.
La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.
Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.
- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?
Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.
- Que vols que faça què?
Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.
- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.