1 juliol 2010

En què es gasta Canal 9 els teus diners?

Canal 9 retalla un 70% el pressupost del doblatge condemnant al atur 500 families valencianes i ferint de mort la difusió del valencià
En què es gasta Canal 9 els teus diners?
http://www.cpd.org.es/
http://colprodobval.blogspot.com/

És un missatge del col·lectiu de Professionals Valencians del Doblatge.

Anime a que tots els catalanoparlants que tingueu blog a reproduir aquest missatge. Aquesta és la política del PP al País Valencià. Fer desaparéixer vuit segles de valencianitat lingüística i cultural de forma lenta i ferma.

En aquest país hem arribat a unes quotes de vergonya impressionant. Esperem que el poble valencià s’adone del que passa.

12 abril 2010

Roda (i 2)

Mon pare ens veu arribar pel corredor de la seua habitació i després de saludar-nos i besar-nos des de la cadira de rodes, em mira als ulls i em diu:

- Ara voràs quina sorpresa tinc per a vosaltres a l’habitació.

Somric i l’abrace. Hi entrem darrere d’ell i ma mare em diu que em quede per la porta, mentre mon va cap a la finestra. Els meus nebots Pau i Jordi cridant perquè han descobert que he dut d’Alacant el joc de dòmino i volen agafar els dos la bosseta amb les fitxes.

Mon pare al meu davant, mirant-me als ulls i fent-me un senyal que només coneixem ell i jo, o això m’ha fet pensar sempre. Bloqueja els frens, plega i separa amb les mans les plataformes on descansaven els peus. Em mira de nou, fa força amb les mans i els braços i s’alça tot sol. S’aguanta dret. Em mira. Amb una barreja d’emoció, equilibri inestable, alegria als ulls i una decisió que mou muntanyes, comença a caminar cap a mi. Jo me’l veig vindre riguent-se. Quan arriba al punt on estic jo, alça els braços i m’abraça.

Després es gira de nou cap a la cadira de rodes i va cap a Sonia. Veig la cara de Sonia mentre mon pare vap cap a ella i l’abraça. Veig l’estima que es tenen els dos ja.

18 gener 2010

Roda

“dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones”

7 desembre 2009

Sic transit gloria mundi

Es revisava el cos nu després de la dutxa a l’espill, i va preguntar:

- escolta, m’has mossegat el mugró?
- (amb cara de fer memòria) hmm pot ser

2 desembre 2009

Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.

27 novembre 2009

Fer ens farà ser

IMG_0614Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.

Així, i atés que se’ns demana que ens aproximem al concepte de cultura en la societat actual, entenc que és raonable que em presente perquè així serà més fàcil entendre els meus punts de vista. Amb humiltat perquè després de tot només sóc una persona ben normal, tal vegada amb una mica més de ganes de complicar-se la vida del que és habitual.

Per damunt de tot, sóc inquiet de mena, i ja fa molt de temps que he assumit que mai no he sabut ésser una cosa només. Per tant, i tot i que sóc conscient de què per la meua trajectòria professional al món de les noves tecnologies se’m veurà inevitablement com a tal, mai no m’he sentit còmode amb l’etiqueta de persona de ciències.

Des de ben menut m’he criat en un entorn que m’ha educat en valors com a ciutadà, i que m’ha estimulat en tot moment per a consumir productes culturals. Siga per això o siga per la sensació de buidor que produeix treballar en tot moment amb intangibles i abstraccions que només entenen els teus col·legues professionals del camp de l’anàlisi de sistemes d’informació, he necessitat des de sempre equilibrar-me amb implicació en iniciatives ciutadanes diverses que gairebé sempre han anat lligades al camp de l’acció cultural.

De la meua formació com a analista de sistemes d’informació, he desenvolupat habilitats per a copsar realitats complexes, per a empatitzar i detectar les necessitats de totes les parts implicades, els seus problemes presents i potencials, i per a proposar, dissenyar i desenvolupar solucions que les resolguen.

De l’educació com a consumidor de cultura, he obtingut el plaer i la passió per aprendre i descobrir les infinites formes que les persones i col·lectius tenen d’entendre això de viure. També la convicció ferma de què els problemes importants a la societat només tenen solució des de l’educació i la cultura.

Del fet d’haver-me criat a un entorn que t’ensenya la diferència entre ésser un súbdit i un ciutadà, la consciència de què els problemes que hi ha a la part de fora de la porta de casa són tan meus com els de dintre, i que implicar-me de forma activa per a resoldre les coses és la meua responsabilitat com a persona que forma part d’una societat.

Així, el fet d’estar formant-me per a desenvolupar la meua carrera al món de la gestió cultural em ve de forma natural de la intersecció entre ésser ciutadà, analista de sistemes d’informació, consumidor de cultura, i apassionat de l’educació com a element clau en la resolució dels problemes que afecten el desenvolupament de la nostra societat.

7 octubre 2009

Vi negre, molt negre

En relació a la resposta oficial que trobe a #48, #49 i #50 pel que fa a la nova web de la Universitat d’Alacant i la seua forma de triar idiomes:

Si vaig a sopar a un bon restaurant, naturalment que sempre podré triar el vi que em vinga de gust. Això faltava, no? que no poguera escollir. Si després de tot, el pagaré jo.

Però no és menys cert que als bons restaurants, moltes vegades trobarem una proposta sobre la taula. Una aposta valenta o simplement honrada. Una botella triada pel mateix restaurant que probablement serà molt bona, no ho pose en dubte.

Com que els sommeliers saben més que nosaltres en qüestió de vins, de vegades ens deixarem guiar per la seua tria. Ja siga perquè ens refiem, o perquè total eixe també ens agrada, o perquè ens farà vergonya demanar l’alternativa. Ves a saber.

Doncs molt bé. La meua Universitat, ni tan sols és capaç d’apostar per un bon vi. Directament, posa damunt la taula el vi que el mercat diu que és el més popular.

Una posició tan respectable i democràtica com qualsevol altra. La diferència és que un restaurant es regirà per criteris econòmics, mentre que una Universitat és responsable de la formació dels alumnes.

Uns alumnes que, com a persones en una etapa de formació, sovint no entendran de vins. I que en qüestions de llengües, molt probablement tampoc no qüestionaran la botella que els posarem damunt la taula.

Em resulta profundament trist constatar la resposta oficial. No dubte ni dubtaré de la validesa professional de la gent implicada. Però la pàgina de seleccionar idioma no valia únicament per a seleccionar idioma, sinó per a demostrar que, com a mínim, la Universitat es mostrava neutra pel que fa a la tria idiomàtica.

Fins i tot i en certa mesura, protegia les llengües del mercat.

En l’actualitat, de facto, es deixarà la responsabilitat en mans del mercat la tria per defecte, ja que és en castellà com venen configurats els navegadors. I pinteu-me ara els arguments de verd, si voleu, que total som tots daltònics.

Naturalment que cada usuari es pot configurar el seu navegador particular i que hem de respectar eixes eleccions personals de l’usuari.

Però no tots els usuaris són informàtics. Jo sí, però bona part de la meua vàlua professional està en entendre que el que a mi em resulta trivial, no ho és per a altres persones que no es passen tot el dia envoltats d’ordinadors.

I així, la gran majoria dels usuaris, ni que siga per formació, ni que siga per comoditat, no faran la configuració.

De nou, mostrar la meua profunda decepció. Estic avergonyit, profundament avergonyit.

Hèctor Rubio,
PAS de la Universidad de Alicante (valenciàenglish)

15 setembre 2009

Carrer amunt

El meu iaio Blas

Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.

Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar.  En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!

Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.

Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.

Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.

I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.

Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.

Iaio, va per tu :)
Hèctor

P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.

22 juliol 2009

Et passe una cançó, dis-me si t’agrada

La part bona de conèixer gent nova és que t’aporten el seu món, la seua forma d’entendre les coses. I, de tant en tant, et diuen Et passe una cançó, dis-me si t’agrada. I penses, bé, nova música, a veure què tal és. No sempre m’agrada, però la d’ahir sí que m’arribà. Així que ara vull compartir amb vosaltres la que han compartit amb mi. La cançó es diu More Than Anyone, i la podeu trobar a l’àlbum Chariot – Stripped, del cantautor americà Gavin DeGraw. Ja em direu si us ha agradat.

Per cert, el vincle de l’àlbum fa referència a Spotify. Si no hi podeu accedir, jo encara tinc 6 invitacions disponibles. En voleu?

Gràcies Nuri ;)

17 juliol 2009

Mediterràniament (i 2)

Molt bé, estiu. I divendres. Aquesta nit sembla que tindrem una altra festeta nocturna a la platja, però si us dic la veritat, ara tinc ganes d’una festeta a la platja, però així, com al vídeo. Si sabeu d’alguna, aviseu-me, que vaig! I si és Norman Cook qui punxa, vaig de cap. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

;) Vine-te’n a la festa…