És irònic, l’any que acabe de deixar, l’any en què tothom em deia “33, ah, l’edat de Crist“, ha estat capaç de deixar-me per moments fet un Crist. Algú m’hauria d’haver avisat del sentit de l’expressió… 
La gràcia és que tot i això, continue tenint la mateixa passió per la meua feina. A partir de llegir el que la Corina va posar fa uns dies sobre l’ensenyament, he recordat una cosa que vaig escriure fa més d’un any.
Va ser arran d’una vegada que amb ella i més gent vam anar al teatre, a Alacant, per tal de veure un dels molts espectacles anomenats El-Que-Siga.Com. Va estar bé, recorde. Però abans de l’obra, vam estar menjant alguna coseta a un bar a prop.
I com sempre sol passar, entre mos i mos de tapes, vam començar a parlar sobre la vida i les formes de guanyar-se-la. Ja sabeu com va, després d’un parell de cervesetes.. 
Ets capaç de solventar un problema d’àmbit planetari en un parell de minuts. M’encanta, els líders mundials haurien de fer-se més tapes i menys cims i summits.
Bé, tant és. Després d’uns quants minuts, ens trobàrem parlant sobre les nostres carreres, i sobre què ens agrada o desagrada d’elles. I aviat em tocà parlar sobre la meua.
Per a la gent que no està al món de la computació, és complexe entendre per què de vegades tenim tanta ansietat per coneixer i aprendre i reaprendre noves tecnologies, tècniques, eines, mètodes i altres postres.
El que vaig dir és el que acostume a dir per explicar la gent aquest cicle d’aprententage sense límit. Per a mi és molt senzill.
En primer lloc, sempre he estat inquiet i curiós. Sempre amb fam de conèixer coses noves. Vaig començar de ben xiquet, jugant amb Duplo i Lego. Després amb els jocs d’Educa. I de fet, després d’aquest inici, sempre he tingut la sensació de jugar al mateix joc, només que canviant les joguines.
En segon lloc, quantes vegades sou capaços de resoldre de forma repetida el mateix puzzle? Sense que us avorriu, vull dir. Aquesta és la clau que em fa ser una mica ansiós per aprendre. Una vegada he solventat un problema o situació, puc gaudir repetint aquest procés que encara és fresc, nou, excitant.
I ho puc aplicar un nombre indefinit de vegades. El problema és que després, ja no és emocionant, i l’únic desafiament associat a aquest nou coneixement és no badallar mentre el reapliques. I passa a ser avorrit per a mi.
En aquest moment, necessite cercar nous desafiaments. Posar-me noves metes, sentir la passió de nou per aprendre, per ser capaç de copsar, per crèixer més encara. Una mica més lluny, una mica més alt, una mica més complexe. I crear bellesa en forma de solucions.
Sabeu? Crec que necessite nous trencaclosques, noves idees, carn fresca, en definitiva, pel meu cervellet
De fet? Ja tinc un parell d’idees que em volten pel cap. I ja he començat a dibuixar-les.
Salutacions, embolicats,
Hèctor
