La càmera connectada després d’un estiu tan intens com complicat, i per no molestar els veins – que sí, que de vegades sí que els tinc en compte – m’he posat els auriculars. Sona Joana Amendoeira i de cop i volta, me n’adone que ja és setembre.

De vegades hi pense. És venir setembre i Portugal em ve al cap. No és el que he viscut o compartit allà, que ja forma part de la meua vida. És Portugal en si mateix. M’hi enyore.

És sentir les seues músiques, i comence a olorar el seu café. Uma bica por favor. M’hi imagine passejant pels carrers de Porto, vorejant o Douro, amb les barques de càrrega varades.

O assegut a les places d’Aveiro, on la llum era tan blanca que em semblava estar a una illa grega. On vaig escoltar Joana per primera vegada.

M’agrada veure’t per la càmera, encara que m’augmenta les ganes de veure’t, d’olorar-te, de somriure’t i de.. per què no? assaborir-te i gaudir-te tant com en sóc capaç.

Fas i desfàs. Llegeixes els escrits de la meua gent. I la meua gent et llegeix a tu. Gelat de xocolata de totes les marques que hi ha al mercat.

Al Castelho de São Jorge, mirant com comença lentament la tardor. Les sopes, delicioses i que confortaven molt més que no l’estòmac. El bacalhau à bràs que es desfeia a la boca entre les converses sorolloses dels lisboetes.

El fado, ara, no em genera saudade. Supose que el temps m’ha portat alguna cosa més que deutes i canes, i em produeix serenitat saber que un dia qualsevol, ens podem permetre el luxe de dormir junts. Pel plaer de saber-nos just a la vora.

Lisboa. Porto. Aveiro.

Illeta dels Banyets.

Parlem i parlem. Com qui no vol la cosa. Poc a poc. Vi dolç amb patés. Mentre caminem, mentre mirem de resoldre el dia a dia.

Mentre riguem i cuinem els dos alhora. Soja. Fenoll. Peix. Poma.

Et mire per la càmera.

I ves per on, tu m’estaves mirant mentre t’escrivia això.