Les persones pacients tenen paciència perquè tenen fills o tenen fills perquè són pacients?
Quantes voltes pots fer un mateix puzzle sense avorrir-te?
Arxius novembre, 2006
28 novembre 2006
Un dubte no massa existencial
Un dubte no massa existencial
8 novembre 2006
Bloc o Blog?
Bloc o Blog?
Sí, ja sé, és un canvi de terç, això que ara propose, però és que també em venia de gust parlar d’altres coses a l’embolics.
Fa temps vaig estudiar una mica com s’ho fan les llengües modernes per tal d’adaptar els neologismes. O siga, com s’integren a les llengües els conceptes nous – tecnològics o no – quan la denominació més estesa està escrita en una llengua estrangera. Nosaltres tenim el termcat per gestionar aquesta classe de problemes.
Us sona a xinés? Mireu, en general quasi tots i totes sabem què és això de software i hardware. Però sabíeu que en castellà es proposà programalia i circuitalia? I que en català s’ha de dir programari i maquinari? Això ens pot posar al davant de problemes en la vida diària.
Com a exemple, al meu negoci faig enginyeria de programari entre altres coses. Però em toca dir enginyeria de software perquè m’entenguen mínimament. Un client ja té els seus problemes quotidians, i ja em costa que entenguen el meu ventall de productes i serveis com per a obligar-los a estar al dia en terminologia.
En fi, a què ve tot aquest rotllo? Bé, via un fòrum d’emprenedors de la UOC al qual estic, m’ha arribat el bloc/blog de la Carme Pla, on entre altres coses ben interessants i que aplicaré aviat, tenia un enllaç a un document en què es parla sobre si és correcte dir blog o bloc, per a referir-se a això que fem per exemple amb l’embolics.
M’ha agradat molt, el punt de vista de Gabriel Bibiloni. Què en penseu?
Salut, personetes
Sí, ja sé, és un canvi de terç, això que ara propose, però és que també em venia de gust parlar d’altres coses a l’embolics.
Fa temps vaig estudiar una mica com s’ho fan les llengües modernes per tal d’adaptar els neologismes. O siga, com s’integren a les llengües els conceptes nous – tecnològics o no – quan la denominació més estesa està escrita en una llengua estrangera. Nosaltres tenim el termcat per gestionar aquesta classe de problemes.
Us sona a xinés? Mireu, en general quasi tots i totes sabem què és això de software i hardware. Però sabíeu que en castellà es proposà programalia i circuitalia? I que en català s’ha de dir programari i maquinari? Això ens pot posar al davant de problemes en la vida diària.
Com a exemple, al meu negoci faig enginyeria de programari entre altres coses. Però em toca dir enginyeria de software perquè m’entenguen mínimament. Un client ja té els seus problemes quotidians, i ja em costa que entenguen el meu ventall de productes i serveis com per a obligar-los a estar al dia en terminologia.
En fi, a què ve tot aquest rotllo? Bé, via un fòrum d’emprenedors de la UOC al qual estic, m’ha arribat el bloc/blog de la Carme Pla, on entre altres coses ben interessants i que aplicaré aviat, tenia un enllaç a un document en què es parla sobre si és correcte dir blog o bloc, per a referir-se a això que fem per exemple amb l’embolics.
M’ha agradat molt, el punt de vista de Gabriel Bibiloni. Què en penseu?
Salut, personetes
3 novembre 2006
Parlant de gravitació
Parlant de gravitació
Doncs mira, ho reconec, m’encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!
No, no és que m’haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m’he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l’esquerra del meu bloc personal.
I he vist que ja se m’ha passat l’arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.
I res, que no m’ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.
Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.
Doncs mira, ho reconec, m’encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!
No, no és que m’haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m’he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l’esquerra del meu bloc personal.
I he vist que ja se m’ha passat l’arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.
I res, que no m’ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.
Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.
3 novembre 2006
Alquímia
Alquímia
‘Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!’
Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll
Supose que aquestes paraules m’han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.
Aquest matí que hauria d’estar treballant enlloc d’estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l’omplia d’aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.
I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l’aigua tornava a l’espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s’ha de saber veure, mirar, i observar.
He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l’angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.
I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d’acord, de vegades fa por, t’endinses a la mar i t’aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.
Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l’inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.
I trene la meua vida amb la d’altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.
Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.
‘Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!’
Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll
Supose que aquestes paraules m’han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.
Aquest matí que hauria d’estar treballant enlloc d’estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l’omplia d’aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.
I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l’aigua tornava a l’espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s’ha de saber veure, mirar, i observar.
He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l’angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.
I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d’acord, de vegades fa por, t’endinses a la mar i t’aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.
Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l’inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.
I trene la meua vida amb la d’altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.
Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.