Fa temps algú amb totes les característiques que se li suposen a un criança jove que sembla apuntar maneres, em digué que potser em vindria bé dissociar l’energia que em bull a la sang, i la meua carrera professional.

I és cert. Aplegat el moment en què comences a detectar segons quines coses no estàs disposat a comprometre per a ascendir més, et planteges cap a on es pot crèixer.

Primer em vingué al cap el que fa anys vaig veure a l’oficina del secretari de la Universitat d’Alacant. Hi havia un rètol insolent que em divertia pel lloc envoltat de poder on era. Deia:

Els llibres amb menys utilitat són els que acaben al prestatge de dalt de tot

Però és obvi que aquest rètol no aprofita de molt més que un analgèsic. Passat l’efecte, el maldecap torna. I honestament, encara no he tancat el com resoldre aquest excés d’energia.

Però alguna idea, sí que comence a tenir-la, sí. Fa unes setmanes vaig escriure una coseta al voltant de la paciència, i ara la tinc més clara encara.

Sabeu? En aquestes setmanes crec que he millorat en uns quants aspectes. I com no! he detectat noves àrees de millora.

He evolucionat com a cuiner de clients exigents, i polit les meues habilitats socials de negociació i resolució de conflictes, oratòria, motivació, gestió de crisis i cerca de la pau interior. Fer de mestre i d’amic. De company de jocs i de Senyor No.

La lletra petita ja me la reserve. Perquè ja forma part de la intimitat que anem construint i compartint ella i jo. Qui m’ho hauria d’haver dit a mi, fa uns messos.

Ara acabe de donar una besada de bona nit a una personeta que amb el seu somriure sense reserves i la seua mirada neta, tranquila i alegre, t’agraeix i et paga tot el que has fet i fas sense perdre la paciència.

I tot just ara que acaben les vacances de Nadal, ara que ha tornat el silenci a casa meua, sabeu? No em trac un pensament del cap.

Prova superada. Crec.

P.D. La personeta cantusseja des del llit. Anirem a la pròrroga del partit. Eppur si muove.