Quantes voltes pots fer un mateix puzzle sense avorrir-te?
Arxius juliol, 2008
31 juliol 2008
Polden Court 3.4
Polden Court 3.4
15 juliol 2008
Diagonal
Diagonal
A la fi, agafes forces d’on no les tens i separes les teues coses. Lleves d’un armari, poses a un altre. Organitzes de forma definitiva els muntons de roba, i implantes el nou ordre a l’armari. Tornes a saber on queden totes les teues coses. Una tauleta de nit queda sense res.
Lleves els vestigis del passat proper i comú de les parets, on només queda el senyal, els forats d’on penjava tot. Passes l’aspiradora, la mopa, fregues el terra. Lleves la pols dels mobles. Fins i tot li pegues la volta al matalàs. Roba de llit nova, on saps que només hi trobaràs el teu propi olor a l’altre coixí. Les teues sabates i prou a sota el llit.
Queda tot net, nu, asèptic. Et dutxes i continues amb el que queda del dia.
Sopes i traus la brossa. Fas temps però inevitablement, tornes a l’habitació. I ara que només estàs tu, te n’adones del buit que sents. La veus encara que no hi és. Et sents com a una habitació d’hotel. Fa fred per dins.
Distraus la indivitualitat amb la ràdio. A la fi encens el portàtil i converses per a no escoltar el silenci. El tic-tic de les tecles t’evadeix i mitiga la incomoditat. Però a la fi tot acaba.
Apagues l’ordinador. La llum, que no la ràdio.
Dorms en diagonal al teu llit per a dos.
A la fi, agafes forces d’on no les tens i separes les teues coses. Lleves d’un armari, poses a un altre. Organitzes de forma definitiva els muntons de roba, i implantes el nou ordre a l’armari. Tornes a saber on queden totes les teues coses. Una tauleta de nit queda sense res.
Lleves els vestigis del passat proper i comú de les parets, on només queda el senyal, els forats d’on penjava tot. Passes l’aspiradora, la mopa, fregues el terra. Lleves la pols dels mobles. Fins i tot li pegues la volta al matalàs. Roba de llit nova, on saps que només hi trobaràs el teu propi olor a l’altre coixí. Les teues sabates i prou a sota el llit.
Queda tot net, nu, asèptic. Et dutxes i continues amb el que queda del dia.
Sopes i traus la brossa. Fas temps però inevitablement, tornes a l’habitació. I ara que només estàs tu, te n’adones del buit que sents. La veus encara que no hi és. Et sents com a una habitació d’hotel. Fa fred per dins.
Distraus la indivitualitat amb la ràdio. A la fi encens el portàtil i converses per a no escoltar el silenci. El tic-tic de les tecles t’evadeix i mitiga la incomoditat. Però a la fi tot acaba.
Apagues l’ordinador. La llum, que no la ràdio.
Dorms en diagonal al teu llit per a dos.
5 juliol 2008
Intimitat
Intimitat
Afortunadament, pensà, aquest diumenge obriran. I potser aquesta vegada algú es fixarà en mi. I és que estava segura de què el problema era que no la veien.
Era bonica, senzilla i elegant. Saltava a la vista que sabria agrair el contacte amb una pell estranya. Però no la veien. I ja ni recordava com va acabar al pou on era, on l’havien relegada. Tot semblava absurd, no s’ho treia del cap. Per què havia d’estar allà?
Hores i hores. Dies i dies. Setmanes, mesos.
Envoltada de competència anònima, aparent i cridanera. Humiliada de veure que tot i això, tenien més èxit que ella. Li mancava intimitat, espai vital, oxígen. Se sabia envoltada de belleses trencades, de temors, d’il·lusions decebudes i d’ànsies de gaudir d’un passeig vora mar. D’estirar-se a l’arena, de respirar un altre aire diferent al del pou.
Però aquest diumenge seria diferent. Aquest diumenge, sí. Em triaran a mi, pensava. Només cal que em miren. Que em miren de veritat. Ja no creia en prínceps, però diumenge, algú la trobaria. La triaria d’entre la massa anònima i sabria que hauria trobat un petit tresor.
Al sostre, els neons coberts de pols espesa, tremolaren i tot seguit s’apagaren. A les fosques i mentre el món començava a dormir-se, ella somiava desperta. Com cada dia. Com cada nit des que va prendre consciència de ser al pou de les misèries.
En una espera tensa, la vella tovallola de platja sabia que aquest diumenge sí, abandonaria la planta d’oportunitats dels grans magatzems. Diumenge començaven les terceres rebaixes.
Afortunadament, pensà, aquest diumenge obriran. I potser aquesta vegada algú es fixarà en mi. I és que estava segura de què el problema era que no la veien.
Era bonica, senzilla i elegant. Saltava a la vista que sabria agrair el contacte amb una pell estranya. Però no la veien. I ja ni recordava com va acabar al pou on era, on l’havien relegada. Tot semblava absurd, no s’ho treia del cap. Per què havia d’estar allà?
Hores i hores. Dies i dies. Setmanes, mesos.
Envoltada de competència anònima, aparent i cridanera. Humiliada de veure que tot i això, tenien més èxit que ella. Li mancava intimitat, espai vital, oxígen. Se sabia envoltada de belleses trencades, de temors, d’il·lusions decebudes i d’ànsies de gaudir d’un passeig vora mar. D’estirar-se a l’arena, de respirar un altre aire diferent al del pou.
Però aquest diumenge seria diferent. Aquest diumenge, sí. Em triaran a mi, pensava. Només cal que em miren. Que em miren de veritat. Ja no creia en prínceps, però diumenge, algú la trobaria. La triaria d’entre la massa anònima i sabria que hauria trobat un petit tresor.
Al sostre, els neons coberts de pols espesa, tremolaren i tot seguit s’apagaren. A les fosques i mentre el món començava a dormir-se, ella somiava desperta. Com cada dia. Com cada nit des que va prendre consciència de ser al pou de les misèries.
En una espera tensa, la vella tovallola de platja sabia que aquest diumenge sí, abandonaria la planta d’oportunitats dels grans magatzems. Diumenge començaven les terceres rebaixes.