Aixi que passa el temps, i vas coneixent-te més, arribes a la conclusió de què per caràcter, si et planteges pujar una muntanya, la pujaràs tard o d’hora. Amb motivació, per molt que et coste, arribes dalt i fas cim.
De vegades la vista des de dalt compensa l’esforç. Però hi ha altres ocasions en què arribes dalt i t’adones que no era la teua muntanya. Alguna cosa has aprés pel camí, és clar, pero et decep la vista.
I bé, ja que estàs dalt, mires al teu voltant per a fixar el teu objectiu següent. I així vas entretenint el camí mentre puges muntanyes. Però arriba un moment en què el mite de Síssif es creua al teu camí, i t’atures. I reflexiones.
Arribes a la conclusió de què a la vida, el problema no és pujar muntanyes, sinó saber triar les que paguen la pena. I de no centrar-se tant a fer cim com a disfrutar mentre estàs a la muntanya.
Tota la raó. Algú va dir que l’important no és el destí, sinó el viatge. Espere que tries bé el teu proper destí perquè això determinarà si serà o no bon vaitge
ciber-besets de dilluns
Portaré biodramina, sí
M’agrada molt la teua reflexió, em recorda a un llibre que m’agrada molt, Sisshartha de Hermann Hesse, encara que al final arribes a tu mateix i te n’adones que el viatge en sí no era el que buscaves, t’ha duut al teu objectiu. Com diu Llach és més important el viatge a Itaca que arribar-hi. Vaig a continuar llegint el blog, m’agrada molt i la música de Dat Dere una passada. Bss
El llibre al que em referia és Siddhartha, l’havia picat malament.
Gràcies Pepa,
de fet, mira, vaig posar la versió de Carles Riba del poema de Kavafis fa molt, molt de temps a un altre blog en què hi escrivia:
http://embolics.blogspot.com/2006/01/i-ara-que-comena-lany-2006.html
Ara que, Llach per Llach, Vaixell de Grècia sempre m’ha agradat més.
Besets, i gràcies pels comentaris
Uff, a mi també m’agrada molt Vaixell de Grècia. Ja he vist l’enllaç, molt rebonica la lletra! Per cert, el teu blog m’encanta. Besets