Arxius febrer, 2009

27 febrer 2009

XG2736 Seient 08A

Una amiga de qui no faré fitxa tècnica perquè ja fa prou temps que vaig abandonar aquest costum, te especial aficció per trobar senyals a la via quotidiana. Hui m’he adonat d’un que començà ahir i termina ara, però ja us el contaré després. El cas és que ahir a la nit em va acompanyar en una de les afortunadament esporàdiques ocasions en què jo estic trist després d’haver sofrit un dia que començà genial i que a partir de l’hora de dinar se’m va regirar de mala manera.

I és que el sentit comú et diu que hi ha coses que mai no s’haurien de fer a taula. Però els manuals d’urbanitat parlen d’etiqueta, de l’ordre dels coberts i en definitiva de totes eixes coses que en un dinar entre amics són perfectament prescindibles. Una vegada més comproves que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

És això un senyal? No ho crec, la veritat. I com que no sóc persona que crega en astrologies diverses, no veig cap conjunció còsmica sinò un catastròfic exemple de manual sobre com no s’ha de gestionar una crisi. Mai millor dit, a la vida hom es menja el plat que es cuina, i de tot s’hauria d’aprendre. Però bé, la vida continua i el futur és nostre o això diuen. Ja parlarem quan toque i en privat de presents, futurs, terminis, prioritats i podes.

Mire per la finestreta. El dia és magnífic i la vista espectacular. He triat mirar a terra i des de damunt la mar veig passar el meu país. Bonic, tan bonic com ho estava el dia que em vaig enamorar d’ell. Jay Kay, The return of the space cowboy als auriculars i jo estic de vacances. El meu mac a la maleta, què hi farem.

Mire cap a l’oest, que tot i no ser Amèrica del Sud, em te encuriosit bona cosa pels seus carrers que miren a la mar i altres coses. No espere llegendes de passió perquè aquest és un altre oest i jo no sóc Brad Pitt. Ara que ja veurem si no faré l’indi o l’indià. Al temps.

Ahir la meua Marta que és i serà molt seua sempre, em va veure trist per la seua finestreta i em deia que no hay nada tan importante en la vida. I te raó. Acostumada com està als xiquets, em va entendre a la primera i em va fer riure i somriure. La vida que té i oculta aquest nas de pallasa!! Ella se n’anà a fer-se un bany dels de senyoreta que es mima com cal, i jo a la fi vaig optar per sopar i compartir una tertúlia deliciosament exempta d’etiquetes amb Ana que sempre m’escolta des de Lavapiés.

Em demanen que apague l’iPhone perquè estem arribant ja. Fa 24 hores jo esmorzava a la Universitat d’Alacant amb les meues amigues Vicky i Cristina. I jo ara acabe d’aterrar a Barcelona. Un senyal? hmm no ho sé, però la meua vida li té un aire al Woody Allen, només em falta ser un hipocondríac.

I el cas és que em fa mal la gola..

Amb molt d’afecte, a les meues amigues,
Hèctor

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
24 febrer 2009

Dos gots

img_01591

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
16 febrer 2009

42516 Oistrakh

Segons que he pogut esbrinar gràcies a la wikipedia, l’astrònom alemany Freimut Börngen va catalogar 519 asteroides al llarg de la seua vida com a científic, que de fet continua a hores d’ara encara que ja s’ha jubilat. Admirable. Börngen, que sembla té una reconeguda reputació pels seus valors humans i el seu criteri ben fonamentat a l’hora de triar noms per als asteroides, va batejar el que va descobrir l’11 de novembre de 1993 com a 42516 Oistrach, en memòria del violinista jueu David Fyodorovich Oistrakh i al seu fill Igor.

El violinista nascut a la vora del Mar Negre, va nàixer al si d’una família jueva de comerciants i començà a estudiar violí a l’edat de quatre anys. Si voleu conèixer més la vida d’Oistrakh, us recomane la lectura de l’entrada que us he passat. És cosa nostra saber si volem o no estirar dels fils que a diari ens apareixen per a aprendre, i és que la vida pot ser molt estimulant si la sabem llegir entre línies.

Aprens per exemple que Oistrakh va desenvolupar una amistat amb Shostakovich, arran de la qual va enregistrar bona part de les seues obres de violí. El que em recorda que tinc pendent el descobriment de Shostakovich. Com tantes i tantes coses, a la vaca que va.

Però en concret, a mi el que m’ha colpit prou és saber que durant la segona guerra mundial, Oistrakh va continuar ensenyant al conservatori de Moscú i que quan l’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, va anar al front i tocà per als soldats i els treballadors de les fàbriques en condicions molt difícils. L’acte més heroic de la seua vida va tindre lloc a l’hivern de 1942, quan va interpretar un concert de Tchaikovsky a una sala de concerts al centre d’Stalingrad, al mateix temps que la Luftwaffe bombardejava la ciutat de forma massiva.

Oistrakh era conscient de ser un dels principals ambaixadors culturals del seu país i aquest fet, sumat a la seua passió absoluta per la música, va fer que continuara treballant a un ritme frenètic després d’un atac de cor que va patir l’any 1964. Deu anys després i en plena activitat, no va superar un segon atac de cor i va morir a Amsterdam. Les seues restes descansen per fi al cementiri de Novodevichy.

Jo no aspire a un descans etern tan noble, però en canvi hui estic ben descansat perquè he dormit espectacularment bé. Hi ha qui li diu tindre la consciència tranquila però jo m’ho prenc més aviat com un malcriar-me. He aprés a fer-ho de tant en tant perquè de vegades no ets conscient del ritme que portes fins que molta gent t’ho diu des de l’exterior. I així després d’unes pagines de Kundera compartides en la distància, he dormit 7 hores seguides.

Però hi ha coses que et produeixen un contrast més acusat que tindre tres-centes persones dient-te - Hèctor, no trobes que potser vas massa ràpid per la vida?. I és que tots tenim tecles molt concretes que no tota la gent sap tocar. Mai no heu tingut la sensació que hi ha persones que d’alguna manera i sense pretendre-ho, vibren en el mateix armònic que tu?

D’un temps ençà, veig que estic envoltat de persones especials. De vegades elles són electrons de valència que orbiten entorn a la meua vida. De vegades sóc jo qui es meravella de girar al seu voltant i observa quanta bellesa hi ha als seus detalls. Persones que es comprometen, que assumeixen la veu del seu poble, que s’esforcen per la seua gent i la seua cultura. També persones que et diuen que troben molt natural entendre’t i que t’enriqueixen amb la seua presència, que sents propera des de la distància. Altres que t’han dit que troben que el teu món és molt bonic i que et fan somriure perquè mai no t’ho havien dit abans. I persones que et diuen que viure en parella és saber que pots compartir un silenci a casa sense que pese, sentir-se plens així sense que haja de passar res més.

Hi ha per últim les persones que, de forma intuïtiva, et passen un vídeo de Clair de Lune perquè saben que deixaràs tot el que estaves fent, baixaràs a terra, començaràs a sentir el violí, pujaràs al cel i tremolaràs com una fulla.

Potser per la música. Potser per saber que t’han entés.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
14 febrer 2009

Calentets

Són coses comunes, que tots tenim, però que sovint només les trobes a faltar de veritat quan no les tens. I et poses irritable, sensible, tens i nerviós. Necessites fer-ho i no penses en una altra cosa. En grup o en parella. De vegades fins i tot sol, que afortunadament hi ha coses que un mateix es pot apanyar i a sobre és gratis. Al seient de darrere del cotxe. O al davant. Copilot o conductor. A una cadira. A una butaca. Naturalment a un sofà. A un quart de bany. A la foscor d’una sala de cinema.

Saps que arribes a la faena i t’ho noten a la cara. Somriures de complicitat. I sí, per descomptat que a l’oficina és genial. Potser perquè és arriscat fer-ho. A la platja. A una caleta solitària. De nit i de dia. De vegades envoltat de desconeguts que fins i tot se sumen. També en una piscina. Bé, en dues diferents. A l’aparcament d’un centre comercial. I a qui li importa si passa gent i es queda a quadres quan et veu a través dels vidres del cotxe. Que miren, si volen, que l’enveja és molt roïna.

I és que et quedes tan bé després. A la zona de descans d’un macro-concert. O a un caminet per a trencar amb la monotonia d’un viatge llarg  per carretera. A l’àrea de descans d’una autopista. També per la part del final de l’església. Sí, també allà és possible si ningú no et veu. Fins i tot si et veuen. A la zona duty free d’un aeroport, amb tantíssimes càmeres com hi ha.

Al carrer d’una ciutat que no és la teua, perquè total no tornaràs per allà. Al banc d’una plaça o d’un parc. Al teatre, als camerinos. De festa en qualsevol lloc. En un descans mentre estudies a la universitat de nit. I a classe quan apaguen els llums i posen les transparències, encara que no vols perquè segur que el professor et sentirà i li tindrem. I que t’ho has jurat mil voltes, que no ho faràs més. Però que és inevitable i acabes forçant els teus límits. Perquè és tan dolç de vegades que t’enganxes. A ta casa. A la meua. Al bosc, hmmm sí, l’aire lliure té un atractiu afegit. Amb la remor del riu al costat.

I buff… no diguem ja quan ho fas al llit dels teus pares. O al teu llit. O al meu. A un hotel de cinc estreles o a un motel sòrdid de carretera, que arriba un moment que t’és igual on mentre siga ja. Sí, per favor. Necessite dormir.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
13 febrer 2009

Quan el despertador t’abraça

rabbit-fullVas pel carrer i de sobte i sense avisar, t’arriba. De colp ho respires i somrius. Ha tornat i ho saps. La gent et veu i no acaba d’entendre perquè t’has quedat parat a la meitat del passeig, tot carregat amb les bosses del mercadona i amb un somriure estúpid a la cara. Ells no saben què és sentir com et tornen les ganes d’escriure. Perquè mai han tingut la sensació de quedar-se temporalment sec i sense poder escriure ni una paraula.

Conscient com ets de què cal extraure de la vida tot el profit quan les coses venen ben donades, decideixes viure el moment amb tota la intensitat. Apartes les bosses a un costat, seus al banc de fusta, i poses els peus a sobre el banc. Creues les mans abraçant els genolls. Canvies la música i poses passió destil·lada, més acord amb com et sents.

El ritme de son cubà, ficat al cap. Tic, tic, tic, tic-tic. Tic, tic, tic, tic-tic. El teu cap que comença a volar, i a pensar en tot el que li envolta. La gent passa i et mira al banc. Tu a la meua. Verse moi sosté que la ruïna portà de la mà a les muses. Ja li vas dir que compleixes la primera part, així que en la més pura i perversa demostració de l’efecte papallona, arribes a la conclusió de què en alguna part del món, algú deu tindre ració doble de muses, perquè a tu no te n’arriba cap. Ja arribarà.

Unes quantes cançons després, recordes que portaves peix congelat a una de les bosses. No saps si el cicle del fred s’ha trencat per al peix, però el teu, ja ens dius tu que sí. Tornes a casa. Fa nit d’escriure i tecleges un paràgraf. Algú amb un nas de pallaso et saluda i decideixes viure el moment perquè els somriures no sempre són tan bonics. Prioritzes i simplifiques.

Se us fan les tantes. Parleu de coses d’adults. O siga, de retallables. I al matí següent et despertes abraçat al despertador. El matí passa a la faena de manera plàcida, i et menges una poma per Alacant mentre baixes a una reunió. Fa un dia fantàstic. De vesprada i després de dinar, creues uns correus. Poses Compay Segundo i arreplegues la roba estesa a la galeria, que sembla que s’està posant gris. Et resulta indiferent, perquè total, estàs de colors per dins i per fora. Et fas un café i escrius. La vida et tracta bé.

No deixes de pensar com haurà anat això dels retallables.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
10 febrer 2009

Colors

Acabe de llegir el teu conte. Deu ser cosa meua i de les coses que em volten pel cap aquests dies, però el fet és que em recorda el que vaig posar ahir. Atrevir-se a preguntar, a preguntar-se. A qüestionar-se de tant en tant el que pensem regla inamovible com a forma de millorar dia a dia. Amb els seus efectes col·laterals. I mira que ho intente, però em costa mantindre la visió de túnel molt de temps. És més sa i divertit combinar-ho amb vida de colors. I en trobar l’equilibri perfecte estic.

I pense també que el conte té molt a veure amb la pel·licula Revolutionary Road, que vaig tindre la sort de compartir amb una parella d’amics que em regalaren el plaer de compartir la seua intimitat per unes hores. Si encara no l’has vist, te la recomane de manera especial. Estic segur que si la veus, acabaràs igual que com estàs acabant totes les pel·lícules que veus aquests dies.

Però per sort, encara et fan efecte i t’hauries d’alegrar per això. Estàs viva. Com jo, que acabe de llegir el teu conte.

Estic amb tu, xiqueta, no existeixen els llops.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
9 febrer 2009

Sóc així

Mother – “Don’t ask so many questions, child. Curiosity killed the cat.”
Willie – “What did the cat want to know, Mom?”

La història completa la podeu trobar a The Phrase Finder. Que per què pose això? Millor no preguntes, o pensaré que ens assemblem més del que semblava a primera vista? Siga com siga, pense que mai no hauríem de perdre la inquietud de Willie.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
6 febrer 2009

Cora

Com sempre, portava aquests dies unes quantes coses entre mans. Com sempre amb el dubte de si potser hauré tornat a forçar la màquina. Com sempre pensant que tal vegada la meua màquina és així. Com deia l’Anna l’altre dia, i no cal conèixer-te molt per a saber que quan t’ho lleves tot això de damunt, per abril i maig et ficaràs en altres projectes, tu ets així i t’agrada ser així. No acostume a discutir i menys encara amb la gent de poble, que contra el trellat sempre eixes perdent.

Filosofia de barra de bar a banda, el cas és que una de les tasques que he resolt ha estat transferir el blog a un nou servidor. Ja sabeu, coses d’informàtics. I com que ha també canviat el sistema de traducció dels escrits a diferents idiomes, m’ha tocat repassar totes i cadascuna de les dèries que he anat amollant per ací. A banda d’adonar-me que la meua situació ha evolucionat prou – i a millor – en tan sols uns mesos, he vist que de vegades paga la pena donar una segona mirada a les coses.

Ni que siga perquè amb la distància física i emocional acostumes a veure tot amb uns altres ulls. I com a recompensa, trobes joies com la que us he compartit dalt. Hauria de dormir més. Però de moment hi ha coses més interessants a fer. Ara he redescobert les pel·licules mudes de matinada. Redéu com enganxen. I també les que, com The postman always rings twice, et deixen sense paraula. Come on, come on. Jessica Lange continua destil·lant desig com cap altre èsser viu en aquest planeta.

En fi, això de dormir ho afegiré a la meua vaca.

Bon cap de setmana, personetes

P.D. La meua amiga Leonor Jiménez inaugura una Expo Leonor Jiménez hui 6 de febrer, 19.30, Casa de la Cultura. El Campello. Allà ens hi veurem.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
4 febrer 2009

Febrer

Febrer ja… buff!

és cert, cap dels dos recorda quin dia ens vam veure per primera vegada. Tampoc no importa.

Però saps?

Jo només espere no poder recordar mai la data en què ens veurem per darrera vegada. I els més bonic del tema és que sé que és un pensament compartit.

Moltes besadetes, i feliç inici de setmana, Olga.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace