Una amiga de qui no faré fitxa tècnica perquè ja fa prou temps que vaig abandonar aquest costum, te especial aficció per trobar senyals a la via quotidiana. Hui m’he adonat d’un que començà ahir i termina ara, però ja us el contaré després. El cas és que ahir a la nit em va acompanyar en una de les afortunadament esporàdiques ocasions en què jo estic trist després d’haver sofrit un dia que començà genial i que a partir de l’hora de dinar se’m va regirar de mala manera.
I és que el sentit comú et diu que hi ha coses que mai no s’haurien de fer a taula. Però els manuals d’urbanitat parlen d’etiqueta, de l’ordre dels coberts i en definitiva de totes eixes coses que en un dinar entre amics són perfectament prescindibles. Una vegada més comproves que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.
És això un senyal? No ho crec, la veritat. I com que no sóc persona que crega en astrologies diverses, no veig cap conjunció còsmica sinò un catastròfic exemple de manual sobre com no s’ha de gestionar una crisi. Mai millor dit, a la vida hom es menja el plat que es cuina, i de tot s’hauria d’aprendre. Però bé, la vida continua i el futur és nostre o això diuen. Ja parlarem quan toque i en privat de presents, futurs, terminis, prioritats i podes.
Mire per la finestreta. El dia és magnífic i la vista espectacular. He triat mirar a terra i des de damunt la mar veig passar el meu país. Bonic, tan bonic com ho estava el dia que em vaig enamorar d’ell. Jay Kay, The return of the space cowboy als auriculars i jo estic de vacances. El meu mac a la maleta, què hi farem.
Mire cap a l’oest, que tot i no ser Amèrica del Sud, em te encuriosit bona cosa pels seus carrers que miren a la mar i altres coses. No espere llegendes de passió perquè aquest és un altre oest i jo no sóc Brad Pitt. Ara que ja veurem si no faré l’indi o l’indià. Al temps.
Ahir la meua Marta que és i serà molt seua sempre, em va veure trist per la seua finestreta i em deia que no hay nada tan importante en la vida. I te raó. Acostumada com està als xiquets, em va entendre a la primera i em va fer riure i somriure. La vida que té i oculta aquest nas de pallasa!! Ella se n’anà a fer-se un bany dels de senyoreta que es mima com cal, i jo a la fi vaig optar per sopar i compartir una tertúlia deliciosament exempta d’etiquetes amb Ana que sempre m’escolta des de Lavapiés.
Em demanen que apague l’iPhone perquè estem arribant ja. Fa 24 hores jo esmorzava a la Universitat d’Alacant amb les meues amigues Vicky i Cristina. I jo ara acabe d’aterrar a Barcelona. Un senyal? hmm no ho sé, però la meua vida li té un aire al Woody Allen, només em falta ser un hipocondríac.
I el cas és que em fa mal la gola..
Amb molt d’afecte, a les meues amigues,
Hèctor


Vas pel carrer i de sobte i sense avisar, t’arriba. De colp ho respires i somrius. Ha tornat i ho saps. La gent et veu i no acaba d’entendre perquè t’has quedat parat a la meitat del passeig, tot carregat amb les bosses del mercadona i amb un somriure estúpid a la cara. Ells no saben què és sentir com et tornen les ganes d’escriure. Perquè mai han tingut la sensació de quedar-se temporalment sec i sense poder escriure ni una paraula.