Segons que he pogut esbrinar gràcies a la wikipedia, l’astrònom alemany Freimut Börngen va catalogar 519 asteroides al llarg de la seua vida com a científic, que de fet continua a hores d’ara encara que ja s’ha jubilat. Admirable. Börngen, que sembla té una reconeguda reputació pels seus valors humans i el seu criteri ben fonamentat a l’hora de triar noms per als asteroides, va batejar el que va descobrir l’11 de novembre de 1993 com a 42516 Oistrach, en memòria del violinista jueu David Fyodorovich Oistrakh i al seu fill Igor.

El violinista nascut a la vora del Mar Negre, va nàixer al si d’una família jueva de comerciants i començà a estudiar violí a l’edat de quatre anys. Si voleu conèixer més la vida d’Oistrakh, us recomane la lectura de l’entrada que us he passat. És cosa nostra saber si volem o no estirar dels fils que a diari ens apareixen per a aprendre, i és que la vida pot ser molt estimulant si la sabem llegir entre línies.

Aprens per exemple que Oistrakh va desenvolupar una amistat amb Shostakovich, arran de la qual va enregistrar bona part de les seues obres de violí. El que em recorda que tinc pendent el descobriment de Shostakovich. Com tantes i tantes coses, a la vaca que va.

Però en concret, a mi el que m’ha colpit prou és saber que durant la segona guerra mundial, Oistrakh va continuar ensenyant al conservatori de Moscú i que quan l’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, va anar al front i tocà per als soldats i els treballadors de les fàbriques en condicions molt difícils. L’acte més heroic de la seua vida va tindre lloc a l’hivern de 1942, quan va interpretar un concert de Tchaikovsky a una sala de concerts al centre d’Stalingrad, al mateix temps que la Luftwaffe bombardejava la ciutat de forma massiva.

Oistrakh era conscient de ser un dels principals ambaixadors culturals del seu país i aquest fet, sumat a la seua passió absoluta per la música, va fer que continuara treballant a un ritme frenètic després d’un atac de cor que va patir l’any 1964. Deu anys després i en plena activitat, no va superar un segon atac de cor i va morir a Amsterdam. Les seues restes descansen per fi al cementiri de Novodevichy.

Jo no aspire a un descans etern tan noble, però en canvi hui estic ben descansat perquè he dormit espectacularment bé. Hi ha qui li diu tindre la consciència tranquila però jo m’ho prenc més aviat com un malcriar-me. He aprés a fer-ho de tant en tant perquè de vegades no ets conscient del ritme que portes fins que molta gent t’ho diu des de l’exterior. I així després d’unes pagines de Kundera compartides en la distància, he dormit 7 hores seguides.

Però hi ha coses que et produeixen un contrast més acusat que tindre tres-centes persones dient-te - Hèctor, no trobes que potser vas massa ràpid per la vida?. I és que tots tenim tecles molt concretes que no tota la gent sap tocar. Mai no heu tingut la sensació que hi ha persones que d’alguna manera i sense pretendre-ho, vibren en el mateix armònic que tu?

D’un temps ençà, veig que estic envoltat de persones especials. De vegades elles són electrons de valència que orbiten entorn a la meua vida. De vegades sóc jo qui es meravella de girar al seu voltant i observa quanta bellesa hi ha als seus detalls. Persones que es comprometen, que assumeixen la veu del seu poble, que s’esforcen per la seua gent i la seua cultura. També persones que et diuen que troben molt natural entendre’t i que t’enriqueixen amb la seua presència, que sents propera des de la distància. Altres que t’han dit que troben que el teu món és molt bonic i que et fan somriure perquè mai no t’ho havien dit abans. I persones que et diuen que viure en parella és saber que pots compartir un silenci a casa sense que pese, sentir-se plens així sense que haja de passar res més.

Hi ha per últim les persones que, de forma intuïtiva, et passen un vídeo de Clair de Lune perquè saben que deixaràs tot el que estaves fent, baixaràs a terra, començaràs a sentir el violí, pujaràs al cel i tremolaràs com una fulla.

Potser per la música. Potser per saber que t’han entés.