amics « 72 / x

Etiqueta amics

25 novembre 2008

Sis coses que em fan feliç

L’Amèlia m’ha passat aquest meme. Es tracta d’escriure sis coses que em fan feliç i que no estiguen relacionades amb el sexe. Qualsevol que em conega ja sabrà que li hauré pegat unes quantes voltes a això abans d’escriure res. I fins i tot, és molt probable que demà pense diferent en algunes de les coses. I és que prioritzar i simplifcar a només sis coses!

Però bé, un repte és un repte, així que ací va la meua llista de coses que, a dia de hui i no necessàriament en cap ordre lògic, em fan feliç:

Veure com el sol es pon darrere els tossals una vesprada qualsevol de l’estiu, a la meua platja del Carabassí. Arreplegar lentament la tovallola quan ja no queda quasi ningú, i tornar relaxat a casa amb la sensació de què soc afortunat per haver viscut una vegada més aquest moment.
Quedar-me quiet en qualsevol moment, mirar lleument cap a dalt per damunt de les ulleres, i somriure en pensar que algú molt especial per a mi em continua cuidant des del cel i ho farà de per vida. Va per tu.
Descobrir de casualitat tot un nou camp per aprendre que em sorprenga i que m’apassione. Disfrutar com un xiquet amb els ulls oberts i recordar-ho tot. Viure-ho amb intensitat. Saber que algun dia, potser tindré la sort de poder explicar-ho tot amb molta paciència a una mirada inquieta i menuda per a continuar així la cadena de la qual em sent part amb serenitat i orgull.
Veure com una persona especial confia tant en mi com per a dormir-se als meus braços. Guardar que la seua son siga tranquil·la, i donar-li motius cada dia per a sentir-se afortunada a la vida. Estimar i ser estimat. Compartir.
Descobrir al meu voltant una persona escrivint amb la seua mà esquerra i fer-li saber que sóc dels seus. Si escriviu amb la dreta, mai no ho entendreu.
Mossegar i alhora xuclar amb passió una tomaca ben roja amb el cul verdet. Dura. Dolça i àcida. Sense sal, per favor!

I això és tot. Li passe el meme al Josep-Enric, a la Corina, a la Paqui, a l’Emma, a Verse Moi i a Uki, que trobe a faltar els seus escrits. No posaré les adreces dels seus blogs per a respectar la seua intimitat. Si cap vol que la pose, que m’ho diga i ho faré encantat.

Bona nit, personetes,
Hèctor

Etiquetes: amics, aprendre, estimar, gent gran, ser estimat Comentaris: 5 »

8 setembre 2006

Parlant clar

Hola!

Doncs no res, una setmana més, una setmana menys ja m’enteneu els qui feu vida amb mi d’una o altra forma. L’angoixa que creix, però també l’alegria.

Després d’haver gaudit -i molt, tot i que sense connotacions lúbriques – d’un dinar i posterior cafenet/copeta amb un amic de l’època de la universitat, ara he pujat a l’estudi a veure els correus, i m’he posat a repassar els blocs dels amics i coneguts.

Fa una llum fantàstica, a veure si m’eixen bé les coses i puc gaudir d’això fins l’estiu vinent, ni que siga.

Sabeu? m’ha fet gràcia que blocs tan diferents com l’anarres i el diari vermell parlen de relacions pares-fills. Òbviament, des d’enfocaments diametralment diferents. Potser els dos de forma tangencial, sí, però m’han fet pensar.

Al matí he llegit l’anarres i el seu Mama qui són els reis mags. Divertidíssim. I m’ha fet pensar en un escrit que vaig fer fa temps sobre el google i l’empremta que deixem a l’hiperespai.

Ara, mentre el sol deixava de calfar, jo vaig agafant temperatura corporal. Entre altres coses, pensant en besades intenses, en escales, i en les coses que veig al diari vermell. Ara per exemple, sobre el sexe i els pares.

Amb sinceritat, tinc els meus dubtes de si tindria aquesta classe de converses amb els meus pares. I no perquè no tinga una relació molt fantàstica i oberta amb ells. Sinó perquè tinc la meua vida privada. I igual que no els conte coses meues d’altres temes, no veig necessitat de contar-los les meues pràctiques sexuals.

Però sí, m’ha fet pensar l’escrit. Si mai tinc fills, com em comunicaré amb ells sobre aquests temes? En fi, plegue, perquè ara em toca preparar un sopar i encara no he comprat res. El dia que jo siga previssor, no seré jo!!

Besadetes, i bon cap de setmana, personetes

Etiquetes: amics, sexe Comentaris: »

24 maig 2006

Tres-cents seixanta-huit

Hui, de sobte, he caigut en un detall. 368 dies. Se m’ha passat el primer aniversari de la meua tornada a Alacant des de Londres. Per sort, sense pena ni glòria. Serà que m’ha agafat vivint, no?

Els i les qui em conegueu, sabeu que m’he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n’he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.

He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D’acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m’entrarà la depressió. Roba d’esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l’oferta a la demanda, vaja.

Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.

De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d’un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.

La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m’aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.

2005 i el que porte de 2006 m’ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m’he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.

Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l’he tingut al braç. D’acord, era l’hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..

No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.

Bona nit, personetes

Etiquetes: amics, compartir, descobrir, família, prioritzar, simplificar Comentaris: 1 »

4 maig 2006

Com de costum

Mentre escolte Love Blind del Jamiroquai pels auriculars, he començat a teclejar aquest embolic d’avui amb el punter de la pda. Lletra a lletra. Travessa a travessa. Tu a Boston, jo a Califòrnia.

Ho veig igual que te n’adones tu. Ens encanta jugar junts, picar l’altre i veure que hi cau de quatre potes. Descobrir-nos, conèixer-nos sense urgència. Una delícia, com de costum.

És cert, hi havia massa soroll. Però de sobte negociàvem sobre roig i negre els plats a la barra, i parlàvem de vins per finalment no demanar-ne cap. Cap problema, ja ho farem, veritat?

L’Ermita i les teues marques que no trobares. Les pense gaudir totes. Passions? Les veia passar als teus ulls mentre assabories amb el teu cabet les diferents opcions.

Bona tria, el parmesà amb rúcola. Impagable la gelatina de mango, així com la teua espontaneïtat amb el rovell del timbal.

I alhora que el menjar arribava, començà a cuinar-se una vetlada tan inesperada com genial. Paral.lelismes imperfectes a banda, tu en creares un altre en descobrir un sabor nou per l’Alhambra.

I dels treballs i els efectes col.laterals de la conjunció d’aires condicionats i companys creatius passàrem a parlar dels amics comuns, que algú ja en tenim.

I dels amics als projectes, i dels projectes als records dels estius entre canyes i ametlers. Plantes i pedres. Flors i fites pendents. I de les bates i la pica, als somriures i d’altres emocions compartides en confiança.

I allà estàvem de nou. Tu, jo, i la comunicació que tenim, mimem, i fem crèixer. I la serenitat de saber que compartim ja més que això. De fa temps.

Amb el café vaig copsar una passió més. La que ens va fer oblidar l’entorn. Ja estàvem quasi sols. Quan havia marxat l’altra gent? Ni idea.

De forma natural vingué el passeig, les espardanyes de bronze i les discusions sobre arquitectura, el mal gust del veïnat i l’harmonització de la convivència i les sevillanes.

De camí al cotxe, silencis confortables, propers, càlids ma non troppo. I quan et vaig deixar a ta casa furtivament, vaig començar a pensar aquest embolic.

I és que saps? Molta gent passarà per la vida sense gaudir del que vaig sentir anit.

Més enllà dels llibres, la vida. A través de tu, fent de caleidoscopi.

Besadetes,
Hèctor

P.D. Ensucrat? Em mataves i no saps com cada vegada que feies això amb el ganivet. I si a hores d’ara encara no saps què m’agrada col.leccionar, potser hauré d’adequar el grau amb tu.

Etiquetes: amics, compartir, descobrir, sexe Comentaris: »

24 abril 2006

Per molts anys

De nou ho he tornat a fer. Sóc un desastre per a les dates, i un any més, has estat tu qui m’ha recordat que hui fas anys. Com l’any passat, t’ho dic. L’any vinent et fel·licitaré. Però bé, com que tu tampoc no recordes el meu, i de fet sabem que tampoc no és important, cap problema, no?

Casualitats de la vida, ahir estava parlant de tu amb una persona. Ho faig sovint, quan em pregunten pels meus amics, pels meus exemples, o pels meus punts de referència a la vida.

I és que d’acord, no és elegant ni just classificar la gent que t’envolta i t’estima. Però què vols que et diga, des de fa molt de temps, tinc especial predilecció per tu. I sempre t’he sabut al meu costat, en els moments alegres i els tristos.

Des de l’època de la militància, de la passió per arreglar el món, ens ha passat de tot, a tu i a mi. I hem compartit projectes, il·lusions, iniciatives, patiments i moltes xicotetes alegries.

Però mai no ens hem avorrit junts. Te n’adones d’això?

I ho sap qualsevol dels qui m’ha acompanyat a la vida. Que quan dic que dine o em faig un café amb tu, el rellotge se m’atura. I un café amb tu acostuma a terminar quasi a punt de l’hora de sopar. No tenim remei. Però no els canviaria per res del món.

Potser mai no t’ho he dit directament. Però ets un dels punts de referència més importants a la meua vida. Sempre inquieta. Sempre animant-me i donant-me consells, fins i tot quan no són agradables de dir. Sempre parint idees. Sempre parlant dels teus. Sempre amb els ulls oberts, vius, divertits i apassionats per qualsevol nou projecte. Amb la teua habilitat innata per ficar-te en embolics. Jo et vull així.

I saps? sempre has fet tot això combinant-ho amb una família que fa goig. Cada vegada que passe un moment de dubte, cada vegada que no em veig amb forces de ser com sóc sense renunciar a una vida que enyore, de compartir, de parella, de xiquets, de família en definitiva, pense en tu, en el teu home, i en els teus xiquets.

I és aleshores que em dic a mi mateix.. si ella pot, és que és possible.

Saps? sempre serà així. Quan em pregunten pels meus amics, el teu nom em vindrà sempre a la boca. I sempre, sempre, vindrà acompanyat per un somriure. Com el que tinc ara.

És un plaer tenir-te per la meua vida. Saber-te amiga meua, un honor.

Benvolguda i estimadíssima Corina, per molts anys.

El teu amic, Hèctor

Etiquetes: amics, estimar Comentaris: 1 »

11 abril 2006

Tokyo

Saps?

Hi ha qui pensa que tot és el mateix. Veure, mirar, observar. Hi ha qui necessitarà tota la vida per esbrinar la diferència. Hi ha qui ni pararà esment a destriar-la. Hi ha qui pensa que només observar té valor.

Però per sort, hi ha també qui, gaudeix de sensibilitat per apreciar que tot té la seua importància. Que veure és necessari. Que mirar és important. Que observar és clau. Sense presses. Tu m’has recordat que la vida va d’això.

I és cert, anem ràpids. Sovint massa i tot. I la teoria la coneguem. Però de vegades necessites que algú et plante a la cara la frescura d’una visió nova. Que de senzilla et deixa sense paraules. Que de completa et fa somriure per dins. Que d’alegre et fa escriure coses. Que convida a compartir.

Onze del dotze. I la joia d’adonar-te’n que has trobat algú especial. Algú que ben endins, saps que d’alguna forma, i sense proposar-ho, marca un punt d’inflexió a la teua vida recent. Com un vent càlid que et sorpren en girar la cantonada. Quan l’hivern t’envolta, i de sobte.. la primavera.

Potser el problema és, com m’has dit en alguna ocasió, que els meus ulls veuen massa coses. Potser tens raó. O potser la qüestió és que és impossible que tu passes per la vora d’algú sense generar-li ni que siga una mínima curiositat.

He triat una suite de J.S. Bach per escriure’t això. Cello de la mà de Rostropovich. I es queda curta, al costat de tu. Potser una altra xicoteta decepció, com tantes t’hauré generat de vegades. Sóc com sóc, potser no com tu voldries. Però va com va, i per mi això res no canvia.

Onze del dotze. De vesprada et vaig veure per primera vegada. D’aleshores ençà, t’he pogut veure, t’he pogut mirar. T’he observat amb devoció. Cafés, caminant junts, riguent i plorant junts. Compartint.

I és com la sensació d’haver trobat una veta bona. Que saps que no acaba. I que quan creus que te l’has acabada, veus que encara li queda per molt. Espere que per una vida.

M’agrada tenir-te per la meua vida. I molt. De vegades em generes vertígen però m’encanta. Tens matissos que ni sabia que existien. I quasi puc recordar un per un cadascun dels moments que hem compartit junts. Que per definició, i perquè estàs tu, han estat de qualitat.

Onze del dotze. Quatre mesos ja. Que semblen poca cosa, però que a mi m’han abraçat d’una forma tal que ara ja sé que et vull per la meua vida. Que t’aprecie, que et vull, i que t’estime com tu ja saps, amiga meua. Perquè t’he vist. Perquè t’he mirat.

I perquè observar una rialla teua és suficient com per saber que la vida té sentit.

Una besadeta, joveneta,

El teu nou amic,
Hèctor

P.D. Alacant, Tokyo, Barcelona. Va des d’ací una fita pel calendari. Tots tres, al japonés del Raval. Brindant per haver-nos trobat. Brindant pel camí que ens queda. Perquè tot està per fer… i tot és possible.

Etiquetes: amics, compartir, descobrir, estimar Comentaris: 1 »

3 abril 2006

Mind the gap

Warwick Avenue, Paddington, Bayswater.. la teua mirada mentre m’allunyava de tu. Notting Hill Gate, High Street Kensington, Gloucester Road.. i no puc evitar pensar en tot el que hem compartit.

I sé que t’has desviat del teu camí només per regalar-me la teua imatge a l’andana de l’estació de metro. Maleït bonding. Sweetest goodbye a la meua pda, i la consciència de què el destí et regala sorpreses com aquesta per mantenir la teua addicció a la vida que batega.

South Kensington, Sloane Square, Victoria. Mentre cerque el bitllet del Gatwick Express, la ciutat ja de bon matí, plena de múscul, pulsant de nervi, em mira insolent. Sé què et trobaré a faltar, i només hem pogut compartir uns dies. Suficients per saber, insuficients per sentir com voldríem, veritat?

Regular Café Latte to take away, please. Ja em compraré el double chocolate muffin quan tornaré, vaig pensar. Les ciutats dormitoris passen al meu davant. Els magatzems per abocar-hi records, andròmines, passions i secrets. La brutícia que no aconsegueix soterrar la vida. El cel gris, la meua mirada humida. La passió continguda.

Al mes, vam obrir una finestra al nostre planeta sense saber ben bé per a què. Tres mesos després d’alçar la persiana, ni tan sols importa la raó original de cadascú per acceptar el repte. Pel que fa a mi, vaig triar.

I en sóc conscient de què no anant pel meu muffin també t’he perdut a tu. Sempre ens quedarà compartir un altre café a Ottomezzo, un esmorzar a Daniela’s Lounge.

Però mai no oblidaré quan de sobte, i sense adonar-me’n, vaig veure que ens miràvem als ulls, i ai!, l’al·licient de dimecres vinent la tornaré a veure. El nostre moment, servit de forma regular, i les mirades còmplices a l’oficina. The Atlas, un cop més. Creo que he visto una luz al otro lado del río, de fons. Descobrir que estaves viu. Molt viu.

I la nostra relació que creixia i ens desbordava. I els passejos, aquests moments deliciosos que mai no van poder ser una cosa rapideta, i el saber que cercàvem les aglomeracions per a tenir l’excusa d’agafar-nos de la mà. Ai xiqueta..

Fa una mica de vertígen, tot plegat, si mirem el que ací hem compartit. Fa goig, pensar que encara és incipient. Il·lusió pel bon temps que s’acosta i ens xopa els llavis i la pell, de sol, de sabor a sal i a algues. Emoció per les noves persones. Ganes de vida.

Mind the gap… mind the gap… mind the gap.. sonant pel altaveus..

Estimat embolics, feliç tercer anniversari. Aquest és el meu regal,
Hèctor

Etiquetes: amics, estimar, viatges Comentaris: »

28 febrer 2006

Forment

M’encanta! No sé com s’ho fa, però la capacitat de la meua gran amiga per copsar-ho tot amb una simple frase em deixa sempre amb un somriure:

optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…

Brillant, Corina gràcies per compartir-ho…

No fa massa dies, m’ha tocat prendre una decisió forta, que en sóc ben conscient, podria haver marcat un punt d’inflexió pel que fa a moltes coses. Caldrà que passe més temps per valorar-ho amb una certa distància, però crec que així estarà. Deixaré de banda els efectes col·laterals.

El cas és que aquesta tria va començar a prendre forma una vesprada dominical d’aquest estiu passat, a la meua platja favorita, pel Cap de la Nau. I m’ha calgut més de mig any per triar.

Si a la meua nota anterior al bloc en parlava dels problemes de sobredosi de cosmètics i arrugues, en aquesta ocasió el que em preocupa és l’efecte de la sobredosi d’informació sobre la nostra vida.

Tenim tantes dades al nostre abast, que ara el problema no és localitzar dades per prendre les decisions, sinó filtrar-les per extraure’n la síntesi. Obtenir informació de qualitat que no et confonga. O com s’ha dit ací tota la vida, molta palla, molta palla, però de forment ni un gra.

Ho reconec, un dels meus problemes recurrents és prendre decisions complexes, per la meua tendència a analitzar-ho tot. Deformació professional? Més aviat crec que he triat la meua professió per tal de tenir una coartada a la passió que tinc per analitzar escenaris complexos.

El cas és que aplicant-me a mi mateix un dels consells que més done, he optat per simplificar la meua vida. I més enllà de valorar un indret geogràfic o un projecte, i intentar que siguen aquests els qui m’omplin, he optat per omplir la pica jo mateix.

Després de tot, ja m’agrada com sóc, o siga que el més raonable és ser coherent i continuar fent les coses al meu aire. Però encara que això em puga fer voluble, no renunciaré a envoltar-me de gent de qualitat, per després tenir en compte els seus punts de vista.

Són les persones amb qui compartesc coses, il·lusions, vida.. les que realment m’omplen. I el timó de la meua vida, ja el portaré jo. Ni que siga per poder apreciar tots els verds i els blaus de la meua mar, a la meua platja d’Ambolo.

Gràcies iaia, que m’orientes sempre, estigues on estigues. Tu ja saps que ets el meu punt de referència constant. Una besadeta per a tu.

Salutacions, personetes,
Hèctor

Etiquetes: amics, aprendre, gent gran, prioritzar, simplificar Comentaris: »

21 febrer 2006

Telefonades i cremes anti-arrugues

Hola personetes,

doncs sí, he arribat a la conclusió que hi ha una relació directa entre el nombre de telefonades intenses i el consum de cosmètics de bellesa en dies posteriors a elles. Tot començà fa uns anys, quan la meua germana gran, amb una ment preclara, em regalà pel meu aniversari la meua primera cremeta.

El primer impuls va ser aprofitar un moment per anar al lavabo i mirar-me a l’espill per tal d’analitzar la magnitud de la tragèdia. Hmmm… no era per tant, vaig pensar. Però res, com si jo fóra una mena d’addicte potencial, vaig acceptar la primera dosi del meu camello. I ja sabeu com va.

Al principi creus que pots control·lar, però quan passa el temps i les xiques de les botigues especialitzades et posen la catifa roja només entrar per la porta, ja sospites que et saben politoxicòman. Més encara quan et mostren les cremes habituals i tu només vols provar coses noves.

A la cerca d’emocions més fortes? No és ben bé això, no faig puenting cosmètic. Més aviat, que mires els prestatges, i només et queda per dur-te a casa els prestatges mateixos. La resta ja ho tens tot. Per sorpresa de les dones que visiten ta casa i senten el vertígen de veure que tens més potingues que elles. Un altre dia us comentaré sobre la cara d’un company a una botiga de Londres. Memorable.

En fi, que és cert, si parles de coses complexes, en moments de make or break, i acabes rumiant de matinada, l’efecte col·lateral és que pel matí et veus a l’espill i ets la reencarnació d’un gos Chow-Chow.

Però que voleu que us diga, les marques d’expressió facial – entendridora forma de dir-li a eixes putes arrugues – són senyal de vida. I a mi m’agrada la meua, sobretot perquè no falten persones amb qui pots compartir-la.

A saber on pararem tots i totes en un futur. Però de moment, haver d’emprar les cremetes és un preu raonable per aquesta vida.

Salut personetes,
Hèctor

Etiquetes: amics, anècdotes, compartir Comentaris: 2 »

24 gener 2006

La vida… sempre la vida

Ai xiqueta… si poguera, m’escaparia amb tu a Salvador da Baia.

Mai heu tingut la sensació de què us agradaria ser capaços de prèmer el botó de pause a la vostra vida i fer el que de veres us vindria de gust? Això voldria fer jo ara, un kit-kat i deixar-me anar, preocupat només per deixar que la música i la percussió em travessara el cos.

Ja no recorde quantes voltes hauré pensat si potser no és la vida que vivim als pause la vida per la qual hauríem de lluitar. Sí, ja sé, hi ha qui diu que no s’ha de fer el que es vol, sinó voler el que es fa.

Però què voleu que us diga, jo no tinc aquesta pasta. Jo necessite estimar el que faig, i que el que faça siga el que vull, el que em fa vibrar de veritat. I sabeu? Ahir vaig tenir un d’aquests moments. Un company em passà un cd d’una Escola de Samba de Rio de Janeiro, i ja no he parat de ballar.

És curiós, però aquesta capacitat que la vida té per sorprendre’m em fascina. Més enllà de teories, de filosofies, de plans, d’objectius, de fites i lliuraments, de sistemes i eines, de tecnologies i innovació, sempre hi ha la vida. La vida que batega, la vida que riu i somriu, la vida que vibra i et xopa d’alegria. La vida que et parla a través del sol, a través de la mar, a través de la música d’arrel, a través de les persones que estimes i t’estimes.

La vida. Sempre la vida. I que dure. Us deixe, m’espera un matí de samba.

Salutacions, embolicats i embolicades,
Hèctor

Etiquetes: amics, compartir, estimar, música Comentaris: 2 »

Language

Pàgines

Enllaços

Arxius