Després d’un dia de suposades vacances que de fet acabà sent de feina en projectes propis, ahir me’n vaig anar al gimnàs amb una amiga.
Primer vam estar estirant, i després fent una mica de càrdio a sobre de la cinta, o com jo dic, fent el hamster, que és d’allò que em recorde cada vegada que veig tota la gent corrent mentre mira els monitors de televisió.
Nota al marge: per què li diuen càrdio a això, si tot el que es fa al gimnàs – llevat d’estar a la cafeteria fent-se una tapeta – et mou el cor?
Bé, el cas és que de fer de rossegador, vam anar a la zona d’aigües, on vam estar nadant a la piscina, i després jacuzzi, bany turc i per fi, la sauna.
La sauna, que jo vaig descobrir com a pràctica regular quan estava a Londres és, com allà dalt, el racó més internacional del gimnàs. Potser serà que és el lloc més calmat i on la gent pot parlar, però el cert és que és allà on te n’adones de què les coses estan canviant a la nostra societat perplexa.
Vull dir amb això, que la proporció de nacionals és molt més reduïda ací a la sauna que no a la sala de musculació, on es veu una gran densitat de població clembuterolada. No sé, supose que ací encara la sauna no es valora tant com al nord d’Europa. Qüestió de temps. En fi, tornem a la sauna d’ahir.
A banda de la meua amiga i de mi, hi havia quatre xiques més, i quatre xics. La gent començà a parlar. Primer dos xics creuaren alguna cosa rapideta en francés, i es passaren a l’àrab. Després, tres de les xiques es posaren a xerrar en alemany, i aviat un dels xics que parlaven àrab s’hi sumà a l’alemany, perquè havia viscut a Berlin i Hamburg.
La sensació de Torre de Baber era estimulant, i vaig acabar parlant en anglés amb una de les dones alemanyes, que també parlava castellà, de fet. Resultava que els xics que parlaven en àrab eren algerians, i comentava la dona que havien estat ensenyats en cinc idiomes a escola. Fascinant.
La dona, que vivia a Busot per qüestions de feina del seu home, havia estat parlant animadament com a deu minuts amb els algerians. Del cost de la vida, de les diferències entre viure ací o a Alemanya, i de trobar un bon lloc de menjar italià ací. Coincidirem tots en el Da Riccardo d’El Campello, per cert.
Enganxàrem eixa conversa en anglés, i la dona estava meravellada pel clima – com no. Semblava encantada del nivell de vida que es podia permetre ací, desdejunant com marquesos al jardí cada dia, i passàrem a parlar de l’Alemanya reunificada i de l’error monumental que segons ella, havia estat la forma de fer la unió amb l’antiga RDA.
Debatíem si no haguera estat millor alguna aproximació més gradual, és a dir, no tan onerosa per ells, els occidentals – que de fet s’haguera estimat més l’aproximació liberal d’obrim fronteres i que el mercat faça.
I d’ací vam derivar al procés actual d’ampliació d’Europa, i de com havia estat diferent per segons quins països, com ara Romania. Ella deia alarmada que s’havia de parar això d’alguna manera. Vaig traure el tema de Turquia picant a les portes, i obrí ella els ulls com a plats: no em diràs que estàs a favor de què hi entren?
Jo li matissava que d’acord, seria un procés complicat, pel pes demogràfic específic d’aquest país, però que tot era parlar-ho. Aleshores ella, ja més en confiança, em digué que m’havia d’adonar que el problema era que eren musulmans, que vivien d’una forma totalment diferent a la nostra.
Acabáramos, vaig pensar jo. Ja havíem arribat als llocs comuns. Va ser igual que li diguera que jo havia conviscut amb musulmans a Londres i que cap problema, perquè ella em digué i ja veus què ha passat ara, en referència als atemptats salafistes. Li feia igual el que jo li deia, de problemes socials, d’integració versus assimilació, etc. Moro malo, i prou, era el seu punt de vista.
No sé si va ser el contrast pornogràfic que vaig veure entre la seua amable conversa amb els algerians abans i ara, que ja havien deixat la sauna, o que vaig veure que no hi havia molt més debat, o que la meua amiga m’esperava fora a la piscina.
Potser va ser la xafogor pròpia de la sauna. Però em vaig acomiadar educadament, i vaig eixir d’allà, una mica saturat. Dutxeta freda i a la piscina, on vaig anar i tornar deu vegades mentres rumiava la conversa.
A fora, per cert, vaig veure com l’alemanya continuà la seua plàcida existència europea i exclusiva.. tot entrant al bany turc. Irònic, no?
