Mon pare ens veu arribar pel corredor de la seua habitació i després de saludar-nos i besar-nos des de la cadira de rodes, em mira als ulls i em diu:
- Ara voràs quina sorpresa tinc per a vosaltres a l’habitació.
Somric i l’abrace. Hi entrem darrere d’ell i ma mare em diu que em quede per la porta, mentre mon va cap a la finestra. Els meus nebots Pau i Jordi cridant perquè han descobert que he dut d’Alacant el joc de dòmino i volen agafar els dos la bosseta amb les fitxes.
Mon pare al meu davant, mirant-me als ulls i fent-me un senyal que només coneixem ell i jo, o això m’ha fet pensar sempre. Bloqueja els frens, plega i separa amb les mans les plataformes on descansaven els peus. Em mira de nou, fa força amb les mans i els braços i s’alça tot sol. S’aguanta dret. Em mira. Amb una barreja d’emoció, equilibri inestable, alegria als ulls i una decisió que mou muntanyes, comença a caminar cap a mi. Jo me’l veig vindre riguent-se. Quan arriba al punt on estic jo, alça els braços i m’abraça.
Després es gira de nou cap a la cadira de rodes i va cap a Sonia. Veig la cara de Sonia mentre mon pare vap cap a ella i l’abraça. Veig l’estima que es tenen els dos ja.
Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.
Així, i atés que se’ns demana que ens aproximem al concepte de cultura en la societat actual, entenc que és raonable que em presente perquè així serà més fàcil entendre els meus punts de vista. Amb humiltat perquè després de tot només sóc una persona ben normal, tal vegada amb una mica més de ganes de complicar-se la vida del que és habitual.
Per damunt de tot, sóc inquiet de mena, i ja fa molt de temps que he assumit que mai no he sabut ésser una cosa només. Per tant, i tot i que sóc conscient de què per la meua trajectòria professional al món de les noves tecnologies se’m veurà inevitablement com a tal, mai no m’he sentit còmode amb l’etiqueta de persona de ciències.
Des de ben menut m’he criat en un entorn que m’ha educat en valors com a ciutadà, i que m’ha estimulat en tot moment per a consumir productes culturals. Siga per això o siga per la sensació de buidor que produeix treballar en tot moment amb intangibles i abstraccions que només entenen els teus col·legues professionals del camp de l’anàlisi de sistemes d’informació, he necessitat des de sempre equilibrar-me amb implicació en iniciatives ciutadanes diverses que gairebé sempre han anat lligades al camp de l’acció cultural.
De la meua formació com a analista de sistemes d’informació, he desenvolupat habilitats per a copsar realitats complexes, per a empatitzar i detectar les necessitats de totes les parts implicades, els seus problemes presents i potencials, i per a proposar, dissenyar i desenvolupar solucions que les resolguen.
De l’educació com a consumidor de cultura, he obtingut el plaer i la passió per aprendre i descobrir les infinites formes que les persones i col·lectius tenen d’entendre això de viure. També la convicció ferma de què els problemes importants a la societat només tenen solució des de l’educació i la cultura.
Del fet d’haver-me criat a un entorn que t’ensenya la diferència entre ésser un súbdit i un ciutadà, la consciència de què els problemes que hi ha a la part de fora de la porta de casa són tan meus com els de dintre, i que implicar-me de forma activa per a resoldre les coses és la meua responsabilitat com a persona que forma part d’una societat.
Així, el fet d’estar formant-me per a desenvolupar la meua carrera al món de la gestió cultural em ve de forma natural de la intersecció entre ésser ciutadà, analista de sistemes d’informació, consumidor de cultura, i apassionat de l’educació com a element clau en la resolució dels problemes que afecten el desenvolupament de la nostra societat.
Recolzat a l’ombra d’un pinet, una mica de brisa em porta l’oloreta dels pins al sol i em recorda una conversa sobre la mediterrània que vaig compartir anit. La Coixet em ve al cap inevitablement.
És migdia. Al meu davant veig pares, mares, xiquetes i xiquets. Per l’herba, corren caretes maquillades que per experiència saps que terminaran esgotades i adormides amb fel·licitat.
De fons, sona – com no – Paquito el xocolater. En filera uns quants es preparen per a guanyar una cursa de sacs. Al fons, dos equips de totes les edats estiren d’una corda. Els més menuts estan convençuts que són ells qui han fet caure els adults de l’altre banda.
M’he retirat a un costat després de saludar molta gent. Pares, mares, claustre, directives. Em mostren afecte i diuen que em troben a faltar. Parlen del dia a dia de l’escola, de mil coses, de la meua xiqueta. Em refugie a les meues ulleres de sol i m’aparte un poc. Mai no seré de fusta però ja em va bé.
Una mare ve cap al meu pi aïllat, ignora la meua reticència i em pinta uns bigots recargolats a la cara mentre em diu que sí, secretari, si en el fons us agrada.
I tant que m’agrada, pense. Un curs després, la que també era la meua vida, continua sense mi. He aprés i és una fase tancada.
Una amiga de qui no faré fitxa tècnica perquè ja fa prou temps que vaig abandonar aquest costum, te especial aficció per trobar senyals a la via quotidiana. Hui m’he adonat d’un que començà ahir i termina ara, però ja us el contaré després. El cas és que ahir a la nit em va acompanyar en una de les afortunadament esporàdiques ocasions en què jo estic trist després d’haver sofrit un dia que començà genial i que a partir de l’hora de dinar se’m va regirar de mala manera.
I és que el sentit comú et diu que hi ha coses que mai no s’haurien de fer a taula. Però els manuals d’urbanitat parlen d’etiqueta, de l’ordre dels coberts i en definitiva de totes eixes coses que en un dinar entre amics són perfectament prescindibles. Una vegada més comproves que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.
És això un senyal? No ho crec, la veritat. I com que no sóc persona que crega en astrologies diverses, no veig cap conjunció còsmica sinò un catastròfic exemple de manual sobre com no s’ha de gestionar una crisi. Mai millor dit, a la vida hom es menja el plat que es cuina, i de tot s’hauria d’aprendre. Però bé, la vida continua i el futur és nostre o això diuen. Ja parlarem quan toque i en privat de presents, futurs, terminis, prioritats i podes.
Mire per la finestreta. El dia és magnífic i la vista espectacular. He triat mirar a terra i des de damunt la mar veig passar el meu país. Bonic, tan bonic com ho estava el dia que em vaig enamorar d’ell. Jay Kay, The return of the space cowboy als auriculars i jo estic de vacances. El meu mac a la maleta, què hi farem.
Mire cap a l’oest, que tot i no ser Amèrica del Sud, em te encuriosit bona cosa pels seus carrers que miren a la mar i altres coses. No espere llegendes de passió perquè aquest és un altre oest i jo no sóc Brad Pitt. Ara que ja veurem si no faré l’indi o l’indià. Al temps.
Ahir la meua Marta que és i serà molt seua sempre, em va veure trist per la seua finestreta i em deia que no hay nada tan importante en la vida. I te raó. Acostumada com està als xiquets, em va entendre a la primera i em va fer riure i somriure. La vida que té i oculta aquest nas de pallasa!! Ella se n’anà a fer-se un bany dels de senyoreta que es mima com cal, i jo a la fi vaig optar per sopar i compartir una tertúlia deliciosament exempta d’etiquetes amb Ana que sempre m’escolta des de Lavapiés.
Em demanen que apague l’iPhone perquè estem arribant ja. Fa 24 hores jo esmorzava a la Universitat d’Alacant amb les meues amigues Vicky i Cristina. I jo ara acabe d’aterrar a Barcelona. Un senyal? hmm no ho sé, però la meua vida li té un aire al Woody Allen, només em falta ser un hipocondríac.
Segons que he pogut esbrinar gràcies a la wikipedia, l’astrònom alemany Freimut Börngen va catalogar 519 asteroides al llarg de la seua vida com a científic, que de fet continua a hores d’ara encara que ja s’ha jubilat. Admirable. Börngen, que sembla té una reconeguda reputació pels seus valors humans i el seu criteri ben fonamentat a l’hora de triar noms per als asteroides, va batejar el que va descobrir l’11 de novembre de 1993 com a 42516 Oistrach, en memòria del violinista jueu David Fyodorovich Oistrakh i al seu fill Igor.
El violinista nascut a la vora del Mar Negre, va nàixer al si d’una família jueva de comerciants i començà a estudiar violí a l’edat de quatre anys. Si voleu conèixer més la vida d’Oistrakh, us recomane la lectura de l’entrada que us he passat. És cosa nostra saber si volem o no estirar dels fils que a diari ens apareixen per a aprendre, i és que la vida pot ser molt estimulant si la sabem llegir entre línies.
Aprens per exemple que Oistrakh va desenvolupar una amistat amb Shostakovich, arran de la qual va enregistrar bona part de les seues obres de violí. El que em recorda que tinc pendent el descobriment de Shostakovich. Com tantes i tantes coses, a la vaca que va.
Però en concret, a mi el que m’ha colpit prou és saber que durant la segona guerra mundial, Oistrakh va continuar ensenyant al conservatori de Moscú i que quan l’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, va anar al front i tocà per als soldats i els treballadors de les fàbriques en condicions molt difícils. L’acte més heroic de la seua vida va tindre lloc a l’hivern de 1942, quan va interpretar un concert de Tchaikovsky a una sala de concerts al centre d’Stalingrad, al mateix temps que la Luftwaffe bombardejava la ciutat de forma massiva.
Oistrakh era conscient de ser un dels principals ambaixadors culturals del seu país i aquest fet, sumat a la seua passió absoluta per la música, va fer que continuara treballant a un ritme frenètic després d’un atac de cor que va patir l’any 1964. Deu anys després i en plena activitat, no va superar un segon atac de cor i va morir a Amsterdam. Les seues restes descansen per fi al cementiri de Novodevichy.
Jo no aspire a un descans etern tan noble, però en canvi hui estic ben descansat perquè he dormit espectacularment bé. Hi ha qui li diu tindre la consciència tranquila però jo m’ho prenc més aviat com un malcriar-me. He aprés a fer-ho de tant en tant perquè de vegades no ets conscient del ritme que portes fins que molta gent t’ho diu des de l’exterior. I així després d’unes pagines de Kundera compartides en la distància, he dormit 7 hores seguides.
Però hi ha coses que et produeixen un contrast més acusat que tindre tres-centes persones dient-te - Hèctor, no trobes que potser vas massa ràpid per la vida?. I és que tots tenim tecles molt concretes que no tota la gent sap tocar. Mai no heu tingut la sensació que hi ha persones que d’alguna manera i sense pretendre-ho, vibren en el mateix armònic que tu?
D’un temps ençà, veig que estic envoltat de persones especials. De vegades elles són electrons de valència que orbiten entorn a la meua vida. De vegades sóc jo qui es meravella de girar al seu voltant i observa quanta bellesa hi ha als seus detalls. Persones que es comprometen, que assumeixen la veu del seu poble, que s’esforcen per la seua gent i la seua cultura. També persones que et diuen que troben molt natural entendre’t i que t’enriqueixen amb la seua presència, que sents propera des de la distància. Altres que t’han dit que troben que el teu món és molt bonic i que et fan somriure perquè mai no t’ho havien dit abans. I persones que et diuen que viure en parella és saber que pots compartir un silenci a casa sense que pese, sentir-se plens així sense que haja de passar res més.
Hi ha per últim les persones que, de forma intuïtiva, et passen un vídeo de Clair de Lune perquè saben que deixaràs tot el que estaves fent, baixaràs a terra, començaràs a sentir el violí, pujaràs al cel i tremolaràs com una fulla.
Potser per la música. Potser per saber que t’han entés.
Acabe de llegir el teu conte. Deu ser cosa meua i de les coses que em volten pel cap aquests dies, però el fet és que em recorda el que vaig posar ahir. Atrevir-se a preguntar, a preguntar-se. A qüestionar-se de tant en tant el que pensem regla inamovible com a forma de millorar dia a dia. Amb els seus efectes col·laterals. I mira que ho intente, però em costa mantindre la visió de túnel molt de temps. És més sa i divertit combinar-ho amb vida de colors. I en trobar l’equilibri perfecte estic.
I pense també que el conte té molt a veure amb la pel·licula Revolutionary Road, que vaig tindre la sort de compartir amb una parella d’amics que em regalaren el plaer de compartir la seua intimitat per unes hores. Si encara no l’has vist, te la recomane de manera especial. Estic segur que si la veus, acabaràs igual que com estàs acabant totes les pel·lícules que veus aquests dies.
Però per sort, encara et fan efecte i t’hauries d’alegrar per això. Estàs viva. Com jo, que acabe de llegir el teu conte.
Mother – “Don’t ask so many questions, child. Curiosity killed the cat.”
Willie – “What did the cat want to know, Mom?”
La història completa la podeu trobar a The Phrase Finder. Que per què pose això? Millor no preguntes, o pensaré que ens assemblem més del que semblava a primera vista? Siga com siga, pense que mai no hauríem de perdre la inquietud de Willie.
I com a efecte col·lateral d’estar concentrat, duc uns dies absolutament enfocat a solventar tasques pendents. Amb un èxit considerable i una reducció d’ansietat molt agradable. No em demaneu més ara per ara, tinc visió de túnel, ulls de dormir poc i només que veig que el meu remember the milk.
Mirant un dels comptes de correu amb els quals organitze la meua vida, veig que fa un mes i tres dies em vaig donar de baixa del badoo i altres xarxes socials que emprava per a conèixer gent. No em posaré ara a criminalitzar-les perquè hi he conegut persones molt interessants, i fins i tot alguna clau a la meua vida.
Però a la vida tot són cicles, i com diu un llibre que vair regalar no fa massa, en ocasions s’han de prendre decisions diferents per tal d’aconseguir objectius diferents. Una vegada finalitzat el cicle que va ver que em connectara a xarxes socials a principis d’estiu, calia prioritzar i simplificar.
Així, tindre badoo fora de la meua vida era una d’aquestes decisions tan complicades com òbvies. I encara que vaig dubtar, vaig deixar caure el dit sobre el ratolí de l’ordinador, es va sentir un clic, i a la pantalla va eixir un missatge que el meu perfil s’havia eliminat. Això sí, et deixaven set dies per tal que t’ho repensares. No saben res, els de les xarxes socials.
Vaig passar-me els set dies remugant i amb la tentació de tornar a caure. Una mica com els alcohòlics, que es diuen alcohòlics de per vida. Siga per les raons que siga, el cas és que sembla que sóc prou més fort del que em pensava, i no vaig recaure.
I ara que ha passat temps, ho veig més clar. Veig que em complicava la vida, que em generava massa soroll i poc senyal, i que en definitiva em desestabilitzava. Ara no tinc la necessitat de connectar-me a veure què. I supose que estic més tranquil, i dedique el meu temps a coses que em fan més feliç. Una vegada més, constate que la vida a foc lent sap millor.
D’eixes xarxes conserve gent bona amb les quals estic desenvolupant relacions humanes de qualitat, pense. I ahir vaig fer una aposta amb una d’elles, amb qui tinc molt bones vibracions. Ella es deixarà de fumar, i a canvi jo m’he compromés a una altra cosa que em resultarà igualment difícil. Els meus problemes venen en bona part de l’efecte dels lladres de temps al meu extens horari de faena.
I així, per tant, s’ha acabat la missatgeria instantània d’oci en horari de faena. Que encara que no vulgues, sempre t’acaben saludant, saludes tu, etc. I entre unes coses i unes altres, perds molt de temps contestant. S’ha acabat.
En definitiva, si em veieu al messenger, sabreu que estic de vacances, o en horari d’oci. D’ací a un temps, us contaré com m’ha funcionat l’aposta. Vaig a millor, ho note.
Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.
