Jugar és veure la teua cara expectant. Incitar és clavar-te la mirada mentre observe la teua respiració agitada. Desafiar és olorar-te de prop la pell sense ni tan sols tocar-te. Complicitat és saber que parle de tu.
Seduir és tot el que cal fer perquè ara i ací, em deixes deslligar amb les dents el llaç de la part de baix del teu biquini.
Tendresa és el que ve a continuació.
Podia sentir el seu pes sobre el meu cos. Turgent i càlid. Culpable i apassionat. Qui sap si ella. Qui sap si jo. Fragant. Flagrant. Obert. No estava bé, no era correcte, no es podia fer. Déu, la seua pell…
Milers de contradiccions em venien al cap. Ella ni gosava mirar-me a la cara i em premia les mans. Dits encreuats amb força. La seua gola estirada. La seua cara mirant el sostre, la boca lleugerament oberta i el llavi de baix mossegat. Ràbia desfermada una vegada més entre plors callats.
No hauria de mirar-la, què diria la gent si ho sabera. Quan ens creuàvem pel carrer, mirades que copsaven els set pecats capitals i altres de la rodalia. Furtives. Lascives. Prohibides. A banda de les diàries. Em clava les ungles al pit i em mossegue la llengua per no gemegar de plaer inesperat. Note el batec de la seua vulva, amarant-me tot.
Els seus genolls a terra. S’ha fet una carrera a les mitges que observe amb culpa i desig. Els seus cabells negres i ondulats sobre el seu coll. Desfermats. La roba a mig traure. Llepant-li amb la punta de la llengua la medalleta de la Mare de Déu que va rebotant d’un pit a un altre. Moviment rítmic per expiar-se sense esperança de salvació.
Jo no sóc un home lliure. Ella tampoc. Els seus llavis em besen els cabells, el front, la cara, mentre les seues mans m’abracen com si fóra la darrera vegada. Jo, perdut i entregat amb els seus mugrons, junts per les meues mans que amassen les seues mamelles. M’abandone. S’abandona.
No està bé. Gemeguem en silenci sobre el terra fred i envoltats d’olor a espelmes i fusta noble. M’arrapa. Tota ella s’ha tensada per moments. Note com deixa de respirar, el seu cos infidel, les seues contraccions m’expremen mentre em clava la mirada extasiada. Silenci i pau avergonyida.
No em mira. Es vesteix ràpidament i en veure les mitges foradades se les trau i les llança ruboritzada a un racó. Desapareix corrent de l’estança. Com sempre, em quede sumit en la perplexitat, en les meues contradiccions. Agafe les mitges per a deixar-ho tot recollit. No ho faces això, pense. No ho.. me les porte al nas i les ensume. Tremole. Van a la butxaca i no al poal de les escombraries. Jo sóc la brossa. La tentació de la carn, que feble sóc!
Em quede assegut a les fosques. He perdut la noció del temps. Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebuda. Això no pot continuar, li pregue. Hem d’aturar-ho com siga. Tremole com una fulla de parra. El confessionari s’ompli de la seua pell. Faig olor a tu, Pare, em diu des de sota un vel. Encara puc sentir-te a dins meu..
Déu…
Ell es posa les ulleres una mica més avall, i mira per sobre d’elles. Amb estima i parsimònia, trau una pinta de la butxaca de la rebeca. Lentament i mirant de no fer-li cap mal, va abaixant el remolí que el vent ha format als cabells de la dona que va del seu braç. Hui no l’he pentinada bé, sembla culpar-se amb l’expressió de la seua cara.
Caminen pas a pas, molt lentament. Fan paradetes cada pocs metres, recuperen l’alè i continuen xino-xano. Com si tingueren tot el temps del món. Potser el tenen. Al seu voltant la vida continua, i tot va ràpid, però no sembla que això els destorbe.
Ell saluda i somriu a cadascú que se’ls creua pel camí. I se la mira amb tanta tendresa que sembla que la porta levitant. Ella, de vegades m’ha contestat els meus bon dia. D’altres, cada vegada més, no ho fa, absent com està. Es limita a tornar-me el somriure amb un somriure com estranyat de la meua familiaritat. I es refugia en el seu home, prement-li el braç amb la mà per a recobrar la valentia que ja no té. Ell em somriu pels dos, entre agraït i resignat. Coses de fer-se gran, sembla dir-me.
Em deia un veí a la piscina que venen cada dia a veure un fill que viu prop de nosaltres. Sembla que amb la calor, no estan podent fer-ho perquè ella es desorientava. Si per una cosa vull que termine l’estiu, és per a poder veure’ls de nou, a la meua parella de iaios. Passejant amb dignitat una de les demostracions continuades d’amor més boniques que conec. Els envege la sort, d’haver estat tota la vida junts.
El veí em comenta que hauríem de fer un club social. I jo me n’adone que a la nostra urbanització, quasi no hi ha bancs per seure.
Afortunadament, pensà, aquest diumenge obriran. I potser aquesta vegada algú es fixarà en mi. I és que estava segura de què el problema era que no la veien.
Era bonica, senzilla i elegant. Saltava a la vista que sabria agrair el contacte amb una pell estranya. Però no la veien. I ja ni recordava com va acabar al pou on era, on l’havien relegada. Tot semblava absurd, no s’ho treia del cap. Per què havia d’estar allà?
Hores i hores. Dies i dies. Setmanes, mesos.
Envoltada de competència anònima, aparent i cridanera. Humiliada de veure que tot i això, tenien més èxit que ella. Li mancava intimitat, espai vital, oxígen. Se sabia envoltada de belleses trencades, de temors, d’il·lusions decebudes i d’ànsies de gaudir d’un passeig vora mar. D’estirar-se a l’arena, de respirar un altre aire diferent al del pou.
Però aquest diumenge seria diferent. Aquest diumenge, sí. Em triaran a mi, pensava. Només cal que em miren. Que em miren de veritat. Ja no creia en prínceps, però diumenge, algú la trobaria. La triaria d’entre la massa anònima i sabria que hauria trobat un petit tresor.
Al sostre, els neons coberts de pols espesa, tremolaren i tot seguit s’apagaren. A les fosques i mentre el món començava a dormir-se, ella somiava desperta. Com cada dia. Com cada nit des que va prendre consciència de ser al pou de les misèries.
En una espera tensa, la vella tovallola de platja sabia que aquest diumenge sí, abandonaria la planta d’oportunitats dels grans magatzems. Diumenge començaven les terceres rebaixes.
Fa una estona pensava que hui el meu km 0 semblava extret d’una escena a mida del Sorolla.
Dos xiquets d’uns huit o nou anys jugaven nus a l’aigua, llançant-se pilotes d’arena entre els retrets de les turistes mesetàries, que ja entrades a la cinquantena passejaven els collars per la vora de la plajta.
Hormonats que amaguen estòmac quan oloren els grups de dones joves, famílies que donen el berenar als menuts, iaios que s’arruguen a sota del sol, i el sorollet dels que mengen pipes.
Música africana, rítmica, percutint l’horitzó des del xiringuito. Els parapents volant al seu món, i les grues amb la bogeria de rajola i ciment, amenaçant de destruir-lo.
Poc a poc, la gent tanca els parasols, buida el gel de les neveres, s’espolsa inútilment l’arena dels peus, i comença el pelegrinatge cap a casa.
Al Carabassí queden els de sempre, la família de fet que ja porta anys trobant-se ací. Les parelles i els solitaris. Els tranquils i els inquiets. Els que escriuen, els que llegeixen i els que simplement, miren.
També els que es resisteixen a abandonar la barra del xiringuito. Els estrangers que desperten de la becadeta i descobreixen que aviat canviaran de pell, rojos com les gambes.
A les dunes, els solitaris cerquen deixar de ser-ho per una estona càlida, i a prop meu, una parella que destil·la calor i que espera, tensa i excitada, a què la nit els porte la intimitat, i amb ella, la passió ara continguda.
De fons, i acompanyant-nos en tot moment, la mar, que ho envolta tot amb la remor d’una onada nova. No sé on em portarà la vida, però si d’algun lloc sóc en aquest món, es d’ací.
Doncs sí, no puc fer-hi res. I sí, ja ho sé, quasi fa com respecte ficar cullerada a l’embolics d’un temps ençà. Però això diuen que és per desfogar-se, no?
I cadascú a la seua, amb les seues dèries, els seus problemes, les seues passions – confesables o no, va per gustos – i les inquietuds del dia a dia. Què voleu que hi faça, xiquets i xiquetes! Jo estic divertit, entremaliat, fa sol, hi ha llum, i estic despertant de l’hivern.
I diumenge em vaig banyar per primera vegada enguany al Carabassí. Estic a casa.
Queda inaugurada la temporada estival. I que visca la creativitat, les mirades intenses i enjogassades, els jocs de tot tipus, les festes vora mar, i els aromes de la primavera i l’estiu.
Alguns trobarem el que volem, o potser no. Però hmmm… morirem en l’intent. I ja veurem de què.
I a sobre? He vist un còmic de bon matí que m’ha fet alçar una cella.
Ja m’ho perdonareu, però sóc així. I m’agrada. I per molts anys.
Salut personetes,
Hèctor
