Es revisava el cos nu després de la dutxa a l’espill, i va preguntar:
- escolta, m’has mossegat el mugró?
- (amb cara de fer memòria) hmm pot ser
Quantes voltes pots fer un mateix puzzle sense avorrir-te?
Etiqueta compartir
7 desembre 2009
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
2 desembre 2009
Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet
Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…
1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…
1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.
27 novembre 2009
Fer ens farà ser
Fer ens farà ser
Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.
Així, i atés que se’ns demana que ens aproximem al concepte de cultura en la societat actual, entenc que és raonable que em presente perquè així serà més fàcil entendre els meus punts de vista. Amb humiltat perquè després de tot només sóc una persona ben normal, tal vegada amb una mica més de ganes de complicar-se la vida del que és habitual.
Per damunt de tot, sóc inquiet de mena, i ja fa molt de temps que he assumit que mai no he sabut ésser una cosa només. Per tant, i tot i que sóc conscient de què per la meua trajectòria professional al món de les noves tecnologies se’m veurà inevitablement com a tal, mai no m’he sentit còmode amb l’etiqueta de persona de ciències.
Des de ben menut m’he criat en un entorn que m’ha educat en valors com a ciutadà, i que m’ha estimulat en tot moment per a consumir productes culturals. Siga per això o siga per la sensació de buidor que produeix treballar en tot moment amb intangibles i abstraccions que només entenen els teus col·legues professionals del camp de l’anàlisi de sistemes d’informació, he necessitat des de sempre equilibrar-me amb implicació en iniciatives ciutadanes diverses que gairebé sempre han anat lligades al camp de l’acció cultural.
De la meua formació com a analista de sistemes d’informació, he desenvolupat habilitats per a copsar realitats complexes, per a empatitzar i detectar les necessitats de totes les parts implicades, els seus problemes presents i potencials, i per a proposar, dissenyar i desenvolupar solucions que les resolguen.
De l’educació com a consumidor de cultura, he obtingut el plaer i la passió per aprendre i descobrir les infinites formes que les persones i col·lectius tenen d’entendre això de viure. També la convicció ferma de què els problemes importants a la societat només tenen solució des de l’educació i la cultura.
Del fet d’haver-me criat a un entorn que t’ensenya la diferència entre ésser un súbdit i un ciutadà, la consciència de què els problemes que hi ha a la part de fora de la porta de casa són tan meus com els de dintre, i que implicar-me de forma activa per a resoldre les coses és la meua responsabilitat com a persona que forma part d’una societat.
Així, el fet d’estar formant-me per a desenvolupar la meua carrera al món de la gestió cultural em ve de forma natural de la intersecció entre ésser ciutadà, analista de sistemes d’informació, consumidor de cultura, i apassionat de l’educació com a element clau en la resolució dels problemes que afecten el desenvolupament de la nostra societat.
Quan dues persones parlen per primera vegada, ni que siga a priori, acostumen a etiquetar-se mútuament per a situar-se i entendre’s, que més endavant ja hi haurà temps per a matisar, corregir i polir la primera impressió. Però d’entrada, el cert és que ajuda prou saber si el nostre interlocutor és un antropòleg, un advocat especialitzat en propietat intel·lectual o una historiadora de l’art, perquè això ens permetrà simplificar la conversa. Podrem assumir que l’altre tindrà uns determinats coneixements formals i, com a conseqüència, uns models mentals raonablement previsibles.
Així, i atés que se’ns demana que ens aproximem al concepte de cultura en la societat actual, entenc que és raonable que em presente perquè així serà més fàcil entendre els meus punts de vista. Amb humiltat perquè després de tot només sóc una persona ben normal, tal vegada amb una mica més de ganes de complicar-se la vida del que és habitual.
Per damunt de tot, sóc inquiet de mena, i ja fa molt de temps que he assumit que mai no he sabut ésser una cosa només. Per tant, i tot i que sóc conscient de què per la meua trajectòria professional al món de les noves tecnologies se’m veurà inevitablement com a tal, mai no m’he sentit còmode amb l’etiqueta de persona de ciències.
Des de ben menut m’he criat en un entorn que m’ha educat en valors com a ciutadà, i que m’ha estimulat en tot moment per a consumir productes culturals. Siga per això o siga per la sensació de buidor que produeix treballar en tot moment amb intangibles i abstraccions que només entenen els teus col·legues professionals del camp de l’anàlisi de sistemes d’informació, he necessitat des de sempre equilibrar-me amb implicació en iniciatives ciutadanes diverses que gairebé sempre han anat lligades al camp de l’acció cultural.
De la meua formació com a analista de sistemes d’informació, he desenvolupat habilitats per a copsar realitats complexes, per a empatitzar i detectar les necessitats de totes les parts implicades, els seus problemes presents i potencials, i per a proposar, dissenyar i desenvolupar solucions que les resolguen.
De l’educació com a consumidor de cultura, he obtingut el plaer i la passió per aprendre i descobrir les infinites formes que les persones i col·lectius tenen d’entendre això de viure. També la convicció ferma de què els problemes importants a la societat només tenen solució des de l’educació i la cultura.
Del fet d’haver-me criat a un entorn que t’ensenya la diferència entre ésser un súbdit i un ciutadà, la consciència de què els problemes que hi ha a la part de fora de la porta de casa són tan meus com els de dintre, i que implicar-me de forma activa per a resoldre les coses és la meua responsabilitat com a persona que forma part d’una societat.
Així, el fet d’estar formant-me per a desenvolupar la meua carrera al món de la gestió cultural em ve de forma natural de la intersecció entre ésser ciutadà, analista de sistemes d’informació, consumidor de cultura, i apassionat de l’educació com a element clau en la resolució dels problemes que afecten el desenvolupament de la nostra societat.
15 setembre 2009
Carrer amunt
Carrer amunt
Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.
Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar. En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!
Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.
Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.
Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.
I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.
Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.
Iaio, va per tu 
Hèctor
P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.
Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.
Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar. En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!
Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.
Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.
Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.
I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.
Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.
Iaio, va per tu
Hèctor
P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.
22 juliol 2009
Et passe una cançó, dis-me si t’agrada
Et passe una cançó, dis-me si t’agrada
La part bona de conèixer gent nova és que t’aporten el seu món, la seua forma d’entendre les coses. I, de tant en tant, et diuen Et passe una cançó, dis-me si t’agrada. I penses, bé, nova música, a veure què tal és. No sempre m’agrada, però la d’ahir sí que m’arribà. Així que ara vull compartir amb vosaltres la que han compartit amb mi. La cançó es diu More Than Anyone, i la podeu trobar a l’àlbum Chariot – Stripped, del cantautor americà Gavin DeGraw. Ja em direu si us ha agradat.
Per cert, el vincle de l’àlbum fa referència a Spotify. Si no hi podeu accedir, jo encara tinc 6 invitacions disponibles. En voleu?
Gràcies Nuri 
La part bona de conèixer gent nova és que t’aporten el seu món, la seua forma d’entendre les coses. I, de tant en tant, et diuen Et passe una cançó, dis-me si t’agrada. I penses, bé, nova música, a veure què tal és. No sempre m’agrada, però la d’ahir sí que m’arribà. Així que ara vull compartir amb vosaltres la que han compartit amb mi. La cançó es diu More Than Anyone, i la podeu trobar a l’àlbum Chariot – Stripped, del cantautor americà Gavin DeGraw. Ja em direu si us ha agradat.
Per cert, el vincle de l’àlbum fa referència a Spotify. Si no hi podeu accedir, jo encara tinc 6 invitacions disponibles. En voleu?
Gràcies Nuri
16 juliol 2009
Nit de dimecres
Nit de dimecres
Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.
- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.
L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.
-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!
Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.
* * *
Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.
Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.
I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.
La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.
Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.
- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?
Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.
- Que vols que faça què?
Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.
- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.
Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.
- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.
L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.
-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!
Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.
* * *
Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.
Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.
I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.
La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.
Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.
- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?
Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.
- Que vols que faça què?
Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.
- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.
17 març 2009
En garde
En garde
Vas i vens per la vida, com cada dia. Amb els ulls oberts per a no entropessar pel carrer i prou. Vas mirant enlloc, pensant en les teues coses. Ves a saber per què, pero de casualitat, mires. Igual que podries haver marxat, et quedes.
I tornes a mirar, ara amb més calma. Alguna cosa et crida l’atenció i no saps què. Per intuïció, t’actives. Et sorprens una mica encuriosit. I observes. Preguntes, t’intrigues, et demanes i demanes. Et responen i respons. Podria estar bé, penses.
El duel incruent apareix. Mires de reull. Enfoques millor. En garde. El plaer del desafiament tindrà molt a veure amb la seua competència. Accepta de bon grat l’intercanvi sense perdre l’elegància. Ataca i amaga. Es mostra i no, però hi ha espontaneïtat i frescura. Interessant. Gradualment comencen els somriures.
La bellesa de la intel·ligència al teu davant. Juguem.
Vas i vens per la vida, com cada dia. Amb els ulls oberts per a no entropessar pel carrer i prou. Vas mirant enlloc, pensant en les teues coses. Ves a saber per què, pero de casualitat, mires. Igual que podries haver marxat, et quedes.
I tornes a mirar, ara amb més calma. Alguna cosa et crida l’atenció i no saps què. Per intuïció, t’actives. Et sorprens una mica encuriosit. I observes. Preguntes, t’intrigues, et demanes i demanes. Et responen i respons. Podria estar bé, penses.
El duel incruent apareix. Mires de reull. Enfoques millor. En garde. El plaer del desafiament tindrà molt a veure amb la seua competència. Accepta de bon grat l’intercanvi sense perdre l’elegància. Ataca i amaga. Es mostra i no, però hi ha espontaneïtat i frescura. Interessant. Gradualment comencen els somriures.
La bellesa de la intel·ligència al teu davant. Juguem.
13 febrer 2009
Quan el despertador t’abraça
Quan el despertador t’abraça
Vas pel carrer i de sobte i sense avisar, t’arriba. De colp ho respires i somrius. Ha tornat i ho saps. La gent et veu i no acaba d’entendre perquè t’has quedat parat a la meitat del passeig, tot carregat amb les bosses del mercadona i amb un somriure estúpid a la cara. Ells no saben què és sentir com et tornen les ganes d’escriure. Perquè mai han tingut la sensació de quedar-se temporalment sec i sense poder escriure ni una paraula.
Conscient com ets de què cal extraure de la vida tot el profit quan les coses venen ben donades, decideixes viure el moment amb tota la intensitat. Apartes les bosses a un costat, seus al banc de fusta, i poses els peus a sobre el banc. Creues les mans abraçant els genolls. Canvies la música i poses passió destil·lada, més acord amb com et sents.
El ritme de son cubà, ficat al cap. Tic, tic, tic, tic-tic. Tic, tic, tic, tic-tic. El teu cap que comença a volar, i a pensar en tot el que li envolta. La gent passa i et mira al banc. Tu a la meua. Verse moi sosté que la ruïna portà de la mà a les muses. Ja li vas dir que compleixes la primera part, així que en la més pura i perversa demostració de l’efecte papallona, arribes a la conclusió de què en alguna part del món, algú deu tindre ració doble de muses, perquè a tu no te n’arriba cap. Ja arribarà.
Unes quantes cançons després, recordes que portaves peix congelat a una de les bosses. No saps si el cicle del fred s’ha trencat per al peix, però el teu, ja ens dius tu que sí. Tornes a casa. Fa nit d’escriure i tecleges un paràgraf. Algú amb un nas de pallaso et saluda i decideixes viure el moment perquè els somriures no sempre són tan bonics. Prioritzes i simplifiques.
Se us fan les tantes. Parleu de coses d’adults. O siga, de retallables. I al matí següent et despertes abraçat al despertador. El matí passa a la faena de manera plàcida, i et menges una poma per Alacant mentre baixes a una reunió. Fa un dia fantàstic. De vesprada i després de dinar, creues uns correus. Poses Compay Segundo i arreplegues la roba estesa a la galeria, que sembla que s’està posant gris. Et resulta indiferent, perquè total, estàs de colors per dins i per fora. Et fas un café i escrius. La vida et tracta bé.
No deixes de pensar com haurà anat això dels retallables.
Vas pel carrer i de sobte i sense avisar, t’arriba. De colp ho respires i somrius. Ha tornat i ho saps. La gent et veu i no acaba d’entendre perquè t’has quedat parat a la meitat del passeig, tot carregat amb les bosses del mercadona i amb un somriure estúpid a la cara. Ells no saben què és sentir com et tornen les ganes d’escriure. Perquè mai han tingut la sensació de quedar-se temporalment sec i sense poder escriure ni una paraula.
Conscient com ets de què cal extraure de la vida tot el profit quan les coses venen ben donades, decideixes viure el moment amb tota la intensitat. Apartes les bosses a un costat, seus al banc de fusta, i poses els peus a sobre el banc. Creues les mans abraçant els genolls. Canvies la música i poses passió destil·lada, més acord amb com et sents.
El ritme de son cubà, ficat al cap. Tic, tic, tic, tic-tic. Tic, tic, tic, tic-tic. El teu cap que comença a volar, i a pensar en tot el que li envolta. La gent passa i et mira al banc. Tu a la meua. Verse moi sosté que la ruïna portà de la mà a les muses. Ja li vas dir que compleixes la primera part, així que en la més pura i perversa demostració de l’efecte papallona, arribes a la conclusió de què en alguna part del món, algú deu tindre ració doble de muses, perquè a tu no te n’arriba cap. Ja arribarà.
Unes quantes cançons després, recordes que portaves peix congelat a una de les bosses. No saps si el cicle del fred s’ha trencat per al peix, però el teu, ja ens dius tu que sí. Tornes a casa. Fa nit d’escriure i tecleges un paràgraf. Algú amb un nas de pallaso et saluda i decideixes viure el moment perquè els somriures no sempre són tan bonics. Prioritzes i simplifiques.
Se us fan les tantes. Parleu de coses d’adults. O siga, de retallables. I al matí següent et despertes abraçat al despertador. El matí passa a la faena de manera plàcida, i et menges una poma per Alacant mentre baixes a una reunió. Fa un dia fantàstic. De vesprada i després de dinar, creues uns correus. Poses Compay Segundo i arreplegues la roba estesa a la galeria, que sembla que s’està posant gris. Et resulta indiferent, perquè total, estàs de colors per dins i per fora. Et fas un café i escrius. La vida et tracta bé.
No deixes de pensar com haurà anat això dels retallables.
3 novembre 2006
Alquímia
Alquímia
‘Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!’
Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll
Supose que aquestes paraules m’han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.
Aquest matí que hauria d’estar treballant enlloc d’estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l’omplia d’aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.
I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l’aigua tornava a l’espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s’ha de saber veure, mirar, i observar.
He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l’angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.
I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d’acord, de vegades fa por, t’endinses a la mar i t’aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.
Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l’inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.
I trene la meua vida amb la d’altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.
Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.
‘Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!’
Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll
Supose que aquestes paraules m’han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.
Aquest matí que hauria d’estar treballant enlloc d’estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l’omplia d’aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.
I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l’aigua tornava a l’espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s’ha de saber veure, mirar, i observar.
He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l’angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.
I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d’acord, de vegades fa por, t’endinses a la mar i t’aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.
Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l’inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.
I trene la meua vida amb la d’altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.
Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.
22 octubre 2006
Vesprada de diumenge
Vesprada de diumenge
Recorde que quan jo tenia uns 10 anys, em vaig ficar al cap una idea una mica atípica. Volia ser conscient del moment en què començava a dormir.
Ho intentava. Un dia. I un altre. Però mai no ho aconseguia. I em despertava al matí següent, decebut i enfadat amb mi mateix.
Enfadat per haver-me rendit al plaer de dormir, de somiar. Ara ho veig, que em preocupava més control.lar que no bategar.
Però de vegades, la sort em somreia. I em despertava abans d’hora. I sabies que et podies adormir una mica més.
I aquest moment era fantàstic. La consciència et permetia adonar-te’n del moment que estaves a punt de viure.
I t’abandonaves al plaer, somreies i et deixaves anar.
Ara ja sé què no és possible saber quan t’adormiràs. I és la meua forma de ser, encara cerque el control a uns quants aspectes de la meua vida.
Però també sé, per experiència, que em queda molt per somiar i bategar. I he aprés a somriure i a fluir més. A viure.
Aquesta vesprada de diumenge, tinc la sensació d’haver-me despertat. Estava somiant. Somreia. I encara em queda. Tornaré a dormir.
Recolzat al teu pit, escolte el teu batec. I què voleu que us diga..
Sóc feliç.
Recorde que quan jo tenia uns 10 anys, em vaig ficar al cap una idea una mica atípica. Volia ser conscient del moment en què començava a dormir.
Ho intentava. Un dia. I un altre. Però mai no ho aconseguia. I em despertava al matí següent, decebut i enfadat amb mi mateix.
Enfadat per haver-me rendit al plaer de dormir, de somiar. Ara ho veig, que em preocupava més control.lar que no bategar.
Però de vegades, la sort em somreia. I em despertava abans d’hora. I sabies que et podies adormir una mica més.
I aquest moment era fantàstic. La consciència et permetia adonar-te’n del moment que estaves a punt de viure.
I t’abandonaves al plaer, somreies i et deixaves anar.
Ara ja sé què no és possible saber quan t’adormiràs. I és la meua forma de ser, encara cerque el control a uns quants aspectes de la meua vida.
Però també sé, per experiència, que em queda molt per somiar i bategar. I he aprés a somriure i a fluir més. A viure.
Aquesta vesprada de diumenge, tinc la sensació d’haver-me despertat. Estava somiant. Somreia. I encara em queda. Tornaré a dormir.
Recolzat al teu pit, escolte el teu batec. I què voleu que us diga..
Sóc feliç.