- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.

L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.

-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!

Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.

* * *

Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.

Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.

I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.

La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.

Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.

- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?

Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.

- Que vols que faça què?

Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.

- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.

La Serena d'Altea. El raconet del piano

Un café, Gmail, iPhone, un altre café, Facebook, telefonada perduda, Remember The Milk, més telefonades, reunions, faxos, presses, menges una cosa qualsevol, enviament de factures, disculpes, analitzes enquestes. Nous pressupostos, negociacions, gestions, bancs.

Comença un divendres més. I a sobre toca anar a Altea, que tenim un compromís. Hem quedat a un lloc per a dinar i per a relaxar-nos – diuen- en un hammam. Com si fóra tan fàcil desconnectar el cap quan tens tantes coses pendents, pense irònic.

Arreplegue una companya, posem l’adreça al GPS i cap a Altea. De camí, més telefonades. Quan arribem a la porta del lloc, em note bategar el cor, estic massa estressat una vegada més. Com diria L’Oréal, decidisc que apague el mòbil porque yo lo valgo.

L’edifici em mira amb unes cortines blanques que es mouen amb l’airet. Reconec que sóc una mica especial perquè tinc especial predilecció pels detalls, però alhora no suporte els ambients barrocs i carregats. Igual és que no estic preparat, però el cas és que em saturen com els plats mediocres disfressats amb salses denses.

Però entre a La Serena i puc sentir, senzillament, que m’encaixa. Ple de detallets que fan somriure tots els meus sentits, com la primera vegada que vaig tastar el menjar de l’Índia. Deliciós, complex, ple de matisos que t’esclaten al paladar amb equilibri. Inoblidable.

Ens donen la benvinguda, i ens porten al hammam, on la llum suau, la conversa divertida i privada, el vapor d’aigua, la calor que reconforta, la música que havíem triat nosaltres mateixos i les olors i les textures dels sabons d’oli d’oliva, desdibuixen poc a poc el món exterior.

Ens avisen des de recepció que és l’hora de dinar. Ens mirem estranyats, com pensant que ha passat poc temps. Em dutxe com vull, amb aigua freda i a les fosques, per a incrementar la sensació. Fantàstic. M’asseque mentre em pregunte quin dia era.

Puge a la terrassa on, a banda de riure’s de la meua cara de relax innegable, em conviden a compartir taula i una copeta de cava. Envoltat d’amics i de la briseta que arriba de la mar, encara em costa uns vints minuts eixir mentalment del hammam.

Si us heu quedat amb ganes de més, mireu-vos la recepta de foie que ens van servir a continuació, i que tenen penjada al flickr. Fantàstica.

Un altre dia us parlaré del dinar, de com se’ns va fer quasi de nit a La Serena, i de com despŕes del passeig per la part vella d’Altea em vaig tornar cap a Alacant amb la sensació de què tinc un lloc més on em sé a casa. I que m’ho permetré unes quantes vegades, perquè a la vida, si no ens malcriem nosaltres, qui ho farà?

Bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. Vaja des d’ací el meu agraïment sincer a Elia i a tot el seu equip, per la passió, l’esforç i la il·lusió que posen dia rere dia per a crear-nos tantes i tantes sensacions als viatgers que atraquem al seu port. Tornaré.

De vegades hi pense. És venir setembre i Portugal em ve al cap. No és el que he viscut o compartit allà, que ja forma part de la meua vida. És Portugal en si mateix. M’hi enyore.

És sentir les seues músiques, i comence a olorar el seu café. Uma bica por favor. M’hi imagine passejant pels carrers de Porto, vorejant o Douro, amb les barques de càrrega varades.

O assegut a les places d’Aveiro, on la llum era tan blanca que em semblava estar a una illa grega. On vaig escoltar Joana per primera vegada.

M’agrada veure’t per la càmera, encara que m’augmenta les ganes de veure’t, d’olorar-te, de somriure’t i de.. per què no? assaborir-te i gaudir-te tant com en sóc capaç.

Fas i desfàs. Llegeixes els escrits de la meua gent. I la meua gent et llegeix a tu. Gelat de xocolata de totes les marques que hi ha al mercat.

Al Castelho de São Jorge, mirant com comença lentament la tardor. Les sopes, delicioses i que confortaven molt més que no l’estòmac. El bacalhau à bràs que es desfeia a la boca entre les converses sorolloses dels lisboetes.

El fado, ara, no em genera saudade. Supose que el temps m’ha portat alguna cosa més que deutes i canes, i em produeix serenitat saber que un dia qualsevol, ens podem permetre el luxe de dormir junts. Pel plaer de saber-nos just a la vora.

Lisboa. Porto. Aveiro.

Illeta dels Banyets.

Parlem i parlem. Com qui no vol la cosa. Poc a poc. Vi dolç amb patés. Mentre caminem, mentre mirem de resoldre el dia a dia.

Mentre riguem i cuinem els dos alhora. Soja. Fenoll. Peix. Poma.

Et mire per la càmera.

I ves per on, tu m’estaves mirant mentre t’escrivia això.

Cuando no son tus fotos, son sus tenues recuerdos en mi cabeza. Tu voz y tu mirada, la fortaleza que destilas al hablar, entre la timidez aparente. La pasión por tus cosas, por tu gente, la curiosidad. Quiero ver todo eso en tus ojos. Quiero más.

Y me he sorprendido en la cocina, con las manos entre harina y canela, ilusión, alegría, sonrisas serenas y azúcar, paciencia y frutas a láminas. Mi delantal para las ocasiones especiales, aunque esté solo en casa. Lucie Silvas de fondo, abrazando. Sin quererlo, Isabel Allende me vino a la cabeza, y me he dado cuenta de por qué estaba mimando tanto un bizcocho.

¿Sabes? creo que me gustaría compartirlo contigo. Un café amargo, tu compañía, y el sol entrando como ahora. La casa huele a recien hecha. Tiempo por delante y mil temas de los que hablar. Trae tu suavidad, tus pestañas, tu violín y una tableta de chocolate.

Y te prometo una cosa. Me podrás preguntar todas las veces que quieras. Y siempre será así.

¿Te guardo un trocito?

Sabeu? és curiós, però de vegades i per curiositat, proves de canviar. D’aires, d’ambients, de gent, de sabors, de llocs i de jocs. I sovint te n’adones que tot i els canvis, continues tenint amb l’edat gustos cada vegada més definits.

Un any després de tastar unes quantes coses noves, fas balanç i ho veus clar. La meua amanida favorita continua sent la mateixa. La Quart esquerra. És senzilla, però fresca, amb matissos i m’encanta. I dubte que trobe una altra que m’agrade més.

Els ingredients? verat, dacsa, formatge de Burgos tallat a daus, enciam, tomàquet, enciam, oli d’oliva, pebre (d’aquests de molinet que en venen ara a molts llocs) , sal, i alfàbrega. Si és fresca, encara millor.

Experimentar? Sí, sempre, però de tant en tant, es revisiten els sabors de sempre, que no cal perdre’ls. I que no els vull perdre.

Quart esquerra, ets la millor.

Una besadeta,
Hèctor