La veritat és que a la vida a tots ens arriben els moments de menjar-nos les nostres paraules. I fa una estona, he acceptat la proposta d’un amic, i he fet una cosa que no havia fet en ma vida.
D’aquestes que mil vegades has dit que no faries, que tu mai no series d’aquests.
I ara estic sol amb vosaltres, però encara que m’he dutxat i que l’aigua tèbia ha caigut sobre mi una bona estona, tinc el cervell a cent i no m’avergonyeix reconèixer que estic fins i tot una mica excitat. Qui m’ho anava a dir a mi! Que encara trobaria una cosa nova, d’aquestes que saps que li dedicaràs moltes estones de plaer a la vida.
I no em trac del cap que vull fer-ho de nou, i sé que tornaré a caure, i que jugaré de nou tant bon punt acabe l’escrit. Que és nit de dissabte i m’ho he ben guanyat.
I amb una mica de vergonya recorde la quantitat de vegades que amics molt diferents m’ho havien dit. Que em deixara de prejudicis i que ho provara. Que és divertit i que pot enganxar. Que molta gent, quan ho prova, decideix que li agrada.
I tant que m’ha agradat! Encara és d’hora per a saber si serà una experiència passatgera o no, però estimades personetes, crec que hui podria ser una data important a la meua vida.
Una hora, cinquanta-quatre minuts i cinquanta-sis segons en què el món s’ha detingut. Tots els problemes s’han quedat a l’exterior i jo només he tingut un intens plaer íntim.
Aquesta nit m’he fet un. El meu primer. Sudoku.
Hmm… bona nit, personetes,
Hèctor
