Són coses comunes, que tots tenim, però que sovint només les trobes a faltar de veritat quan no les tens. I et poses irritable, sensible, tens i nerviós. Necessites fer-ho i no penses en una altra cosa. En grup o en parella. De vegades fins i tot sol, que afortunadament hi ha coses que un mateix es pot apanyar i a sobre és gratis. Al seient de darrere del cotxe. O al davant. Copilot o conductor. A una cadira. A una butaca. Naturalment a un sofà. A un quart de bany. A la foscor d’una sala de cinema.
Saps que arribes a la faena i t’ho noten a la cara. Somriures de complicitat. I sí, per descomptat que a l’oficina és genial. Potser perquè és arriscat fer-ho. A la platja. A una caleta solitària. De nit i de dia. De vegades envoltat de desconeguts que fins i tot se sumen. També en una piscina. Bé, en dues diferents. A l’aparcament d’un centre comercial. I a qui li importa si passa gent i es queda a quadres quan et veu a través dels vidres del cotxe. Que miren, si volen, que l’enveja és molt roïna.
I és que et quedes tan bé després. A la zona de descans d’un macro-concert. O a un caminet per a trencar amb la monotonia d’un viatge llarg per carretera. A l’àrea de descans d’una autopista. També per la part del final de l’església. Sí, també allà és possible si ningú no et veu. Fins i tot si et veuen. A la zona duty free d’un aeroport, amb tantíssimes càmeres com hi ha.
Al carrer d’una ciutat que no és la teua, perquè total no tornaràs per allà. Al banc d’una plaça o d’un parc. Al teatre, als camerinos. De festa en qualsevol lloc. En un descans mentre estudies a la universitat de nit. I a classe quan apaguen els llums i posen les transparències, encara que no vols perquè segur que el professor et sentirà i li tindrem. I que t’ho has jurat mil voltes, que no ho faràs més. Però que és inevitable i acabes forçant els teus límits. Perquè és tan dolç de vegades que t’enganxes. A ta casa. A la meua. Al bosc, hmmm sí, l’aire lliure té un atractiu afegit. Amb la remor del riu al costat.
I buff… no diguem ja quan ho fas al llit dels teus pares. O al teu llit. O al meu. A un hotel de cinc estreles o a un motel sòrdid de carretera, que arriba un moment que t’és igual on mentre siga ja. Sí, per favor. Necessite dormir.
Vas pel carrer i de sobte i sense avisar, t’arriba. De colp ho respires i somrius. Ha tornat i ho saps. La gent et veu i no acaba d’entendre perquè t’has quedat parat a la meitat del passeig, tot carregat amb les bosses del mercadona i amb un somriure estúpid a la cara. Ells no saben què és sentir com et tornen les ganes d’escriure. Perquè mai han tingut la sensació de quedar-se temporalment sec i sense poder escriure ni una paraula.