Saps que arribes a la faena i t’ho noten a la cara. Somriures de complicitat. I sí, per descomptat que a l’oficina és genial. Potser perquè és arriscat fer-ho. A la platja. A una caleta solitària. De nit i de dia. De vegades envoltat de desconeguts que fins i tot se sumen. També en una piscina. Bé, en dues diferents. A l’aparcament d’un centre comercial. I a qui li importa si passa gent i es queda a quadres quan et veu a través dels vidres del cotxe. Que miren, si volen, que l’enveja és molt roïna.

I és que et quedes tan bé després. A la zona de descans d’un macro-concert. O a un caminet per a trencar amb la monotonia d’un viatge llarg  per carretera. A l’àrea de descans d’una autopista. També per la part del final de l’església. Sí, també allà és possible si ningú no et veu. Fins i tot si et veuen. A la zona duty free d’un aeroport, amb tantíssimes càmeres com hi ha.

Al carrer d’una ciutat que no és la teua, perquè total no tornaràs per allà. Al banc d’una plaça o d’un parc. Al teatre, als camerinos. De festa en qualsevol lloc. En un descans mentre estudies a la universitat de nit. I a classe quan apaguen els llums i posen les transparències, encara que no vols perquè segur que el professor et sentirà i li tindrem. I que t’ho has jurat mil voltes, que no ho faràs més. Però que és inevitable i acabes forçant els teus límits. Perquè és tan dolç de vegades que t’enganxes. A ta casa. A la meua. Al bosc, hmmm sí, l’aire lliure té un atractiu afegit. Amb la remor del riu al costat.

I buff… no diguem ja quan ho fas al llit dels teus pares. O al teu llit. O al meu. A un hotel de cinc estreles o a un motel sòrdid de carretera, que arriba un moment que t’és igual on mentre siga ja. Sí, per favor. Necessite dormir.

Conscient com ets de què cal extraure de la vida tot el profit quan les coses venen ben donades, decideixes viure el moment amb tota la intensitat. Apartes les bosses a un costat, seus al banc de fusta, i poses els peus a sobre el banc. Creues les mans abraçant els genolls. Canvies la música i poses passió destil·lada, més acord amb com et sents.

El ritme de son cubà, ficat al cap. Tic, tic, tic, tic-tic. Tic, tic, tic, tic-tic. El teu cap que comença a volar, i a pensar en tot el que li envolta. La gent passa i et mira al banc. Tu a la meua. Verse moi sosté que la ruïna portà de la mà a les muses. Ja li vas dir que compleixes la primera part, així que en la més pura i perversa demostració de l’efecte papallona, arribes a la conclusió de què en alguna part del món, algú deu tindre ració doble de muses, perquè a tu no te n’arriba cap. Ja arribarà.

Unes quantes cançons després, recordes que portaves peix congelat a una de les bosses. No saps si el cicle del fred s’ha trencat per al peix, però el teu, ja ens dius tu que sí. Tornes a casa. Fa nit d’escriure i tecleges un paràgraf. Algú amb un nas de pallaso et saluda i decideixes viure el moment perquè els somriures no sempre són tan bonics. Prioritzes i simplifiques.

Se us fan les tantes. Parleu de coses d’adults. O siga, de retallables. I al matí següent et despertes abraçat al despertador. El matí passa a la faena de manera plàcida, i et menges una poma per Alacant mentre baixes a una reunió. Fa un dia fantàstic. De vesprada i després de dinar, creues uns correus. Poses Compay Segundo i arreplegues la roba estesa a la galeria, que sembla que s’està posant gris. Et resulta indiferent, perquè total, estàs de colors per dins i per fora. Et fas un café i escrius. La vida et tracta bé.

No deixes de pensar com haurà anat això dels retallables.