Etiqueta estimar

18 gener 2010

Roda

“dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones”

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
15 setembre 2009

Carrer amunt

El meu iaio Blas

Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.

Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar.  En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!

Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.

Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.

Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.

I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.

Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.

Iaio, va per tu :)
Hèctor

P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
16 juliol 2009

Nit de dimecres

Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.

- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.

L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.

-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!

Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.

* * *

Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.

Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.

I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.

La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.

Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.

- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?

Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.

- Que vols que faça què?

Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.

- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
22 juny 2009

Mediterràniament

Ja tinc la meua cançó de l’estiu. I és que les coses cal somiar-les perquè passen, no? Mediterràniament.. jo estaré atent o siga que no sigues boba, i deixa’t veure.. De moment, el dia 27, festa de nit a la Platja de l’Albufereta. Enguany pense tindre moltes festes nocturnes a la platja. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

;) Vine-te’n a la festa…

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
22 juny 2009

Café amb llet

Jugar és veure la teua cara expectant. Incitar és clavar-te la mirada mentre observe la teua respiració agitada. Desafiar és olorar-te de prop la pell sense ni tan sols tocar-te. Complicitat és saber que parle de tu. 

Seduir és tot el que cal fer perquè ara i ací, em deixes deslligar amb les dents el llaç de la part de baix del teu biquini.

Tendresa és el que ve a continuació.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
4 maig 2009

Diagonal, 4

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
7 març 2009

Pijames de ningú

Ens envolta el característic color verd blanquinós que se suposa que ens relaxa. Però que instintivament i de pur descafeïnat ens posa dels nervis. Llums blancs de neó freds i impersonals. Fa aquesta caloreta densa i lleugerament apegalosa. Hi ha rotació de gent, moviment al corredors. Llits, gent amb uniformes verds i gent amb uniformes blancs.

A les parets de l’habitació on estic s’hi recolza gent que no coneixes, que fan cara de no voler estar allà, i que mesuren quant de temps és el mínim que es pot considerar com a políticament correcte abans d’anar-se’n. No et parlen a tu, i si de cas t’adrecen una salutació vaga, impostadament cordial. Tampoc no conversen amb la persona que, cansada, reposa a una butaca en pijama. Li intenten fer creure que tot és normal i acollidor, i fins i tot una familiar li ha dut les sabatilles d’estar per casa. La persona no fa cara d’acabar de creure’s l’escenografia.

El silenci de l’habitació intenta evadir-se mirant a la televisió un d’aquests programes perfectament prescindibles de vesprada en què gent anònima conta les seues misèries i que els fa sentir-se bé per allò de i mira que jo em queixava, però eixe de la tele sí que és un desgraciadet de la vida, encara haurem de donar gràcies. Pausa indefinida.

Hi ha dos llits separats per una cortineta blanca que ajuda a simular una intimitat impossible. La persona de les sabatilles ha tingut sort i li han dut el sopar ja. De reull li has vist la cara de desgana quan destapava la safata de plàstic gris i celest i ha vist el menú. Poc a poc comença la litúrgia, i una xica jove en bata blanca entra per a preguntar-li. Li violenta molt la situació i es disculpa però compleix la sea faena - em pot dir quantes voltes ha pogut fer caca hui?.

La meua persona amb pijama porta tot el dia només amb dos iogurts perquè li havien de fer unes proves que no han arribat mai, i té fam i una certa desorientació. Està avorrit i com no s’hi veu quasi, no mira la tele. Em demana en veu alta, molt alta si no li pensen donar de sopar a ell. La gent de les parets es riu perquè en aquestes situacions el millor és trencar la tensió amb qualsevol cosa que passe. Li lleves ferro, expliques la sordesa severa del teu iaio. Cridant-li a cau d’orella li fas entendre que el seu sopar arribarà un poc més tard perquè ha arribat l’últim a la planta de digestiu.

Remuga amb no poca raó de la seua banda, tot i que sense massa entusiasme. Resignat, passa la mà pels llençols i la seu cara em diu que estan aspres sense obrir la boca. Em pregunta si no tindré un rellotge amb l’esfera gran per a saber quina hora és.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
24 febrer 2009

Dos gots

img_01591

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
16 febrer 2009

42516 Oistrakh

Segons que he pogut esbrinar gràcies a la wikipedia, l’astrònom alemany Freimut Börngen va catalogar 519 asteroides al llarg de la seua vida com a científic, que de fet continua a hores d’ara encara que ja s’ha jubilat. Admirable. Börngen, que sembla té una reconeguda reputació pels seus valors humans i el seu criteri ben fonamentat a l’hora de triar noms per als asteroides, va batejar el que va descobrir l’11 de novembre de 1993 com a 42516 Oistrach, en memòria del violinista jueu David Fyodorovich Oistrakh i al seu fill Igor.

El violinista nascut a la vora del Mar Negre, va nàixer al si d’una família jueva de comerciants i començà a estudiar violí a l’edat de quatre anys. Si voleu conèixer més la vida d’Oistrakh, us recomane la lectura de l’entrada que us he passat. És cosa nostra saber si volem o no estirar dels fils que a diari ens apareixen per a aprendre, i és que la vida pot ser molt estimulant si la sabem llegir entre línies.

Aprens per exemple que Oistrakh va desenvolupar una amistat amb Shostakovich, arran de la qual va enregistrar bona part de les seues obres de violí. El que em recorda que tinc pendent el descobriment de Shostakovich. Com tantes i tantes coses, a la vaca que va.

Però en concret, a mi el que m’ha colpit prou és saber que durant la segona guerra mundial, Oistrakh va continuar ensenyant al conservatori de Moscú i que quan l’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, va anar al front i tocà per als soldats i els treballadors de les fàbriques en condicions molt difícils. L’acte més heroic de la seua vida va tindre lloc a l’hivern de 1942, quan va interpretar un concert de Tchaikovsky a una sala de concerts al centre d’Stalingrad, al mateix temps que la Luftwaffe bombardejava la ciutat de forma massiva.

Oistrakh era conscient de ser un dels principals ambaixadors culturals del seu país i aquest fet, sumat a la seua passió absoluta per la música, va fer que continuara treballant a un ritme frenètic després d’un atac de cor que va patir l’any 1964. Deu anys després i en plena activitat, no va superar un segon atac de cor i va morir a Amsterdam. Les seues restes descansen per fi al cementiri de Novodevichy.

Jo no aspire a un descans etern tan noble, però en canvi hui estic ben descansat perquè he dormit espectacularment bé. Hi ha qui li diu tindre la consciència tranquila però jo m’ho prenc més aviat com un malcriar-me. He aprés a fer-ho de tant en tant perquè de vegades no ets conscient del ritme que portes fins que molta gent t’ho diu des de l’exterior. I així després d’unes pagines de Kundera compartides en la distància, he dormit 7 hores seguides.

Però hi ha coses que et produeixen un contrast més acusat que tindre tres-centes persones dient-te - Hèctor, no trobes que potser vas massa ràpid per la vida?. I és que tots tenim tecles molt concretes que no tota la gent sap tocar. Mai no heu tingut la sensació que hi ha persones que d’alguna manera i sense pretendre-ho, vibren en el mateix armònic que tu?

D’un temps ençà, veig que estic envoltat de persones especials. De vegades elles són electrons de valència que orbiten entorn a la meua vida. De vegades sóc jo qui es meravella de girar al seu voltant i observa quanta bellesa hi ha als seus detalls. Persones que es comprometen, que assumeixen la veu del seu poble, que s’esforcen per la seua gent i la seua cultura. També persones que et diuen que troben molt natural entendre’t i que t’enriqueixen amb la seua presència, que sents propera des de la distància. Altres que t’han dit que troben que el teu món és molt bonic i que et fan somriure perquè mai no t’ho havien dit abans. I persones que et diuen que viure en parella és saber que pots compartir un silenci a casa sense que pese, sentir-se plens així sense que haja de passar res més.

Hi ha per últim les persones que, de forma intuïtiva, et passen un vídeo de Clair de Lune perquè saben que deixaràs tot el que estaves fent, baixaràs a terra, començaràs a sentir el violí, pujaràs al cel i tremolaràs com una fulla.

Potser per la música. Potser per saber que t’han entés.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
4 febrer 2009

Febrer

Febrer ja… buff!

és cert, cap dels dos recorda quin dia ens vam veure per primera vegada. Tampoc no importa.

Però saps?

Jo només espere no poder recordar mai la data en què ens veurem per darrera vegada. I els més bonic del tema és que sé que és un pensament compartit.

Moltes besadetes, i feliç inici de setmana, Olga.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace