“dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones”
Etiqueta família
Roda
Dos mil buit (sí, amb b)
A punt estem ja d’acabar l’any 2008, i jo com sempre, faig balanç. Ha estat una mica com aquest vídeo que us he posat dalt. Més enllà de l’aparent imperfecció, més enllà de l’aparent – o evident, cal reconèixer-ho – caos regnant, sí que puc dir que aquest any ha tingut moments de bellesa, de somriure tot i el que ha plogut a la meua vida, que no ha estat poc.
Vagen per davant les meues disculpes a tots i totes els que m’heu suportat amb unes dosis de paciència molt més que estimables. En incomptables ocasions, m’heu fet sentir que tinc bons amics i amigues. Alguns de tota la vida. Imprescindibles. D’altres, han aparegut enguany. M’omplen d’esperances. Temps al temps. I per damunt de tot, la meua família, sempre al meu costat. Sóc qui sóc per vosaltres i per a vosaltres.
A tots, de tot cor i amb el meu millor somriure, us vull donar les gràcies per estar a la meua vida. Em feu millor. Espere que això no canvie el 2009. Promet posar de la meua part tot el que puga i tinga. Millorarem. N’estic convençut.
Bones festes, us envie una abraçada sincera, ferma, i alegre, molt alegre,
Hèctor
A punt estem ja d’acabar l’any 2008, i jo com sempre, faig balanç. Ha estat una mica com aquest vídeo que us he posat dalt. Més enllà de l’aparent imperfecció, més enllà de l’aparent – o evident, cal reconèixer-ho – caos regnant, sí que puc dir que aquest any ha tingut moments de bellesa, de somriure tot i el que ha plogut a la meua vida, que no ha estat poc.
Vagen per davant les meues disculpes a tots i totes els que m’heu suportat amb unes dosis de paciència molt més que estimables. En incomptables ocasions, m’heu fet sentir que tinc bons amics i amigues. Alguns de tota la vida. Imprescindibles. D’altres, han aparegut enguany. M’omplen d’esperances. Temps al temps. I per damunt de tot, la meua família, sempre al meu costat. Sóc qui sóc per vosaltres i per a vosaltres.
A tots, de tot cor i amb el meu millor somriure, us vull donar les gràcies per estar a la meua vida. Em feu millor. Espere que això no canvie el 2009. Promet posar de la meua part tot el que puga i tinga. Millorarem. N’estic convençut.
Bones festes, us envie una abraçada sincera, ferma, i alegre, molt alegre,
Hèctor
Llums al cel
Feia dies que volia anar, però per unes coses o altres, sempre passava alguna cosa que em feia ajornar-ho. Esdeveniments, persones, qüestions de feina, relacions personals.. milers de coses, la vida moderna, com dic jo sempre.
I ahir duia la bossa per anar al gimnàs a nadar, i després d’acomiadar-me d’una amiga amb qui havia compartit un animat cafenet a la fnac, vaig pensar que tocava anar a nadar. I mira que eixa era la intenció. Vaig enfilar el cotxe cap a la piscineta, però no sé per què, vaig decidir que em feia mandra, i que tampoc no volia anar a casa.
Per què no? Vaig pensar. I vaig girar el volant, i cap a la platja de Sant Joan. Vaig aplegar a sa casa, i em va veure arribar. Estava amb la seua mirada viva de sempre, la cara suada, les mans negres, i sense parar de còrrer. A través de la reixa em cridà:
- Tío Hèctor!!!
I què voleu, eixes coses m’arriben. Que em reconega el meu nebot em pot, m’encanta. Que està clar, la teua gent també et reconeix, però tinc debilitat pel meu Jordi. Em costà que em donara dues besadetes, perquè estava accelerat. Jugava al futbol i tenia el cor a mil.
Després vaig pujar a casa amb ma germana, que anava amb el menut, el Pau. M’ensenyà com banyar-lo, li vaig fer fotos. Com se’n riu ja! Fa goig veure’l crèixer i crèixer. Te unes galtes que fan ganes de pegar-li un mos. Tot al seu temps, vaig pensar jo.
Ja era poqueta nit i mentre Pau degustava el menú de degustació habitual dels xiquets de dos messos, Jordi em volia fer fotos, i sopava. Raviolis, pit de pollastre, fruita, iogurt. Me’l faran de morro fi
però s’alimenta bé, que és el que compta.
A la fi vaig acabar donant-li jo sopar, i ell enraonant i parlant. A la fi, per ell el valencià és como dice el tío Hèctor. Ja em va bé, m’ha tocat el rol aquest.
M’assenyala la forqueta, i li dic forqueta. Y cómo dices asul? Blau, Jordi, li dic Blau.. y al vazo? Got, li dic got.. em dius on estan els gots a la cuina, que tinc set? Amb gestos li ho explique i m’enten. Em du a la cuixa i em diu quin armari és.
Ja fa temps que no té problemes per a seguir-me les converses. I de sobte tornàrem al balcó. Els avions de l’Altet volaven pel cel. Y ese avión dónde va? A Palma de Mallorca.. a Barcelona.. a Berlín.. Almenys ara ja no van a Londres.
Terminà de sopar i els ulls li brillaven. Li queia la bava, com sempre que s’ho està passant bé. M’encanta saber-me son tio. Jo pensava que ja marxaria cap a casa, quan de sobte s’enfilà a sobre meu i em va fer una pregunta..
- Tío Hèctor, por qué los aviones tienen luses?
I així començà una conversa que sempre recordaré. Tota la meua vida. La conversa on li vaig explicar al meu Jordi, que amb esforç i si estudia, podrà ser el que vulga a la seua vida.
Fins i tot, pilot d’avió, per a jugar amb les llums…
Feia dies que volia anar, però per unes coses o altres, sempre passava alguna cosa que em feia ajornar-ho. Esdeveniments, persones, qüestions de feina, relacions personals.. milers de coses, la vida moderna, com dic jo sempre.
I ahir duia la bossa per anar al gimnàs a nadar, i després d’acomiadar-me d’una amiga amb qui havia compartit un animat cafenet a la fnac, vaig pensar que tocava anar a nadar. I mira que eixa era la intenció. Vaig enfilar el cotxe cap a la piscineta, però no sé per què, vaig decidir que em feia mandra, i que tampoc no volia anar a casa.
Per què no? Vaig pensar. I vaig girar el volant, i cap a la platja de Sant Joan. Vaig aplegar a sa casa, i em va veure arribar. Estava amb la seua mirada viva de sempre, la cara suada, les mans negres, i sense parar de còrrer. A través de la reixa em cridà:
- Tío Hèctor!!!
I què voleu, eixes coses m’arriben. Que em reconega el meu nebot em pot, m’encanta. Que està clar, la teua gent també et reconeix, però tinc debilitat pel meu Jordi. Em costà que em donara dues besadetes, perquè estava accelerat. Jugava al futbol i tenia el cor a mil.
Després vaig pujar a casa amb ma germana, que anava amb el menut, el Pau. M’ensenyà com banyar-lo, li vaig fer fotos. Com se’n riu ja! Fa goig veure’l crèixer i crèixer. Te unes galtes que fan ganes de pegar-li un mos. Tot al seu temps, vaig pensar jo.
Ja era poqueta nit i mentre Pau degustava el menú de degustació habitual dels xiquets de dos messos, Jordi em volia fer fotos, i sopava. Raviolis, pit de pollastre, fruita, iogurt. Me’l faran de morro fi
però s’alimenta bé, que és el que compta.
A la fi vaig acabar donant-li jo sopar, i ell enraonant i parlant. A la fi, per ell el valencià és como dice el tío Hèctor. Ja em va bé, m’ha tocat el rol aquest.
M’assenyala la forqueta, i li dic forqueta. Y cómo dices asul? Blau, Jordi, li dic Blau.. y al vazo? Got, li dic got.. em dius on estan els gots a la cuina, que tinc set? Amb gestos li ho explique i m’enten. Em du a la cuixa i em diu quin armari és.
Ja fa temps que no té problemes per a seguir-me les converses. I de sobte tornàrem al balcó. Els avions de l’Altet volaven pel cel. Y ese avión dónde va? A Palma de Mallorca.. a Barcelona.. a Berlín.. Almenys ara ja no van a Londres.
Terminà de sopar i els ulls li brillaven. Li queia la bava, com sempre que s’ho està passant bé. M’encanta saber-me son tio. Jo pensava que ja marxaria cap a casa, quan de sobte s’enfilà a sobre meu i em va fer una pregunta..
- Tío Hèctor, por qué los aviones tienen luses?
I així començà una conversa que sempre recordaré. Tota la meua vida. La conversa on li vaig explicar al meu Jordi, que amb esforç i si estudia, podrà ser el que vulga a la seua vida.
Fins i tot, pilot d’avió, per a jugar amb les llums…
Tres-cents seixanta-huit
Hui, de sobte, he caigut en un detall. 368 dies. Se m’ha passat el primer aniversari de la meua tornada a Alacant des de Londres. Per sort, sense pena ni glòria. Serà que m’ha agafat vivint, no?
Els i les qui em conegueu, sabeu que m’he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n’he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.
He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D’acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m’entrarà la depressió. Roba d’esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l’oferta a la demanda, vaja.
Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.
De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d’un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.
La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m’aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.
2005 i el que porte de 2006 m’ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m’he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.
Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l’he tingut al braç. D’acord, era l’hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..
No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.
Bona nit, personetes
Hui, de sobte, he caigut en un detall. 368 dies. Se m’ha passat el primer aniversari de la meua tornada a Alacant des de Londres. Per sort, sense pena ni glòria. Serà que m’ha agafat vivint, no?
Els i les qui em conegueu, sabeu que m’he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n’he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.
He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D’acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m’entrarà la depressió. Roba d’esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l’oferta a la demanda, vaja.
Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.
De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d’un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.
La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m’aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.
2005 i el que porte de 2006 m’ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m’he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.
Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l’he tingut al braç. D’acord, era l’hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..
No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.
Bona nit, personetes
Els meus nebots
Hola,
hui de bon matí, he dut el meu nebot Jordi a l’escola, perquè mon pare, que és qui normalment el porta, estava malalt. Cotxe amunt, cotxe avall, i he arribat a casa de ma germana, on Jordi m’esperava -Quién ez?- i m’ha obert la porta.
Estava emocionat per la novetat, el tío Hèctor el portava a l’escola. I estava carinyós, i tot era voler-me besar. L’han repentinat, colònia, posat la seua jaqueteta roja, i au. Cap a l’escola. Ma mare, ma germana Ana, Jordi, i jo.
Jordi riguent-se de mi perquè no seguia la litúrgia habitual de mon pare. És increïble, la quantitat de detalls que recorda el xiquet. Li criden l’atenció les coses mecàniques, i el seu domini de lèxic em deixa parat. Encara no té tres anys, i ja diferencia més classes de camions que jo reconeixeré en ma vida.
Pel camí ha identificat un compresor, i també una subestación eléctrica para dar luz a las casas. Em fascina assistir a la creació de la seua intel·ligència. S’ha fet gran, i encara li queda. I sóc algú per ell.
L’he deixat a l’escola, i tot cofoi m’ha entrat a la seua classe, exhibint-me davant la seua senyoreta i els amics de classe com si fóra una espècie de trofeu. Desenes d’ulls mirant-me encuriosits.. quina sensació més agradable.
De tornada, amb ma germana al costat, que està de 35 setmanes, li he posat la mà a la seua panxa, ja enorme. I el meu nebot, el segon, s’ha mogut. L’he sentit. Viu..
Sóc molt feliç. I estic amb els meus, compartint-ho tot.
Vaig triar bé. Amb la teua ajuda, que tant m’escoltares, wometa. Gràcies per ajudar-me a valorar el que deia, i per fer-me veure les coses amb nitidesa. No em pense oblidar de tot això.
Salutacions, personetes,
Hèctor
Hola,
hui de bon matí, he dut el meu nebot Jordi a l’escola, perquè mon pare, que és qui normalment el porta, estava malalt. Cotxe amunt, cotxe avall, i he arribat a casa de ma germana, on Jordi m’esperava -Quién ez?- i m’ha obert la porta.
Estava emocionat per la novetat, el tío Hèctor el portava a l’escola. I estava carinyós, i tot era voler-me besar. L’han repentinat, colònia, posat la seua jaqueteta roja, i au. Cap a l’escola. Ma mare, ma germana Ana, Jordi, i jo.
Jordi riguent-se de mi perquè no seguia la litúrgia habitual de mon pare. És increïble, la quantitat de detalls que recorda el xiquet. Li criden l’atenció les coses mecàniques, i el seu domini de lèxic em deixa parat. Encara no té tres anys, i ja diferencia més classes de camions que jo reconeixeré en ma vida.
Pel camí ha identificat un compresor, i també una subestación eléctrica para dar luz a las casas. Em fascina assistir a la creació de la seua intel·ligència. S’ha fet gran, i encara li queda. I sóc algú per ell.
L’he deixat a l’escola, i tot cofoi m’ha entrat a la seua classe, exhibint-me davant la seua senyoreta i els amics de classe com si fóra una espècie de trofeu. Desenes d’ulls mirant-me encuriosits.. quina sensació més agradable.
De tornada, amb ma germana al costat, que està de 35 setmanes, li he posat la mà a la seua panxa, ja enorme. I el meu nebot, el segon, s’ha mogut. L’he sentit. Viu..
Sóc molt feliç. I estic amb els meus, compartint-ho tot.
Vaig triar bé. Amb la teua ajuda, que tant m’escoltares, wometa. Gràcies per ajudar-me a valorar el que deia, i per fer-me veure les coses amb nitidesa. No em pense oblidar de tot això.
Salutacions, personetes,
Hèctor
La primera entrada
Doncs això, a veure com queda això. De moment, ja m’agrada la idea de compartir aquest bloc amb la meua gent.
Doncs això, a veure com queda això. De moment, ja m’agrada la idea de compartir aquest bloc amb la meua gent.
