Feia dies que volia anar, però per unes coses o altres, sempre passava alguna cosa que em feia ajornar-ho. Esdeveniments, persones, qüestions de feina, relacions personals.. milers de coses, la vida moderna, com dic jo sempre.

I ahir duia la bossa per anar al gimnàs a nadar, i després d’acomiadar-me d’una amiga amb qui havia compartit un animat cafenet a la fnac, vaig pensar que tocava anar a nadar. I mira que eixa era la intenció. Vaig enfilar el cotxe cap a la piscineta, però no sé per què, vaig decidir que em feia mandra, i que tampoc no volia anar a casa.

Per què no? Vaig pensar. I vaig girar el volant, i cap a la platja de Sant Joan. Vaig aplegar a sa casa, i em va veure arribar. Estava amb la seua mirada viva de sempre, la cara suada, les mans negres, i sense parar de còrrer. A través de la reixa em cridà:

- Tío Hèctor!!!

I què voleu, eixes coses m’arriben. Que em reconega el meu nebot em pot, m’encanta. Que està clar, la teua gent també et reconeix, però tinc debilitat pel meu Jordi. Em costà que em donara dues besadetes, perquè estava accelerat. Jugava al futbol i tenia el cor a mil.

Després vaig pujar a casa amb ma germana, que anava amb el menut, el Pau. M’ensenyà com banyar-lo, li vaig fer fotos. Com se’n riu ja! Fa goig veure’l crèixer i crèixer. Te unes galtes que fan ganes de pegar-li un mos. Tot al seu temps, vaig pensar jo.

Ja era poqueta nit i mentre Pau degustava el menú de degustació habitual dels xiquets de dos messos, Jordi em volia fer fotos, i sopava. Raviolis, pit de pollastre, fruita, iogurt. Me’l faran de morro fi però s’alimenta bé, que és el que compta.

A la fi vaig acabar donant-li jo sopar, i ell enraonant i parlant. A la fi, per ell el valencià és como dice el tío Hèctor. Ja em va bé, m’ha tocat el rol aquest.

M’assenyala la forqueta, i li dic forqueta. Y cómo dices asul? Blau, Jordi, li dic Blau.. y al vazo? Got, li dic got.. em dius on estan els gots a la cuina, que tinc set? Amb gestos li ho explique i m’enten. Em du a la cuixa i em diu quin armari és.

Ja fa temps que no té problemes per a seguir-me les converses. I de sobte tornàrem al balcó. Els avions de l’Altet volaven pel cel. Y ese avión dónde va? A Palma de Mallorca.. a Barcelona.. a Berlín.. Almenys ara ja no van a Londres.

Terminà de sopar i els ulls li brillaven. Li queia la bava, com sempre que s’ho està passant bé. M’encanta saber-me son tio. Jo pensava que ja marxaria cap a casa, quan de sobte s’enfilà a sobre meu i em va fer una pregunta..

- Tío Hèctor, por qué los aviones tienen luses?

I així començà una conversa que sempre recordaré. Tota la meua vida. La conversa on li vaig explicar al meu Jordi, que amb esforç i si estudia, podrà ser el que vulga a la seua vida.

Fins i tot, pilot d’avió, per a jugar amb les llums…