Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.

Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar.  En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!

Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.

Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.

Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.

I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.

Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.

Iaio, va per tu
Hèctor

P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.

A les parets de l’habitació on estic s’hi recolza gent que no coneixes, que fan cara de no voler estar allà, i que mesuren quant de temps és el mínim que es pot considerar com a políticament correcte abans d’anar-se’n. No et parlen a tu, i si de cas t’adrecen una salutació vaga, impostadament cordial. Tampoc no conversen amb la persona que, cansada, reposa a una butaca en pijama. Li intenten fer creure que tot és normal i acollidor, i fins i tot una familiar li ha dut les sabatilles d’estar per casa. La persona no fa cara d’acabar de creure’s l’escenografia.

El silenci de l’habitació intenta evadir-se mirant a la televisió un d’aquests programes perfectament prescindibles de vesprada en què gent anònima conta les seues misèries i que els fa sentir-se bé per allò de i mira que jo em queixava, però eixe de la tele sí que és un desgraciadet de la vida, encara haurem de donar gràcies. Pausa indefinida.

Hi ha dos llits separats per una cortineta blanca que ajuda a simular una intimitat impossible. La persona de les sabatilles ha tingut sort i li han dut el sopar ja. De reull li has vist la cara de desgana quan destapava la safata de plàstic gris i celest i ha vist el menú. Poc a poc comença la litúrgia, i una xica jove en bata blanca entra per a preguntar-li. Li violenta molt la situació i es disculpa però compleix la sea faena - em pot dir quantes voltes ha pogut fer caca hui?.

La meua persona amb pijama porta tot el dia només amb dos iogurts perquè li havien de fer unes proves que no han arribat mai, i té fam i una certa desorientació. Està avorrit i com no s’hi veu quasi, no mira la tele. Em demana en veu alta, molt alta si no li pensen donar de sopar a ell. La gent de les parets es riu perquè en aquestes situacions el millor és trencar la tensió amb qualsevol cosa que passe. Li lleves ferro, expliques la sordesa severa del teu iaio. Cridant-li a cau d’orella li fas entendre que el seu sopar arribarà un poc més tard perquè ha arribat l’últim a la planta de digestiu.

Remuga amb no poca raó de la seua banda, tot i que sense massa entusiasme. Resignat, passa la mà pels llençols i la seu cara em diu que estan aspres sense obrir la boca. Em pregunta si no tindré un rellotge amb l’esfera gran per a saber quina hora és.

Però bé, un repte és un repte, així que ací va la meua llista de coses que, a dia de hui i no necessàriament en cap ordre lògic, em fan feliç:

1. Veure com el sol es pon darrere els tossals una vesprada qualsevol de l’estiu, a la meua platja del Carabassí. Arreplegar lentament la tovallola quan ja no queda quasi ningú, i tornar relaxat a casa amb la sensació de què soc afortunat per haver viscut una vegada més aquest moment.

2. Quedar-me quiet en qualsevol moment, mirar lleument cap a dalt per damunt de les ulleres, i somriure en pensar que algú molt especial per a mi em continua cuidant des del cel i ho farà de per vida. Va per tu.

3. Descobrir de casualitat tot un nou camp per aprendre que em sorprenga i que m’apassione. Disfrutar com un xiquet amb els ulls oberts i recordar-ho tot. Viure-ho amb intensitat. Saber que algun dia, potser tindré la sort de poder explicar-ho tot amb molta paciència a una mirada inquieta i menuda per a continuar així la cadena de la qual em sent part amb serenitat i orgull.

4. Veure com una persona especial confia tant en mi com per a dormir-se als meus braços. Guardar que la seua son siga tranquil·la, i donar-li motius cada dia per a sentir-se afortunada a la vida. Estimar i ser estimat. Compartir.

5. Descobrir al meu voltant una persona escrivint amb la seua mà esquerra i fer-li saber que sóc dels seus. Si escriviu amb la dreta, mai no ho entendreu.

6. Mossegar i alhora xuclar amb passió una tomaca ben roja amb el cul verdet. Dura. Dolça i àcida. Sense sal, per favor!

I això és tot. Li passe el meme al Josep-Enric, a la Corina, a la Paqui, a l’Emma, a Verse Moi i a Uki, que trobe a faltar els seus escrits. No posaré les adreces dels seus blogs per a respectar la seua intimitat. Si cap vol que la pose, que m’ho diga i ho faré encantat.

Bona nit, personetes,
Hèctor

La butaca estava coberta per un vell teixit ocre embrodat amb motius daurats. De fet, només hi restava la traça d’aquests motius, i és que la butaca era tan vella i usada que havies de ser un iniciat per a adonar-te’n que hi havia alguna cosa allà.

Siga com siga, no era una peça bonica ni ben dissenyada. Era només un moble tapissat molt senzill, i calia posar un coixí extra per a estar còmode. A l’hivern, no era un seient càlid. Però a l’estiu podies fàcilment agafar la sarna si seies a ell. Encara recorde eixes vesprades caloroses d’agost, quan havíem de cobrir el seient amb una tovallola de platja per a evitar quedar-te enganxat al teixit.

No em preguntes per què, però de sobte m’he recordat de tot això. Potser és per l’hora del dia. Jo solia seure a eixa butaca cada dia al voltant d’aquesta hora. El sol acostumava a tenir el mateix color que té ara entrant a través de la finestra.

Però aquesta butaca no era la única, ja que hi havia dues idèntiques en eixa habitació. Jo solia seure a la més propera a la porta, perquè quasi sempre arribava tard. Irònicament, de vegades una butaca perfectament ordinària com aquesta de què estic parlant, una peça de mobiliari que no és destacable en absolut, juga un paper fonamental a la vida d’algú.

Només dues butaques i una habitació molt humil. Llargues vesprades per a parlar tranquilament. Temps per a mirar a l’altra persona i moltes hores per a escoltar i veure com les paraules s’esvaïen en l’aire. Temps per a estar agafats de les mans. Temps per a besar l’altra cara tan familiar, per a somriure mentre aprens quant vols eixa persona, quan te n’adones de com de meravellosa i complexa pot ser la vida. Mentre passa el temps.

Van ser vesprades on sempre hi havia una sorpresa en girar la cantonada. Vesprades alegres per a riure amb converses desenfadades. Temps per a plorar junts mentre recordes la vida. Quan sembla que no passa res i anys després comprens que moltes coses importants estaven passant. Vesprades eternes que esdevenien nits. Perquè havies experimentat sentiments tan intensos que la foscor havia caigut sobre tu de forma inesperada. Mentre tu estaves enganxat per eixos ulls.

Eixos ulls profunds. Ulls alegres, tristes, cansats. Cansats d’haver vist massa. Naixements, morts, guerres, joia, tristesa, desesperació, xicotetes desventures que el destí havia parat pel camí.

Però recorde que eixos ulls sempre estaven inquiets, sempre vius. De vegades mirant enlloc, tal vegada mirant de trobar a alguna persona especial que ja no podia seure a la mateixa butaca que jo ocupava.

Cara a cara. Només dues butaques humils. En eixa habitació jo vaig entendre qui sóc, i de què m’he de sentir orgullós. Vaig aprendre on havia d’anar. Vaig aprendre com d’intensament podia estimar algú. Eixa persona va començar com a part de la meua família, només un parentiu. Ara sé que vaig tenir una molt bona amiga.

Potser algun dia et parlaré d’ella. De la forma en què ella entenia la vida. De com m’estimà. La trobe a faltar tant i tant. Sé que un dia et mostrare les seues fotos.

La meua àvia. La iaia Elòdia.

Caminen pas a pas, molt lentament. Fan paradetes cada pocs metres, recuperen l’alè i continuen xino-xano. Com si tingueren tot el temps del món. Potser el tenen. Al seu voltant la vida continua, i tot va ràpid, però no sembla que això els destorbe.

Ell saluda i somriu a cadascú que se’ls creua pel camí. I se la mira amb tanta tendresa que sembla que la porta levitant. Ella, de vegades m’ha contestat els meus bon dia. D’altres, cada vegada més, no ho fa, absent com està. Es limita a tornar-me el somriure amb un somriure com estranyat de la meua familiaritat. I es refugia en el seu home, prement-li el braç amb la mà per a recobrar la valentia que ja no té. Ell em somriu pels dos, entre agraït i resignat. Coses de fer-se gran, sembla dir-me.

Em deia un veí a la piscina que venen cada dia a veure un fill que viu prop de nosaltres. Sembla que amb la calor, no estan podent fer-ho perquè ella es desorientava. Si per una cosa vull que termine l’estiu, és per a poder veure’ls de nou, a la meua parella de iaios. Passejant amb dignitat una de les demostracions continuades d’amor més boniques que conec. Els envege la sort, d’haver estat tota la vida junts.

El veí em comenta que hauríem de fer un club social. I jo me n’adone que a la nostra urbanització, quasi no hi ha bancs per seure.

us recomane i molt la lectura d’aquesta entrevista que li han fet a Mario Benedetti a El País Semanal. Com tot el que és relacionat amb aquest poeta i la seua obra, m’ha enganxat.

I m’ha fet pensar, perquè sembla que ha perdut la seua parella de sempre, Luz, després de seixanta anys junts. Seixanta!! No vull ni pensar què pot significar això.

En fi, d’aquestes coses que et poses a llegir-les i perds la noció del temps. Ara són vora les dues de la matinada. Serà millor que tanque aquest cap de setmana tan intens, i me’n vaja a dormir.

Bona nit, personetes,
Hèctor

Però de vegades ho pensem. Fem com una mena de pausa, i ens adonem del fet que no són un número.

Cadascuna d’aquestes persones tenen una història pròpia. Com nosaltres. Les seues decepcions, les seues alegries, problemes, inquietuds, il·lusions. Els seus amics, la seua gent, les seues persones especials i també les que tenen una facilitat innata per irritar-les.

De vegades anem massa ràpid. Com el conill d’Alícia. Arribe tard, arribe tard!! I els embolicats ho sabem. Les embolicades també. Tenim tendència a complicar-nos la vida. Fins a tal punt que quan ens creuem amb persones de vida aparentment senzilla, tenim tendència a pensar que són simples. O pitjor encara, ximplets. Depén del dia.

Però ai! de vegades també, tenim la humiltat de superar els nostres prejudicis i no fem com què, sinó que de veres, ens escoltem aquestes persones. I descobrim que ens miren amb un somriure comprensiu. Sense cap rancúnia per haver vist tantes vegades la indiferència als nostres ulls.

Amb la serenitat que dóna el saber que entenen la vida com és, et miren amb la mateixa tendresa que mirem nosaltres un xiquet incapaç de resoldre un trencaclosques de 8 peces. I és aleshores, què et veuen receptiu, que comencen a parlar amb tu.

I de sobte, et diuen quatre paraules i et tornen el trencaclosques resolt. I és llavors quan te n’adones de quanta gent normal va pel carrer amb poques idees però molt clares. Les claus. I amb això, fan vida, i no els cal més.

A nosaltres ens costarà més veure el que tenim al davant. Perquè tenim tanta informació, tanta ansietat per conèixer, que pensem massa, i vivim poc.

Feu-vos el favor. Parleu amb un desconegut hui. Un iaio assegut a un banc. Una dona a la cua de la parada de la fruita. Un home que espera l’autobús. Ni que siga un minut. Potser no canviarà la vostra vida.

Potser..

Salutacions, personetes,
Hèctor

optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…

Brillant, Corina gràcies per compartir-ho…

No fa massa dies, m’ha tocat prendre una decisió forta, que en sóc ben conscient, podria haver marcat un punt d’inflexió pel que fa a moltes coses. Caldrà que passe més temps per valorar-ho amb una certa distància, però crec que així estarà. Deixaré de banda els efectes col·laterals.

El cas és que aquesta tria va començar a prendre forma una vesprada dominical d’aquest estiu passat, a la meua platja favorita, pel Cap de la Nau. I m’ha calgut més de mig any per triar.

Si a la meua nota anterior al bloc en parlava dels problemes de sobredosi de cosmètics i arrugues, en aquesta ocasió el que em preocupa és l’efecte de la sobredosi d’informació sobre la nostra vida.

Tenim tantes dades al nostre abast, que ara el problema no és localitzar dades per prendre les decisions, sinó filtrar-les per extraure’n la síntesi. Obtenir informació de qualitat que no et confonga. O com s’ha dit ací tota la vida, molta palla, molta palla, però de forment ni un gra.

Ho reconec, un dels meus problemes recurrents és prendre decisions complexes, per la meua tendència a analitzar-ho tot. Deformació professional? Més aviat crec que he triat la meua professió per tal de tenir una coartada a la passió que tinc per analitzar escenaris complexos.

El cas és que aplicant-me a mi mateix un dels consells que més done, he optat per simplificar la meua vida. I més enllà de valorar un indret geogràfic o un projecte, i intentar que siguen aquests els qui m’omplin, he optat per omplir la pica jo mateix.

Després de tot, ja m’agrada com sóc, o siga que el més raonable és ser coherent i continuar fent les coses al meu aire. Però encara que això em puga fer voluble, no renunciaré a envoltar-me de gent de qualitat, per després tenir en compte els seus punts de vista.

Són les persones amb qui compartesc coses, il·lusions, vida.. les que realment m’omplen. I el timó de la meua vida, ja el portaré jo. Ni que siga per poder apreciar tots els verds i els blaus de la meua mar, a la meua platja d’Ambolo.

Gràcies iaia, que m’orientes sempre, estigues on estigues. Tu ja saps que ets el meu punt de referència constant. Una besadeta per a tu.

Salutacions, personetes,
Hèctor

he vist l’entrada anterior de l’aforisme, i m’ha vingut al cap un llarg passeig que vaig tenir a Londres amb un amic sobre Nietzsche. És el que tenim els analistes de programari, que mai no deixem el cap buit ni quan eixim a veure si tenim idees sobre problemes concrets d’enginyeria. I així ens va, afegiré.

Val a dir que jo ara només transcriuré el que em contà aquesta persona, amiga de llegir sobre filosofia i amb un esperit prou crític. De fet he intentat contrastar-ho amb el Google i no me n’he eixit. Però bé, de fet aquest bloc és per parlar i parlar, i per arreglar el món amb un café, no?

Doncs això, avant. Deia el meu amic que bona part de la popularitat del Nietzsche i la seua obra venia del fet que la gent s’agafava als seus aforismes i citacions – aparentment tan fàcils de llegir i entendre – per tal de demostrar el que fóra.

Amb el cas del Nietzsche, em comentava el meu amic, ell desenvolupà els aforismes per la seua malaltia mental. Donava llargs passejos, i tendia a oblidar-ho tot. Per tant sintetitzava els seus pensaments en aforismes i citacions.

El problema? que aforismes i citacions són exercicis de síntesi, i una síntesi, descontextualitzada, por esdevindre perillosa. Perquè amb elles pots demostrar el que siga. Els nazis en sabien prou d’això, amb el Nietzsche.

Posats a descontextualitzar, i a propòsit de l’aforisme de l’entrada anterior, he recordat aquest altre del Nietzsche, que em venia al pél:

“Tot idealisme front a la necessitat és un engany”

http://es.wikiquote.org/wiki/Friedrich_Wilhelm_Nietzsche

Doncs això, discutim, embolicats!! Bon cap de setmana,
Hèctor

el cert és que porte uns dies una mica atabalat, potser és que són massa emocions les que m’ha tocat viure en un curt termini de temps, o potser sóc jo mateix i prou.

Però saps? estic inquiet. Com quan has preparat un viatge i el mateix dia de la partida, amb les maletes fetes, no pots pensar en una altra cosa que en eixir ja, eixir ja, eixir ja.. I és eixir i et relaxes. Però sé que ací em trobe fora de joc.

Fer et farà ser, li vaig sentir dir a un amic una vegada. I potser per ací va la cosa, que em sent en una mena de stand-by que no sé ben bé on m’haurà de dur. No crec en el destí, i per tant no espere que amb la meua inacció i una mica de sort, s’haurà d’arreglar tot.

Et trobe a faltar, i encara tinc pendent anar-te a veure. Potser aquest cap de setmana trobaré forces. Amb tu sempre m’he entés, però sé que no em podràs dir res. Però tu sempre havies estat la meua arrel, i ara sóc jo que haurà d’arrelar. Toca triar.

El problema? que no sé on, ni quan, ni com.. sí, ja sé, una mica com tots a la vida. Però aquest matí, en concret, estic perdut i desorientat. Espere trobar el meu nord aviat.

Siga el que siga, siga qui siga, siga on siga.