He passat una llarga temporada sense escriure. Per manca de temps, per acumulació de feina, per molts factors. Però el fonamental és que no tenia res a dir. Per tant vaig fer allò de prioritza i simplifica, i vaig tancar el meu blog antic, el jugant a lego.

Però a la vida hi ha moltes coses que són una mica com anar en bicicleta. Una vegada que aprens ja no ho oblides mai. Encara que passe temps, vas caminant pel carrer i recordes la sensació del vent a la cara. I de la forma més natural del món, quan tornes a muntar-te en una bici, pedaleges i endavant.

I així les coses, l’altre dia em vaig posar a investigar una mica d’on venia la música d’un anunci que m’havia cridat l’atenció, Flowers by Kenzo. I la vaig trobar gràcies, com no, a Sant Google. La peça es diu Introduction (1936) i pertany al treball Special Edition de The Shanghai Restoration Project.

El cas és que amb aquesta música de fons, em vaig posar a dissenyar de forma rutinària un logotip per a un projectet que tinc entre mans i que m’ha desfermat passions diverses. Ja us comentaré de què va. De sobte, mentre sonava Miss Shanghai, i sense esperar-ho, va saltar l’espurna que m’engegà el motoret de nou. Estava creant.

Un moment íntim, tan efímer com ple. De felicitat.

Una vegada més, salut personetes,

Hèctor

I la veritat és que ensenyar te una part que m’agrada. Com em digué la meua amiga, passaràs de copsar el món, d’abstraure, sintetitzar, analitzar, a tot el contrari. I tenia raó. Perquè ara faig el contrari, i em busque mil maneres per a poder transmetre els meus alumnes tot el que tinc al cap.

Esborrar la pissarra una i mil vegades. Tacar-me de guix. Esternudar. Esborranyar. Explicar. Atraure l’atenció dels alumnes. Fer que estiguen motivats, que no sempre és fàcil.

Deixar els problemes personals a fora de l’aula. Demanar per enèsima vegada que baixen el to dels mòbils. O gaudir-ne quan la tonadeta és divertida.

Passar de no distingir-los i demanar-los el nom, a saber una mica de la vida de cadascun i cadascuna. Entendre com entenen per adaptar-los les explicacions. Més guix. Més esternuts. Roba tacada. Mans rentades al bany. Café de bon matí, sol, i a l’hora del descans, amb ells. L’agradable sensació de terminar les classes poc abans de l’hora de dinar.

Anar i tornar. Al fons de la classe, i de nou a la pissarra. Explicar. Repetir. Un cop més. Canó de projecció, i els de darrere que es fan xinesos de tant de tancar una mica els ulls per a veure bé. Repetir les nocions a diari. Veure que no és fàcil que quallen.

Veure badalls i cares de dilluns. Veure ments que ja es creuen en dissabte. Veure interés de tant en tant. Veure’ls com s’engresquen. Veure com pregunten amb la cara i amb la veu. Fer callar els que no paren de parlar. Fer parlar els que no paren de callar. Veure quan prenen nota i quan no. Veure com les prenen. Veure com se’n van i tornen de les entrevistes de treball. Animar-los.

Veure com quasi sense adonar-se’n, aprenen.

Salut, personetes, i feliç mig any d’embolics.

P.D. I tot i això, el cap em recorda el Galilei. Eppur si muove. El cap em bull i necessite un projecte gran. Nou de trinca. Per analitzar-ho. Per sentir de bell nou el plaer de crear bellesa en forma de solucions. Per notar el vent a la cara, i el vertígen de saber que no saps com t’ho faràs, però que podràs amb el desafiament.

coherència

[del ll. cohaerentia, íd.]

f 1 Connexió i absència de contradicció entre les parts d’un argument, d’una doctrina, d’una obra, etc, considerats com una totalitat.

Doncs bé, d’acord a aquest text, hui em sent una mica incoherent, o incòmode, si més no. Sí, ja ho sé, els qui em conegueu personalment, ja sabeu que m’he acostumat a conviure amb un marge raonable d’incoherència a la meua existència. Però siga com siga, hi ha vegades que les xifres, sempre tan fredes, parlen amb una veu singular.

En concret, aquest matí he rebut un correu que m’ha deixat una mica intranquil. L’any 2005, i pel que fa a l’àmbit professional, el vaig dedicar a un projecte l’objectiu final del qual era crear una eina de suport empresarial per tal de monitoritzar l’absentisme laboral a les grans empreses.

Sense entrar a més detall, puc dir que el sistema informa els responsables d’una empresa sobre les incidències relatives a baixes laborals, absències, retards, etc. dels seus treballadors. En funció de mil paràmetres, com ara tipus de malaltia, freqüències, recurrència, etc. I envia correus electrònics, informes, sms. A qui vulguem i quan vulguem.

Sí, ja ho sé. Hi ha qui ho veu com una eina monstruosa de control del treballador, hi ha qui ho veu com una eina per gestionar i reduir els costos derivats dels empleats deslleials. Hi ha qui el pot emprar per extraure’n informació per detectar problemes de salut i higiene al treball.

Des del punt de vista tecnològic, el sistema funciona molt bé, i em trobe molt orgullós. Perquè us feu una idea, he rebut més de 7000 missatges des del desembre, per dir una xifra. Fiable, com un rellotge. Una bellesa.

En teoria, jo rep còpia dels missatges per comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic. Però aquest matí m’he sentit molt incòmode quan, a l’atzar, he llegit el contingut d’un d’ells. Traduint i canviant dades personals, deia:

Alerta Gestor Absentisme: 2 absències o més en 3 mesos
Data/Hora Alerta : 10/02/2006 13:53:49
Descripció Alerta: Recomanem que investigueu aquest expedient d’absentisme i que considereu l’acció apropiada. Discutiu-ho amb el vostre cap o amb recursos humans.
Alerta relativa al/a la treballador(a): Joan Ningú.
———-
Nombre d’absències és major o igual a: 2
Id. expedient al sistema: 2022

Jo m’he criat en una família d’esquerres, envoltat de sindicalistes, manifestos comunistes, Novecento, etc. I de cop i volta em trobe que de la meua capacitat d’abstraure problemes i de resoldre’ls amb l’ajuda de tecnologia, algú podrà potencialment despatxar un treballador.

Dit d’una altra manera, de comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic, a tenir la sensació de comprovar el funcionament correcte del Sistema. Amb majúscules. Hmm, trigaré uns dies a trobar una coherència interna a aquesta situació personal. Ara per ara, em trobe incòmode.

Besadetes, embolicats i embolicades, i bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. He trobat una sentència que em ve al pèl. Les idees no tenen la culpa d’allò que els homes fan d’elles. O siga, jo faig solucions tecnològiques, d’altres les apliquen en un sentit o un altre. Però tot i això…. la mare que va fer el Pepito Grillo.