- Ara voràs quina sorpresa tinc per a vosaltres a l’habitació.

Somric i l’abrace. Hi entrem darrere d’ell i ma mare em diu que em quede per la porta, mentre mon va cap a la finestra. Els meus nebots Pau i Jordi cridant perquè han descobert que he dut d’Alacant el joc de dòmino i volen agafar els dos la bosseta amb les fitxes.

Mon pare al meu davant, mirant-me als ulls i fent-me un senyal que només coneixem ell i jo, o això m’ha fet pensar sempre. Bloqueja els frens, plega i separa amb les mans les plataformes on descansaven els peus. Em mira de nou, fa força amb les mans i els braços i s’alça tot sol. S’aguanta dret. Em mira. Amb una barreja d’emoció, equilibri inestable, alegria als ulls i una decisió que mou muntanyes, comença a caminar cap a mi. Jo me’l veig vindre riguent-se. Quan arriba al punt on estic jo, alça els braços i m’abraça.

Després es gira de nou cap a la cadira de rodes i va cap a Sonia. Veig la cara de Sonia mentre mon pare vap cap a ella i l’abraça. Veig l’estima que es tenen els dos ja.

I és que això són efectes col·laterals de la tecnologia. Com que ara tinc el mòbil fent-me de despertador, doncs això, ell fa la seua tasca de sonar i despertar-me, i jo la meua d’apagar-lo i dir cinc minuts més mamà. El problema és que ni la mamà ni ningú venen a traure’m de sota el nòrdic, i és clar…

Total que per sort hui un amic m’ha telefonat, perquè plou hui a Alacant i volia compartir cotxe. I res, mires l’hora, i els cinc minuts no són cinc, sinó 2 hores. Redéu!

Alça’t, corre, dutxa’t, afaita’t, mig mata’t baixant les escales de dins de casa, torna a pujar-les, que vas nuet i fa fred baix, uns pantalons i baixa de nou amb les sabates descordades i sense camisa, el que et recorda que no tens res planxat!!! Puja de nou, posa la planxa, baixa corrent a la cuina, menja’t una peça de fruita, posa el café amb llet al microones, i corre a planxar.

Sona el micro. Saps que has oblidat alguna cosa. La planxa no te aigua, o siga que vas a plenar-la i de mentres et poses els pantalons. Està sonant el microoo!!! Planxes la camisa, mig torrat, mig a les palpentes perquè no has encés el llum i pensaves que amb la llum de la finestra tenies prou.
Te la poses, vas al bany, te mig arregles i el microooo!!! baixes corrent, agafes els cereals, i de forma mecànica poses el sucre al got, remenes mentre mires de posar la ràdio a sentir les notícies, tires cereals i quan vas a ficar la primera cullerada…..

Una tassa calenta, sucre i cereals. Res més…. has calfat la tassa minut i mig.

Buida i sense llet.

Decididament? Necessite dormir més. Tot i que almenys, hui he dormit bé. Gràcies a les manetes de la meua Sofi.

Per sort, ja m’he fet un ristretto fantàstic a l’estudi, i ara ja puc fer feina.

Salutacions i bon cap de setmana, embolicats i embolicades, intenteu ser una mica feliços

Besadetes,
Hèctor

P.D. He de posar més cura a l’hora de combinar camisa i jaqueta. Això de triar a les fosques té un horrorós efecte col·lateral. Ara semble el cantant de Los Manolos.