- Ara voràs quina sorpresa tinc per a vosaltres a l’habitació.

Somric i l’abrace. Hi entrem darrere d’ell i ma mare em diu que em quede per la porta, mentre mon va cap a la finestra. Els meus nebots Pau i Jordi cridant perquè han descobert que he dut d’Alacant el joc de dòmino i volen agafar els dos la bosseta amb les fitxes.

Mon pare al meu davant, mirant-me als ulls i fent-me un senyal que només coneixem ell i jo, o això m’ha fet pensar sempre. Bloqueja els frens, plega i separa amb les mans les plataformes on descansaven els peus. Em mira de nou, fa força amb les mans i els braços i s’alça tot sol. S’aguanta dret. Em mira. Amb una barreja d’emoció, equilibri inestable, alegria als ulls i una decisió que mou muntanyes, comença a caminar cap a mi. Jo me’l veig vindre riguent-se. Quan arriba al punt on estic jo, alça els braços i m’abraça.

Després es gira de nou cap a la cadira de rodes i va cap a Sonia. Veig la cara de Sonia mentre mon pare vap cap a ella i l’abraça. Veig l’estima que es tenen els dos ja.

Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.

Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar.  En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!

Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.

Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.

Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.

I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.

Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.

Iaio, va per tu
Hèctor

P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.

Ja tinc la meua cançó de l’estiu. I és que les coses cal somiar-les perquè passen, no? Mediterràniament.. jo estaré atent o siga que no sigues boba, i deixa’t veure.. De moment, el dia 27, festa de nit a la Platja de l’Albufereta. Enguany pense tindre moltes festes nocturnes a la platja. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

Vine-te’n a la festa…

És migdia. Al meu davant veig pares, mares, xiquetes i xiquets. Per l’herba, corren caretes maquillades que per experiència saps que terminaran esgotades i adormides amb fel·licitat.

De fons, sona – com no – Paquito el xocolater. En filera uns quants es preparen per a guanyar una cursa de sacs. Al fons, dos equips de totes les edats estiren d’una corda. Els més menuts estan convençuts que són ells qui han fet caure els adults de l’altre banda.

M’he retirat a un costat després de saludar molta gent. Pares, mares, claustre, directives. Em mostren afecte i diuen que em troben a faltar. Parlen del dia a dia de l’escola, de mil coses, de la meua xiqueta. Em refugie a les meues ulleres de sol i m’aparte un poc. Mai no seré de fusta però ja em va bé.

Una mare ve cap al meu pi aïllat, ignora la meua reticència i em pinta uns bigots recargolats a la cara mentre em diu que sí, secretari, si en el fons us agrada.

I tant que m’agrada, pense. Un curs després, la que també era la meua vida, continua sense mi. He aprés i és una fase tancada.

Ara toca paella. Somric.

A les parets de l’habitació on estic s’hi recolza gent que no coneixes, que fan cara de no voler estar allà, i que mesuren quant de temps és el mínim que es pot considerar com a políticament correcte abans d’anar-se’n. No et parlen a tu, i si de cas t’adrecen una salutació vaga, impostadament cordial. Tampoc no conversen amb la persona que, cansada, reposa a una butaca en pijama. Li intenten fer creure que tot és normal i acollidor, i fins i tot una familiar li ha dut les sabatilles d’estar per casa. La persona no fa cara d’acabar de creure’s l’escenografia.

El silenci de l’habitació intenta evadir-se mirant a la televisió un d’aquests programes perfectament prescindibles de vesprada en què gent anònima conta les seues misèries i que els fa sentir-se bé per allò de i mira que jo em queixava, però eixe de la tele sí que és un desgraciadet de la vida, encara haurem de donar gràcies. Pausa indefinida.

Hi ha dos llits separats per una cortineta blanca que ajuda a simular una intimitat impossible. La persona de les sabatilles ha tingut sort i li han dut el sopar ja. De reull li has vist la cara de desgana quan destapava la safata de plàstic gris i celest i ha vist el menú. Poc a poc comença la litúrgia, i una xica jove en bata blanca entra per a preguntar-li. Li violenta molt la situació i es disculpa però compleix la sea faena - em pot dir quantes voltes ha pogut fer caca hui?.

La meua persona amb pijama porta tot el dia només amb dos iogurts perquè li havien de fer unes proves que no han arribat mai, i té fam i una certa desorientació. Està avorrit i com no s’hi veu quasi, no mira la tele. Em demana en veu alta, molt alta si no li pensen donar de sopar a ell. La gent de les parets es riu perquè en aquestes situacions el millor és trencar la tensió amb qualsevol cosa que passe. Li lleves ferro, expliques la sordesa severa del teu iaio. Cridant-li a cau d’orella li fas entendre que el seu sopar arribarà un poc més tard perquè ha arribat l’últim a la planta de digestiu.

Remuga amb no poca raó de la seua banda, tot i que sense massa entusiasme. Resignat, passa la mà pels llençols i la seu cara em diu que estan aspres sense obrir la boca. Em pregunta si no tindré un rellotge amb l’esfera gran per a saber quina hora és.

Segons que he pogut esbrinar gràcies a la wikipedia, l’astrònom alemany Freimut Börngen va catalogar 519 asteroides al llarg de la seua vida com a científic, que de fet continua a hores d’ara encara que ja s’ha jubilat. Admirable. Börngen, que sembla té una reconeguda reputació pels seus valors humans i el seu criteri ben fonamentat a l’hora de triar noms per als asteroides, va batejar el que va descobrir l’11 de novembre de 1993 com a 42516 Oistrach, en memòria del violinista jueu David Fyodorovich Oistrakh i al seu fill Igor.

El violinista nascut a la vora del Mar Negre, va nàixer al si d’una família jueva de comerciants i començà a estudiar violí a l’edat de quatre anys. Si voleu conèixer més la vida d’Oistrakh, us recomane la lectura de l’entrada que us he passat. És cosa nostra saber si volem o no estirar dels fils que a diari ens apareixen per a aprendre, i és que la vida pot ser molt estimulant si la sabem llegir entre línies.

Aprens per exemple que Oistrakh va desenvolupar una amistat amb Shostakovich, arran de la qual va enregistrar bona part de les seues obres de violí. El que em recorda que tinc pendent el descobriment de Shostakovich. Com tantes i tantes coses, a la vaca que va.

Però en concret, a mi el que m’ha colpit prou és saber que durant la segona guerra mundial, Oistrakh va continuar ensenyant al conservatori de Moscú i que quan l’Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, va anar al front i tocà per als soldats i els treballadors de les fàbriques en condicions molt difícils. L’acte més heroic de la seua vida va tindre lloc a l’hivern de 1942, quan va interpretar un concert de Tchaikovsky a una sala de concerts al centre d’Stalingrad, al mateix temps que la Luftwaffe bombardejava la ciutat de forma massiva.

Oistrakh era conscient de ser un dels principals ambaixadors culturals del seu país i aquest fet, sumat a la seua passió absoluta per la música, va fer que continuara treballant a un ritme frenètic després d’un atac de cor que va patir l’any 1964. Deu anys després i en plena activitat, no va superar un segon atac de cor i va morir a Amsterdam. Les seues restes descansen per fi al cementiri de Novodevichy.

Jo no aspire a un descans etern tan noble, però en canvi hui estic ben descansat perquè he dormit espectacularment bé. Hi ha qui li diu tindre la consciència tranquila però jo m’ho prenc més aviat com un malcriar-me. He aprés a fer-ho de tant en tant perquè de vegades no ets conscient del ritme que portes fins que molta gent t’ho diu des de l’exterior. I així després d’unes pagines de Kundera compartides en la distància, he dormit 7 hores seguides.

Però hi ha coses que et produeixen un contrast més acusat que tindre tres-centes persones dient-te - Hèctor, no trobes que potser vas massa ràpid per la vida?. I és que tots tenim tecles molt concretes que no tota la gent sap tocar. Mai no heu tingut la sensació que hi ha persones que d’alguna manera i sense pretendre-ho, vibren en el mateix armònic que tu?

D’un temps ençà, veig que estic envoltat de persones especials. De vegades elles són electrons de valència que orbiten entorn a la meua vida. De vegades sóc jo qui es meravella de girar al seu voltant i observa quanta bellesa hi ha als seus detalls. Persones que es comprometen, que assumeixen la veu del seu poble, que s’esforcen per la seua gent i la seua cultura. També persones que et diuen que troben molt natural entendre’t i que t’enriqueixen amb la seua presència, que sents propera des de la distància. Altres que t’han dit que troben que el teu món és molt bonic i que et fan somriure perquè mai no t’ho havien dit abans. I persones que et diuen que viure en parella és saber que pots compartir un silenci a casa sense que pese, sentir-se plens així sense que haja de passar res més.

Hi ha per últim les persones que, de forma intuïtiva, et passen un vídeo de Clair de Lune perquè saben que deixaràs tot el que estaves fent, baixaràs a terra, començaràs a sentir el violí, pujaràs al cel i tremolaràs com una fulla.

Potser per la música. Potser per saber que t’han entés.

A punt estem ja d’acabar l’any 2008, i jo com sempre, faig balanç. Ha estat una mica com aquest vídeo que us he posat dalt. Més enllà de l’aparent imperfecció, més enllà de l’aparent – o evident, cal reconèixer-ho – caos regnant, sí que puc dir que aquest any ha tingut moments de bellesa, de somriure tot i el que ha plogut a la meua vida, que no ha estat poc.

Vagen per davant les meues disculpes a tots i totes els que m’heu suportat amb unes dosis de paciència molt més que estimables. En incomptables ocasions, m’heu fet sentir que tinc bons amics i amigues. Alguns de tota la vida. Imprescindibles. D’altres, han aparegut enguany. M’omplen d’esperances. Temps al temps. I per damunt de tot, la meua família, sempre al meu costat. Sóc qui sóc per vosaltres i per a vosaltres.

A tots, de tot cor i amb el meu millor somriure, us vull donar les gràcies per estar a la meua vida. Em feu millor. Espere que això no canvie el 2009. Promet posar de la meua part tot el que puga i tinga. Millorarem. N’estic convençut.

Bones festes, us envie una abraçada sincera, ferma, i alegre, molt alegre,
Hèctor

De vegades, fem mal les persones que més ens estimem. Potser és hora de seure a terra amb l’esquena recolzada a la paret, a pensar com és que he arribat fins ací. Perquè continue sense entendre-ho. I de mentres, aniré a cuidar el meu iaio, que m’espera per a dinar amb ell.

De tant en tant, i més del que jo voldria, aquesta cançó torna a la meua vida. La versió és de Dulce Pontes, i el seu autor Castelao. Per si algú li interessa saber què diu, aci us ho transcric en gallec i castellà. No tinc ganes de traduir al valencià.

Están as nubes chorando
Están las nubes llorando
Por un amor que morréu
Por un amor que murió
Están as ruas molladas
Están las calles mojadas
De tanto como chovéu (bis)
De tanto como llovió
Lela, Lela,

Lela, Lela
Leliña por quen eu morro
Leliña por quien yo muero
Quero mirarme
Quiero mirarme
Nas meniñas dos teus ollos
En las pupilas de tus ojos
Non me deixes
No me dejes
E ten compasión de min
Y ten compasión de mi
Sen ti non podo
Sin ti no puedo
Sen ti non podo vivir
Sin ti no puedo vivir

Dame alento cas túas palabras
Dame aliento con tus palabras
Dame celme do teu corazón
Dame esencia de tu corazón
Dame lume cas tuas miradas
Dame fuego con tus miradas
Dame vida co teu doce amor (bis)
Dame vida con tu dulce amor
Lela, Lela …
Lela, Lela…
Sen ti non podo,
Sin ti no puedo
Sen ti non podo vivir.
Sin ti no puedo vivir

Però bé, un repte és un repte, així que ací va la meua llista de coses que, a dia de hui i no necessàriament en cap ordre lògic, em fan feliç:

1. Veure com el sol es pon darrere els tossals una vesprada qualsevol de l’estiu, a la meua platja del Carabassí. Arreplegar lentament la tovallola quan ja no queda quasi ningú, i tornar relaxat a casa amb la sensació de què soc afortunat per haver viscut una vegada més aquest moment.

2. Quedar-me quiet en qualsevol moment, mirar lleument cap a dalt per damunt de les ulleres, i somriure en pensar que algú molt especial per a mi em continua cuidant des del cel i ho farà de per vida. Va per tu.

3. Descobrir de casualitat tot un nou camp per aprendre que em sorprenga i que m’apassione. Disfrutar com un xiquet amb els ulls oberts i recordar-ho tot. Viure-ho amb intensitat. Saber que algun dia, potser tindré la sort de poder explicar-ho tot amb molta paciència a una mirada inquieta i menuda per a continuar així la cadena de la qual em sent part amb serenitat i orgull.

4. Veure com una persona especial confia tant en mi com per a dormir-se als meus braços. Guardar que la seua son siga tranquil·la, i donar-li motius cada dia per a sentir-se afortunada a la vida. Estimar i ser estimat. Compartir.

5. Descobrir al meu voltant una persona escrivint amb la seua mà esquerra i fer-li saber que sóc dels seus. Si escriviu amb la dreta, mai no ho entendreu.

6. Mossegar i alhora xuclar amb passió una tomaca ben roja amb el cul verdet. Dura. Dolça i àcida. Sense sal, per favor!

I això és tot. Li passe el meme al Josep-Enric, a la Corina, a la Paqui, a l’Emma, a Verse Moi i a Uki, que trobe a faltar els seus escrits. No posaré les adreces dels seus blogs per a respectar la seua intimitat. Si cap vol que la pose, que m’ho diga i ho faré encantat.

Bona nit, personetes,
Hèctor