Es revisava el cos nu després de la dutxa a l’espill, i va preguntar:
- escolta, m’has mossegat el mugró?
- (amb cara de fer memòria) hmm pot ser
Quantes voltes pots fer un mateix puzzle sense avorrir-te?
Etiqueta sexe
7 desembre 2009
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
16 juliol 2009
Nit de dimecres
Nit de dimecres
Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.
- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.
L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.
-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!
Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.
* * *
Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.
Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.
I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.
La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.
Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.
- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?
Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.
- Que vols que faça què?
Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.
- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.
Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.
- Escolta..
- Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
- Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
- Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.
L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.
-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
- Quan, aleshores? Quan?
- Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
- El porter? Tu no estàs bé del cap?
- Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
- El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
- Adéu!
Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.
* * *
Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.
Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.
I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.
La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.
Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.
- Sí, és clar que la tinc calenta.
- Què dus a sobre?
- Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
- No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
- Com?
Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.
- Que vols que faça què?
Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.
- Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
- Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
- Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
- Mira que ets rareta.
- I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
- Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
- Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
- Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
- S’hauran embolicat.
- Com?
- Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
- Ah, sí, sí, això deu ser.
- Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.
22 juny 2009
Café amb llet
Café amb llet
Jugar és veure la teua cara expectant. Incitar és clavar-te la mirada mentre observe la teua respiració agitada. Desafiar és olorar-te de prop la pell sense ni tan sols tocar-te. Complicitat és saber que parle de tu.
Seduir és tot el que cal fer perquè ara i ací, em deixes deslligar amb les dents el llaç de la part de baix del teu biquini.
Tendresa és el que ve a continuació.
Jugar és veure la teua cara expectant. Incitar és clavar-te la mirada mentre observe la teua respiració agitada. Desafiar és olorar-te de prop la pell sense ni tan sols tocar-te. Complicitat és saber que parle de tu.
Seduir és tot el que cal fer perquè ara i ací, em deixes deslligar amb les dents el llaç de la part de baix del teu biquini.
Tendresa és el que ve a continuació.
15 abril 2009
Vainilla
Vainilla
El teu melic deliciosament a l’aire. La llum que t’envolta et fa sentir-te indefensa però des que et vaig veure per primera vegada, t’he sentit preciosa. Dubtes.
Amagues una mica la panxeta, eixa que només tu penses que tens, per tal de descordar-te el botó dels pantalons que ocupen el meu lloc envoltant els teus malucs. Ajustats com estan et costen d’abaixar, i entre la fricció i la temperatura ambient, la teua pell s’eriça i puc percebre la suavitat que t’imaginava.
Amb els pantalons encara als turmells, et gires i et mires de costat a l’espill, poses un dit a la boca. L’altra mà, estesa per sobre del melic. Després t’inventaries les galtes per sobre del teu culotte. Si tu saberes de la teua perfecció. Et traus les sabates i així pots deslliurar finalment els teus peus, que queden de puntetes sobre el terra de fusta. Quin encant de dona.
El vestidet t’espera penjat, delicat i floral, a la paret. T’imagine ja amb ell aquest estiu que s’acosta, a poqueta nit pel passeig vora mar, amb unes sandalietes i la pell entre dolça i salada després d’un dia a la platja. Els teus cabells ondulats provocant alegria sense pretendre-ho, el teu somriure lleu desencadenant mirades. No gose pensar en perfums.
Tens una careta dolça. Creues les teues mans per davant i agafes el jersei que encara et cobreix l’esquena que ansie veure’t. Inicies el gest de llevar-te’l i arribe a saludar la corba dels teus renyons i el teu sostenidor de color vainilla que contrasta subtilment amb la teua pell, ja una mica daurada en primavera. Somric.
-Li puc ajudar en alguna cosa?
-No, només mirava.
P.D. Dedicat a la meua amiga Lucre, que porta un any fent-me somriure de totes les formes possibles des del seu racó del món.
El teu melic deliciosament a l’aire. La llum que t’envolta et fa sentir-te indefensa però des que et vaig veure per primera vegada, t’he sentit preciosa. Dubtes.
Amagues una mica la panxeta, eixa que només tu penses que tens, per tal de descordar-te el botó dels pantalons que ocupen el meu lloc envoltant els teus malucs. Ajustats com estan et costen d’abaixar, i entre la fricció i la temperatura ambient, la teua pell s’eriça i puc percebre la suavitat que t’imaginava.
Amb els pantalons encara als turmells, et gires i et mires de costat a l’espill, poses un dit a la boca. L’altra mà, estesa per sobre del melic. Després t’inventaries les galtes per sobre del teu culotte. Si tu saberes de la teua perfecció. Et traus les sabates i així pots deslliurar finalment els teus peus, que queden de puntetes sobre el terra de fusta. Quin encant de dona.
El vestidet t’espera penjat, delicat i floral, a la paret. T’imagine ja amb ell aquest estiu que s’acosta, a poqueta nit pel passeig vora mar, amb unes sandalietes i la pell entre dolça i salada després d’un dia a la platja. Els teus cabells ondulats provocant alegria sense pretendre-ho, el teu somriure lleu desencadenant mirades. No gose pensar en perfums.
Tens una careta dolça. Creues les teues mans per davant i agafes el jersei que encara et cobreix l’esquena que ansie veure’t. Inicies el gest de llevar-te’l i arribe a saludar la corba dels teus renyons i el teu sostenidor de color vainilla que contrasta subtilment amb la teua pell, ja una mica daurada en primavera. Somric.
-Li puc ajudar en alguna cosa?
-No, només mirava.
P.D. Dedicat a la meua amiga Lucre, que porta un any fent-me somriure de totes les formes possibles des del seu racó del món.
14 febrer 2009
Calentets
Calentets
Són coses comunes, que tots tenim, però que sovint només les trobes a faltar de veritat quan no les tens. I et poses irritable, sensible, tens i nerviós. Necessites fer-ho i no penses en una altra cosa. En grup o en parella. De vegades fins i tot sol, que afortunadament hi ha coses que un mateix es pot apanyar i a sobre és gratis. Al seient de darrere del cotxe. O al davant. Copilot o conductor. A una cadira. A una butaca. Naturalment a un sofà. A un quart de bany. A la foscor d’una sala de cinema.
Saps que arribes a la faena i t’ho noten a la cara. Somriures de complicitat. I sí, per descomptat que a l’oficina és genial. Potser perquè és arriscat fer-ho. A la platja. A una caleta solitària. De nit i de dia. De vegades envoltat de desconeguts que fins i tot se sumen. També en una piscina. Bé, en dues diferents. A l’aparcament d’un centre comercial. I a qui li importa si passa gent i es queda a quadres quan et veu a través dels vidres del cotxe. Que miren, si volen, que l’enveja és molt roïna.
I és que et quedes tan bé després. A la zona de descans d’un macro-concert. O a un caminet per a trencar amb la monotonia d’un viatge llarg per carretera. A l’àrea de descans d’una autopista. També per la part del final de l’església. Sí, també allà és possible si ningú no et veu. Fins i tot si et veuen. A la zona duty free d’un aeroport, amb tantíssimes càmeres com hi ha.
Al carrer d’una ciutat que no és la teua, perquè total no tornaràs per allà. Al banc d’una plaça o d’un parc. Al teatre, als camerinos. De festa en qualsevol lloc. En un descans mentre estudies a la universitat de nit. I a classe quan apaguen els llums i posen les transparències, encara que no vols perquè segur que el professor et sentirà i li tindrem. I que t’ho has jurat mil voltes, que no ho faràs més. Però que és inevitable i acabes forçant els teus límits. Perquè és tan dolç de vegades que t’enganxes. A ta casa. A la meua. Al bosc, hmmm sí, l’aire lliure té un atractiu afegit. Amb la remor del riu al costat.
I buff… no diguem ja quan ho fas al llit dels teus pares. O al teu llit. O al meu. A un hotel de cinc estreles o a un motel sòrdid de carretera, que arriba un moment que t’és igual on mentre siga ja. Sí, per favor. Necessite dormir.
Són coses comunes, que tots tenim, però que sovint només les trobes a faltar de veritat quan no les tens. I et poses irritable, sensible, tens i nerviós. Necessites fer-ho i no penses en una altra cosa. En grup o en parella. De vegades fins i tot sol, que afortunadament hi ha coses que un mateix es pot apanyar i a sobre és gratis. Al seient de darrere del cotxe. O al davant. Copilot o conductor. A una cadira. A una butaca. Naturalment a un sofà. A un quart de bany. A la foscor d’una sala de cinema.
Saps que arribes a la faena i t’ho noten a la cara. Somriures de complicitat. I sí, per descomptat que a l’oficina és genial. Potser perquè és arriscat fer-ho. A la platja. A una caleta solitària. De nit i de dia. De vegades envoltat de desconeguts que fins i tot se sumen. També en una piscina. Bé, en dues diferents. A l’aparcament d’un centre comercial. I a qui li importa si passa gent i es queda a quadres quan et veu a través dels vidres del cotxe. Que miren, si volen, que l’enveja és molt roïna.
I és que et quedes tan bé després. A la zona de descans d’un macro-concert. O a un caminet per a trencar amb la monotonia d’un viatge llarg per carretera. A l’àrea de descans d’una autopista. També per la part del final de l’església. Sí, també allà és possible si ningú no et veu. Fins i tot si et veuen. A la zona duty free d’un aeroport, amb tantíssimes càmeres com hi ha.
Al carrer d’una ciutat que no és la teua, perquè total no tornaràs per allà. Al banc d’una plaça o d’un parc. Al teatre, als camerinos. De festa en qualsevol lloc. En un descans mentre estudies a la universitat de nit. I a classe quan apaguen els llums i posen les transparències, encara que no vols perquè segur que el professor et sentirà i li tindrem. I que t’ho has jurat mil voltes, que no ho faràs més. Però que és inevitable i acabes forçant els teus límits. Perquè és tan dolç de vegades que t’enganxes. A ta casa. A la meua. Al bosc, hmmm sí, l’aire lliure té un atractiu afegit. Amb la remor del riu al costat.
I buff… no diguem ja quan ho fas al llit dels teus pares. O al teu llit. O al meu. A un hotel de cinc estreles o a un motel sòrdid de carretera, que arriba un moment que t’és igual on mentre siga ja. Sí, per favor. Necessite dormir.
6 febrer 2009
Cora
Cora
Com sempre, portava aquests dies unes quantes coses entre mans. Com sempre amb el dubte de si potser hauré tornat a forçar la màquina. Com sempre pensant que tal vegada la meua màquina és així. Com deia l’Anna l’altre dia, i no cal conèixer-te molt per a saber que quan t’ho lleves tot això de damunt, per abril i maig et ficaràs en altres projectes, tu ets així i t’agrada ser així. No acostume a discutir i menys encara amb la gent de poble, que contra el trellat sempre eixes perdent.
Filosofia de barra de bar a banda, el cas és que una de les tasques que he resolt ha estat transferir el blog a un nou servidor. Ja sabeu, coses d’informàtics. I com que ha també canviat el sistema de traducció dels escrits a diferents idiomes, m’ha tocat repassar totes i cadascuna de les dèries que he anat amollant per ací. A banda d’adonar-me que la meua situació ha evolucionat prou – i a millor – en tan sols uns mesos, he vist que de vegades paga la pena donar una segona mirada a les coses.
Ni que siga perquè amb la distància física i emocional acostumes a veure tot amb uns altres ulls. I com a recompensa, trobes joies com la que us he compartit dalt. Hauria de dormir més. Però de moment hi ha coses més interessants a fer. Ara he redescobert les pel·licules mudes de matinada. Redéu com enganxen. I també les que, com The postman always rings twice, et deixen sense paraula. Come on, come on. Jessica Lange continua destil·lant desig com cap altre èsser viu en aquest planeta.
En fi, això de dormir ho afegiré a la meua vaca.
Bon cap de setmana, personetes
P.D. La meua amiga Leonor Jiménez inaugura una Expo Leonor Jiménez hui 6 de febrer, 19.30, Casa de la Cultura. El Campello. Allà ens hi veurem.
Com sempre, portava aquests dies unes quantes coses entre mans. Com sempre amb el dubte de si potser hauré tornat a forçar la màquina. Com sempre pensant que tal vegada la meua màquina és així. Com deia l’Anna l’altre dia, i no cal conèixer-te molt per a saber que quan t’ho lleves tot això de damunt, per abril i maig et ficaràs en altres projectes, tu ets així i t’agrada ser així. No acostume a discutir i menys encara amb la gent de poble, que contra el trellat sempre eixes perdent.
Filosofia de barra de bar a banda, el cas és que una de les tasques que he resolt ha estat transferir el blog a un nou servidor. Ja sabeu, coses d’informàtics. I com que ha també canviat el sistema de traducció dels escrits a diferents idiomes, m’ha tocat repassar totes i cadascuna de les dèries que he anat amollant per ací. A banda d’adonar-me que la meua situació ha evolucionat prou – i a millor – en tan sols uns mesos, he vist que de vegades paga la pena donar una segona mirada a les coses.
Ni que siga perquè amb la distància física i emocional acostumes a veure tot amb uns altres ulls. I com a recompensa, trobes joies com la que us he compartit dalt. Hauria de dormir més. Però de moment hi ha coses més interessants a fer. Ara he redescobert les pel·licules mudes de matinada. Redéu com enganxen. I també les que, com The postman always rings twice, et deixen sense paraula. Come on, come on. Jessica Lange continua destil·lant desig com cap altre èsser viu en aquest planeta.
En fi, això de dormir ho afegiré a la meua vaca.
Bon cap de setmana, personetes
P.D. La meua amiga Leonor Jiménez inaugura una Expo Leonor Jiménez hui 6 de febrer, 19.30, Casa de la Cultura. El Campello. Allà ens hi veurem.
4 desembre 2008
Move on
Move on
6 novembre 2008
Sentits
Sentits
Olors i sabors sempre diferents i tan personals com addictius, imatges que se’t queden gravades a la memòria, contraccions involuntàries, cossos salvatgement vius, sensacions tàctils arreplegades amb la boca, els llavis, la llengua, el nas, els dits, i l’oïda, ai l’oïda…sentir-vos sospirant, respirant relaxades i de sobte entretallades…
Lucre, Lucre…hmmm
Olors i sabors sempre diferents i tan personals com addictius, imatges que se’t queden gravades a la memòria, contraccions involuntàries, cossos salvatgement vius, sensacions tàctils arreplegades amb la boca, els llavis, la llengua, el nas, els dits, i l’oïda, ai l’oïda…sentir-vos sospirant, respirant relaxades i de sobte entretallades…
Lucre, Lucre…hmmm
25 setembre 2008
Dat Dere
Dat Dere
En ocasions, quan no pots conciliar la son i pegues voltes i voltes sobre els coixins del llit, i els llençols s’emboliquen al voltant d’un únic cos, no hi ha res millor que assumir que no dormiràs massa, i traure-li el màxim profit a la nit. Ni recorde la de vegades que hauré escoltat aquesta peça de jazz.
En ocasions, quan no pots conciliar la son i pegues voltes i voltes sobre els coixins del llit, i els llençols s’emboliquen al voltant d’un únic cos, no hi ha res millor que assumir que no dormiràs massa, i traure-li el màxim profit a la nit. Ni recorde la de vegades que hauré escoltat aquesta peça de jazz.
25 agost 2008
Amants
Amants
Podia sentir el seu pes sobre el meu cos. Turgent i càlid. Culpable i apassionat. Qui sap si ella. Qui sap si jo. Fragant. Flagrant. Obert. No estava bé, no era correcte, no es podia fer. Déu, la seua pell…
Milers de contradiccions em venien al cap. Ella ni gosava mirar-me a la cara i em premia les mans. Dits encreuats amb força. La seua gola estirada. La seua cara mirant el sostre, la boca lleugerament oberta i el llavi de baix mossegat. Ràbia desfermada una vegada més entre plors callats.
No hauria de mirar-la, què diria la gent si ho sabera. Quan ens creuàvem pel carrer, mirades que copsaven els set pecats capitals i altres de la rodalia. Furtives. Lascives. Prohibides. A banda de les diàries. Em clava les ungles al pit i em mossegue la llengua per no gemegar de plaer inesperat. Note el batec de la seua vulva, amarant-me tot.
Els seus genolls a terra. S’ha fet una carrera a les mitges que observe amb culpa i desig. Els seus cabells negres i ondulats sobre el seu coll. Desfermats. La roba a mig traure. Llepant-li amb la punta de la llengua la medalleta de la Mare de Déu que va rebotant d’un pit a un altre. Moviment rítmic per expiar-se sense esperança de salvació.
Jo no sóc un home lliure. Ella tampoc. Els seus llavis em besen els cabells, el front, la cara, mentre les seues mans m’abracen com si fóra la darrera vegada. Jo, perdut i entregat amb els seus mugrons, junts per les meues mans que amassen les seues mamelles. M’abandone. S’abandona.
No està bé. Gemeguem en silenci sobre el terra fred i envoltats d’olor a espelmes i fusta noble. M’arrapa. Tota ella s’ha tensada per moments. Note com deixa de respirar, el seu cos infidel, les seues contraccions m’expremen mentre em clava la mirada extasiada. Silenci i pau avergonyida.
No em mira. Es vesteix ràpidament i en veure les mitges foradades se les trau i les llança ruboritzada a un racó. Desapareix corrent de l’estança. Com sempre, em quede sumit en la perplexitat, en les meues contradiccions. Agafe les mitges per a deixar-ho tot recollit. No ho faces això, pense. No ho.. me les porte al nas i les ensume. Tremole. Van a la butxaca i no al poal de les escombraries. Jo sóc la brossa. La tentació de la carn, que feble sóc!
Em quede assegut a les fosques. He perdut la noció del temps. Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebuda. Això no pot continuar, li pregue. Hem d’aturar-ho com siga. Tremole com una fulla de parra. El confessionari s’ompli de la seua pell. Faig olor a tu, Pare, em diu des de sota un vel. Encara puc sentir-te a dins meu..
Déu…
Podia sentir el seu pes sobre el meu cos. Turgent i càlid. Culpable i apassionat. Qui sap si ella. Qui sap si jo. Fragant. Flagrant. Obert. No estava bé, no era correcte, no es podia fer. Déu, la seua pell…
Milers de contradiccions em venien al cap. Ella ni gosava mirar-me a la cara i em premia les mans. Dits encreuats amb força. La seua gola estirada. La seua cara mirant el sostre, la boca lleugerament oberta i el llavi de baix mossegat. Ràbia desfermada una vegada més entre plors callats.
No hauria de mirar-la, què diria la gent si ho sabera. Quan ens creuàvem pel carrer, mirades que copsaven els set pecats capitals i altres de la rodalia. Furtives. Lascives. Prohibides. A banda de les diàries. Em clava les ungles al pit i em mossegue la llengua per no gemegar de plaer inesperat. Note el batec de la seua vulva, amarant-me tot.
Els seus genolls a terra. S’ha fet una carrera a les mitges que observe amb culpa i desig. Els seus cabells negres i ondulats sobre el seu coll. Desfermats. La roba a mig traure. Llepant-li amb la punta de la llengua la medalleta de la Mare de Déu que va rebotant d’un pit a un altre. Moviment rítmic per expiar-se sense esperança de salvació.
Jo no sóc un home lliure. Ella tampoc. Els seus llavis em besen els cabells, el front, la cara, mentre les seues mans m’abracen com si fóra la darrera vegada. Jo, perdut i entregat amb els seus mugrons, junts per les meues mans que amassen les seues mamelles. M’abandone. S’abandona.
No està bé. Gemeguem en silenci sobre el terra fred i envoltats d’olor a espelmes i fusta noble. M’arrapa. Tota ella s’ha tensada per moments. Note com deixa de respirar, el seu cos infidel, les seues contraccions m’expremen mentre em clava la mirada extasiada. Silenci i pau avergonyida.
No em mira. Es vesteix ràpidament i en veure les mitges foradades se les trau i les llança ruboritzada a un racó. Desapareix corrent de l’estança. Com sempre, em quede sumit en la perplexitat, en les meues contradiccions. Agafe les mitges per a deixar-ho tot recollit. No ho faces això, pense. No ho.. me les porte al nas i les ensume. Tremole. Van a la butxaca i no al poal de les escombraries. Jo sóc la brossa. La tentació de la carn, que feble sóc!
Em quede assegut a les fosques. He perdut la noció del temps. Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebuda. Això no pot continuar, li pregue. Hem d’aturar-ho com siga. Tremole com una fulla de parra. El confessionari s’ompli de la seua pell. Faig olor a tu, Pare, em diu des de sota un vel. Encara puc sentir-te a dins meu..
Déu…