I com a efecte col·lateral d’estar concentrat, duc uns dies absolutament enfocat a solventar tasques pendents. Amb un èxit considerable i una reducció d’ansietat molt agradable. No em demaneu més ara per ara, tinc visió de túnel, ulls de dormir poc i només que veig que el meu remember the milk.
Però sóc feliç. Stay tuned. Tic, tic, tic, tasques fetes, tic, tic, tic.
Mirant un dels comptes de correu amb els quals organitze la meua vida, veig que fa un mes i tres dies em vaig donar de baixa del badoo i altres xarxes socials que emprava per a conèixer gent. No em posaré ara a criminalitzar-les perquè hi he conegut persones molt interessants, i fins i tot alguna clau a la meua vida.
Però a la vida tot són cicles, i com diu un llibre que vair regalar no fa massa, en ocasions s’han de prendre decisions diferents per tal d’aconseguir objectius diferents. Una vegada finalitzat el cicle que va ver que em connectara a xarxes socials a principis d’estiu, calia prioritzar i simplificar.
Així, tindre badoo fora de la meua vida era una d’aquestes decisions tan complicades com òbvies. I encara que vaig dubtar, vaig deixar caure el dit sobre el ratolí de l’ordinador, es va sentir un clic, i a la pantalla va eixir un missatge que el meu perfil s’havia eliminat. Això sí, et deixaven set dies per tal que t’ho repensares. No saben res, els de les xarxes socials.
Vaig passar-me els set dies remugant i amb la tentació de tornar a caure. Una mica com els alcohòlics, que es diuen alcohòlics de per vida. Siga per les raons que siga, el cas és que sembla que sóc prou més fort del que em pensava, i no vaig recaure.
I ara que ha passat temps, ho veig més clar. Veig que em complicava la vida, que em generava massa soroll i poc senyal, i que en definitiva em desestabilitzava. Ara no tinc la necessitat de connectar-me a veure què. I supose que estic més tranquil, i dedique el meu temps a coses que em fan més feliç. Una vegada més, constate que la vida a foc lent sap millor.
D’eixes xarxes conserve gent bona amb les quals estic desenvolupant relacions humanes de qualitat, pense. I ahir vaig fer una aposta amb una d’elles, amb qui tinc molt bones vibracions. Ella es deixarà de fumar, i a canvi jo m’he compromés a una altra cosa que em resultarà igualment difícil. Els meus problemes venen en bona part de l’efecte dels lladres de temps al meu extens horari de faena.
I així, per tant, s’ha acabat la missatgeria instantània d’oci en horari de faena. Que encara que no vulgues, sempre t’acaben saludant, saludes tu, etc. I entre unes coses i unes altres, perds molt de temps contestant. S’ha acabat.
En definitiva, si em veieu al messenger, sabreu que estic de vacances, o en horari d’oci. D’ací a un temps, us contaré com m’ha funcionat l’aposta. Vaig a millor, ho note.
No, no us acostumeu, que no escriuré tan sovint. És únicament que una vegada més a la meua vida, m’he tornat a trobar amb un excés de coses obertes. M’ha tocat traure la meua vaca, la que em recorda que quan les coses es posen magres, cal prioritzar, i simplificar a continuació.
I en aquesta ocasió, m’ha tocat prémer el fre de la formació i ajornar ni que siga fins a la tardor el Postgrau de Gestió Cultural en què he estat i estic embolicat des de l’octubre passat.
Gràcies a aquest curs he descobert, o millor dit, comprovat diverses coses de manera pràctica.
En primer lloc, que aprendre coses noves, m’estimula i de quina manera. I no vull renunciar a això. Modularem, d’acord, gestionaré el risc, cercaré un equilibri. Però aprendre és un dels pilars de la meua vida, i sense aprendre no seré jo. Quina alegria, obrir llibres nous, de camps que no conec. I crèixer. Quin plaer.
En segon lloc, he aprés que hi ha vida després de la informàtica. Que podria – i tal vegada espere – eixir del món de les noves tecnologies i les seues histèries cícliques, i viure feliç, tot reaplicant les mateixes habilitats d’anàlisi de problemes, disseny de solucions, gestió de projectes, tot. Només canviant programari i sistemes d’informació, per altres temes que considere molt més interessants. Què hi farem, jo ho veig així. I que piquen codi a Bangalore, si volen.
I tornant al postgrau, la seua primera part l’he superada amb molt bons resultats, però ara per ara no estic aprofitant la segona part del curs. I em produeix ràbia i impotència, però va com va. Tiraré mà del meu Maslow, i endavant. Ja escamparà.
En definitiva, que com que mai m’ha importat aprovar sinó aprendre, he aparcat el postgrau de moment. Però com deia el Mc Arthur, I came through and I shall return.
Ara que encara l’esperen, al general. A saber, el temps dirà.
Salut, personetes,
Hèctor
Hui, de sobte, he caigut en un detall. 368 dies. Se m’ha passat el primer aniversari de la meua tornada a Alacant des de Londres. Per sort, sense pena ni glòria. Serà que m’ha agafat vivint, no?
Els i les qui em conegueu, sabeu que m’he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n’he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.
He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D’acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m’entrarà la depressió. Roba d’esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l’oferta a la demanda, vaja.
Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.
De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d’un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.
La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m’aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.
2005 i el que porte de 2006 m’ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m’he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.
Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l’he tingut al braç. D’acord, era l’hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..
No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.
Bona nit, personetes
M’encanta! No sé com s’ho fa, però la capacitat de la meua gran amiga per copsar-ho tot amb una simple frase em deixa sempre amb un somriure:
optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…
Brillant, Corina 
gràcies per compartir-ho…
No fa massa dies, m’ha tocat prendre una decisió forta, que en sóc ben conscient, podria haver marcat un punt d’inflexió pel que fa a moltes coses. Caldrà que passe més temps per valorar-ho amb una certa distància, però crec que així estarà. Deixaré de banda els efectes col·laterals.
El cas és que aquesta tria va començar a prendre forma una vesprada dominical d’aquest estiu passat, a la meua platja favorita, pel Cap de la Nau. I m’ha calgut més de mig any per triar.
Si a la meua nota anterior al bloc en parlava dels problemes de sobredosi de cosmètics i arrugues, en aquesta ocasió el que em preocupa és l’efecte de la sobredosi d’informació sobre la nostra vida.
Tenim tantes dades al nostre abast, que ara el problema no és localitzar dades per prendre les decisions, sinó filtrar-les per extraure’n la síntesi. Obtenir informació de qualitat que no et confonga. O com s’ha dit ací tota la vida, molta palla, molta palla, però de forment ni un gra.
Ho reconec, un dels meus problemes recurrents és prendre decisions complexes, per la meua tendència a analitzar-ho tot. Deformació professional? Més aviat crec que he triat la meua professió per tal de tenir una coartada a la passió que tinc per analitzar escenaris complexos.
El cas és que aplicant-me a mi mateix un dels consells que més done, he optat per simplificar la meua vida. I més enllà de valorar un indret geogràfic o un projecte, i intentar que siguen aquests els qui m’omplin, he optat per omplir la pica jo mateix.
Després de tot, ja m’agrada com sóc, o siga que el més raonable és ser coherent i continuar fent les coses al meu aire. Però encara que això em puga fer voluble, no renunciaré a envoltar-me de gent de qualitat, per després tenir en compte els seus punts de vista.
Són les persones amb qui compartesc coses, il·lusions, vida.. les que realment m’omplen. I el timó de la meua vida, ja el portaré jo. Ni que siga per poder apreciar tots els verds i els blaus de la meua mar, a la meua platja d’Ambolo.
Gràcies iaia, que m’orientes sempre, estigues on estigues. Tu ja saps que ets el meu punt de referència constant. Una besadeta per a tu.
Salutacions, personetes,
Hèctor
