Etiqueta viatges

26 juny 2009

El plaer d’oblidar quin dia era

La Serena d'Altea

La Serena d'Altea. El raconet del piano

Un café, Gmail, iPhone, un altre café, Facebook, telefonada perduda, Remember The Milk, més telefonades, reunions, faxos, presses, menges una cosa qualsevol, enviament de factures, disculpes, analitzes enquestes. Nous pressupostos, negociacions, gestions, bancs.

Comença un divendres més. I a sobre toca anar a Altea, que tenim un compromís. Hem quedat a un lloc per a dinar i per a relaxar-nos – diuen- en un hammam. Com si fóra tan fàcil desconnectar el cap quan tens tantes coses pendents, pense irònic.

Arreplegue una companya, posem l’adreça al GPS i cap a Altea. De camí, més telefonades. Quan arribem a la porta del lloc, em note bategar el cor, estic massa estressat una vegada més. Com diria L’Oréal, decidisc que apague el mòbil porque yo lo valgo.

L’edifici em mira amb unes cortines blanques que es mouen amb l’airet. Reconec que sóc una mica especial perquè tinc especial predilecció pels detalls, però alhora no suporte els ambients barrocs i carregats. Igual és que no estic preparat, però el cas és que em saturen com els plats mediocres disfressats amb salses denses.

Però entre a La Serena i puc sentir, senzillament, que m’encaixa. Ple de detallets que fan somriure tots els meus sentits, com la primera vegada que vaig tastar el menjar de l’Índia. Deliciós, complex, ple de matisos que t’esclaten al paladar amb equilibri. Inoblidable.

Ens donen la benvinguda, i ens porten al hammam, on la llum suau, la conversa divertida i privada, el vapor d’aigua, la calor que reconforta, la música que havíem triat nosaltres mateixos i les olors i les textures dels sabons d’oli d’oliva, desdibuixen poc a poc el món exterior.

Ens avisen des de recepció que és l’hora de dinar. Ens mirem estranyats, com pensant que ha passat poc temps. Em dutxe com vull, amb aigua freda i a les fosques, per a incrementar la sensació. Fantàstic. M’asseque mentre em pregunte quin dia era.

Puge a la terrassa on, a banda de riure’s de la meua cara de relax innegable, em conviden a compartir taula i una copeta de cava. Envoltat d’amics i de la briseta que arriba de la mar, encara em costa uns vints minuts eixir mentalment del hammam.

Si us heu quedat amb ganes de més, mireu-vos la recepta de foie que ens van servir a continuació, i que tenen penjada al flickr. Fantàstica.

Un altre dia us parlaré del dinar, de com se’ns va fer quasi de nit a La Serena, i de com despŕes del passeig per la part vella d’Altea em vaig tornar cap a Alacant amb la sensació de què tinc un lloc més on em sé a casa. I que m’ho permetré unes quantes vegades, perquè a la vida, si no ens malcriem nosaltres, qui ho farà?

Bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. Vaja des d’ací el meu agraïment sincer a Elia i a tot el seu equip, per la passió, l’esforç i la il·lusió que posen dia rere dia per a crear-nos tantes i tantes sensacions als viatgers que atraquem al seu port. Tornaré.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
22 juny 2009

Mediterràniament

Ja tinc la meua cançó de l’estiu. I és que les coses cal somiar-les perquè passen, no? Mediterràniament.. jo estaré atent o siga que no sigues boba, i deixa’t veure.. De moment, el dia 27, festa de nit a la Platja de l’Albufereta. Enguany pense tindre moltes festes nocturnes a la platja. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

;) Vine-te’n a la festa…

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
27 febrer 2009

XG2736 Seient 08A

Una amiga de qui no faré fitxa tècnica perquè ja fa prou temps que vaig abandonar aquest costum, te especial aficció per trobar senyals a la via quotidiana. Hui m’he adonat d’un que començà ahir i termina ara, però ja us el contaré després. El cas és que ahir a la nit em va acompanyar en una de les afortunadament esporàdiques ocasions en què jo estic trist després d’haver sofrit un dia que començà genial i que a partir de l’hora de dinar se’m va regirar de mala manera.

I és que el sentit comú et diu que hi ha coses que mai no s’haurien de fer a taula. Però els manuals d’urbanitat parlen d’etiqueta, de l’ordre dels coberts i en definitiva de totes eixes coses que en un dinar entre amics són perfectament prescindibles. Una vegada més comproves que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

És això un senyal? No ho crec, la veritat. I com que no sóc persona que crega en astrologies diverses, no veig cap conjunció còsmica sinò un catastròfic exemple de manual sobre com no s’ha de gestionar una crisi. Mai millor dit, a la vida hom es menja el plat que es cuina, i de tot s’hauria d’aprendre. Però bé, la vida continua i el futur és nostre o això diuen. Ja parlarem quan toque i en privat de presents, futurs, terminis, prioritats i podes.

Mire per la finestreta. El dia és magnífic i la vista espectacular. He triat mirar a terra i des de damunt la mar veig passar el meu país. Bonic, tan bonic com ho estava el dia que em vaig enamorar d’ell. Jay Kay, The return of the space cowboy als auriculars i jo estic de vacances. El meu mac a la maleta, què hi farem.

Mire cap a l’oest, que tot i no ser Amèrica del Sud, em te encuriosit bona cosa pels seus carrers que miren a la mar i altres coses. No espere llegendes de passió perquè aquest és un altre oest i jo no sóc Brad Pitt. Ara que ja veurem si no faré l’indi o l’indià. Al temps.

Ahir la meua Marta que és i serà molt seua sempre, em va veure trist per la seua finestreta i em deia que no hay nada tan importante en la vida. I te raó. Acostumada com està als xiquets, em va entendre a la primera i em va fer riure i somriure. La vida que té i oculta aquest nas de pallasa!! Ella se n’anà a fer-se un bany dels de senyoreta que es mima com cal, i jo a la fi vaig optar per sopar i compartir una tertúlia deliciosament exempta d’etiquetes amb Ana que sempre m’escolta des de Lavapiés.

Em demanen que apague l’iPhone perquè estem arribant ja. Fa 24 hores jo esmorzava a la Universitat d’Alacant amb les meues amigues Vicky i Cristina. I jo ara acabe d’aterrar a Barcelona. Un senyal? hmm no ho sé, però la meua vida li té un aire al Woody Allen, només em falta ser un hipocondríac.

I el cas és que em fa mal la gola..

Amb molt d’afecte, a les meues amigues,
Hèctor

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
23 agost 2008

Pigs & The City

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
31 juliol 2008

Polden Court 3.4

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
22 maig 2008

Me’n vaig a Bath

Foto trobada a http://www.sxc.hu/photo/480551Hui m’han confirmat de forma definitiva que del 21 de juliol a l’1 d’agost, estaré pel Regne Unit, fent un curs de cultura i llengua anglesa a la Universitat de Bath.

Per una banda tinc prou ganes d’anar, per allò de fer una mica d’immersió lingüística, practicar anglés i tot això.

I la veritat és que m’he posat a tafanejar la informació que trobe a Internet, i la zona de Bath fa molt bona pinta. O siga que espere passar-m’ho molt bé.

Però és que deixar-me la mediterrània a l’estiu, què voleu, fa mandra. El meu solet, les platges, la meua gent.. I més quan veig que les temperatures mitjanes a Bath pel juliol, estan entre 21.7 i 11.9. Fotre, fred. De manera que el poc color que haja agafat al Carabassí, se n’anirà a fer punyetes.

En fi, ja que estic per allà dalt, a veure si m’ho puc organitzar per a fer una visiteta al meu Londres. Que ja el trobe a faltar, un passeig pel South Bank. I la meua visiteta ritual a la Tate Modern. Sempre oxigena, passejar per allà.

Salut, personetes,

Hèctor

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
3 novembre 2006

Parlant de gravitació


Doncs mira, ho reconec, m’encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!

No, no és que m’haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m’he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l’esquerra del meu bloc personal.

I he vist que ja se m’ha passat l’arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.

I res, que no m’ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.

Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
12 setembre 2006

Setembre i el fado

La càmera connectada després d’un estiu tan intens com complicat, i per no molestar els veins – que sí, que de vegades sí que els tinc en compte – m’he posat els auriculars. Sona Joana Amendoeira i de cop i volta, me n’adone que ja és setembre.

De vegades hi pense. És venir setembre i Portugal em ve al cap. No és el que he viscut o compartit allà, que ja forma part de la meua vida. És Portugal en si mateix. M’hi enyore.

És sentir les seues músiques, i comence a olorar el seu café. Uma bica por favor. M’hi imagine passejant pels carrers de Porto, vorejant o Douro, amb les barques de càrrega varades.

O assegut a les places d’Aveiro, on la llum era tan blanca que em semblava estar a una illa grega. On vaig escoltar Joana per primera vegada.

M’agrada veure’t per la càmera, encara que m’augmenta les ganes de veure’t, d’olorar-te, de somriure’t i de.. per què no? assaborir-te i gaudir-te tant com en sóc capaç.

Fas i desfàs. Llegeixes els escrits de la meua gent. I la meua gent et llegeix a tu. Gelat de xocolata de totes les marques que hi ha al mercat.

Al Castelho de São Jorge, mirant com comença lentament la tardor. Les sopes, delicioses i que confortaven molt més que no l’estòmac. El bacalhau à bràs que es desfeia a la boca entre les converses sorolloses dels lisboetes.

El fado, ara, no em genera saudade. Supose que el temps m’ha portat alguna cosa més que deutes i canes, i em produeix serenitat saber que un dia qualsevol, ens podem permetre el luxe de dormir junts. Pel plaer de saber-nos just a la vora.

Lisboa. Porto. Aveiro.

Illeta dels Banyets.

Parlem i parlem. Com qui no vol la cosa. Poc a poc. Vi dolç amb patés. Mentre caminem, mentre mirem de resoldre el dia a dia.

Mentre riguem i cuinem els dos alhora. Soja. Fenoll. Peix. Poma.

Et mire per la càmera.

I ves per on, tu m’estaves mirant mentre t’escrivia això.

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
25 juliol 2006

Una piràmide plena d’art modern… la vull veure

Uff…. quina gran notícia!! Acabe de veure això a El País i ja sé on voldré anar. La Tate Modern és, ara per ara i per a mi, un dels meus llocs preferits de pelegrinatge. I resulta que volen fer el museu molt més gran… No sé, però tan aviat estiga això dempeus, jo aniré a veure-ho.

Una pirámide “ambigua y ambivalente” en Londres

I encara més, he cercat al web de la Tate Modern i hi ha tot un apartat dedicat a l’ampliació. Pegueu-li una miradeta, que paga molt la pena.

Transforming Tate Modern

I encara més! Fins l’octubre vinent, hi ha una exposició de Kandinsky… hmmm easyjet. Com puga escapar-me, quina gran excusa per passejar-me pel South Bank! Regular Capuccino & Chocolate Cake to take away please!!

Sí, aniré a veure-ho.. ai! la meua relació amor-odi amb Londres no s’acabarà en ma vida. Potser això ho fa tan interessant, tot plegat.

Algú s’apunta?

Salut!

P.D. Gràcies xiqueta per allò de la grua. Ets un sol..

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace
3 maig 2006

Com una rosella

Aprofite unes hores que tinc per a mi i em dedique a passejar pel poble. No em digueu per què, però he acabat escrivint a la vora del Duero.

Supose que la gent de costa necessitem saber que hi ha aigua a prop, perquè la meseta erma ens resulta asfixiant.

Però també he cercat aquest revolt perquè em continuen fascinant els rius que baixen plens. Com deia el Raimon, al meu país la pluja no sap ploure. Una sèquia amb aigua, tanta, tanta vida.

La vesprada fa olor a herba, a ribera, a granotes i a aigua dolça. A brisa entre arbres. Dicotomies al poder, empre una agenda electrònica per a expressar la serenitat que em produeix la desconnexió.

Mentre pense en tot el que m’envolta, veig una rosella i li vull dedicar temps i mirades. Ja em perdonareu, però us abandone.

Fins aviat, personetes,
Hèctor

  • Facebook
  • del.icio.us
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • Digg
  • MySpace