“dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones”

La part bona de conèixer gent nova és que t’aporten el seu món, la seua forma d’entendre les coses. I, de tant en tant, et diuen Et passe una cançó, dis-me si t’agrada. I penses, bé, nova música, a veure què tal és. No sempre m’agrada, però la d’ahir sí que m’arribà. Així que ara vull compartir amb vosaltres la que han compartit amb mi. La cançó es diu More Than Anyone, i la podeu trobar a l’àlbum Chariot – Stripped, del cantautor americà Gavin DeGraw. Ja em direu si us ha agradat.

Per cert, el vincle de l’àlbum fa referència a Spotify. Si no hi podeu accedir, jo encara tinc 6 invitacions disponibles. En voleu?

Gràcies Nuri

Molt bé, estiu. I divendres. Aquesta nit sembla que tindrem una altra festeta nocturna a la platja, però si us dic la veritat, ara tinc ganes d’una festeta a la platja, però així, com al vídeo. Si sabeu d’alguna, aviseu-me, que vaig! I si és Norman Cook qui punxa, vaig de cap. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

Vine-te’n a la festa…

Ja tinc la meua cançó de l’estiu. I és que les coses cal somiar-les perquè passen, no? Mediterràniament.. jo estaré atent o siga que no sigues boba, i deixa’t veure.. De moment, el dia 27, festa de nit a la Platja de l’Albufereta. Enguany pense tindre moltes festes nocturnes a la platja. Vora mar les coses es veuen d’una altra forma sempre.

Vine-te’n a la festa…

Vas i vens per la vida, com cada dia. Amb els ulls oberts per a no entropessar pel carrer i prou. Vas mirant enlloc, pensant en les teues coses. Ves a saber per què, pero de casualitat, mires. Igual que podries haver marxat, et quedes.

I tornes a mirar, ara amb més calma. Alguna cosa et crida l’atenció i no saps què. Per intuïció, t’actives. Et sorprens una mica encuriosit. I observes. Preguntes, t’intrigues, et demanes i demanes. Et responen i respons. Podria estar bé, penses.

El duel incruent apareix. Mires de reull. Enfoques millor. En garde. El plaer del desafiament tindrà molt a veure amb la seua competència. Accepta de bon grat l’intercanvi sense perdre l’elegància. Ataca i amaga. Es mostra i no, però hi ha espontaneïtat i frescura. Interessant. Gradualment comencen els somriures.

La bellesa de la intel·ligència al teu davant. Juguem.

Una amiga de qui no faré fitxa tècnica perquè ja fa prou temps que vaig abandonar aquest costum, te especial aficció per trobar senyals a la via quotidiana. Hui m’he adonat d’un que començà ahir i termina ara, però ja us el contaré després. El cas és que ahir a la nit em va acompanyar en una de les afortunadament esporàdiques ocasions en què jo estic trist després d’haver sofrit un dia que començà genial i que a partir de l’hora de dinar se’m va regirar de mala manera.

I és que el sentit comú et diu que hi ha coses que mai no s’haurien de fer a taula. Però els manuals d’urbanitat parlen d’etiqueta, de l’ordre dels coberts i en definitiva de totes eixes coses que en un dinar entre amics són perfectament prescindibles. Una vegada més comproves que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

És això un senyal? No ho crec, la veritat. I com que no sóc persona que crega en astrologies diverses, no veig cap conjunció còsmica sinò un catastròfic exemple de manual sobre com no s’ha de gestionar una crisi. Mai millor dit, a la vida hom es menja el plat que es cuina, i de tot s’hauria d’aprendre. Però bé, la vida continua i el futur és nostre o això diuen. Ja parlarem quan toque i en privat de presents, futurs, terminis, prioritats i podes.

Mire per la finestreta. El dia és magnífic i la vista espectacular. He triat mirar a terra i des de damunt la mar veig passar el meu país. Bonic, tan bonic com ho estava el dia que em vaig enamorar d’ell. Jay Kay, The return of the space cowboy als auriculars i jo estic de vacances. El meu mac a la maleta, què hi farem.

Mire cap a l’oest, que tot i no ser Amèrica del Sud, em te encuriosit bona cosa pels seus carrers que miren a la mar i altres coses. No espere llegendes de passió perquè aquest és un altre oest i jo no sóc Brad Pitt. Ara que ja veurem si no faré l’indi o l’indià. Al temps.

Ahir la meua Marta que és i serà molt seua sempre, em va veure trist per la seua finestreta i em deia que no hay nada tan importante en la vida. I te raó. Acostumada com està als xiquets, em va entendre a la primera i em va fer riure i somriure. La vida que té i oculta aquest nas de pallasa!! Ella se n’anà a fer-se un bany dels de senyoreta que es mima com cal, i jo a la fi vaig optar per sopar i compartir una tertúlia deliciosament exempta d’etiquetes amb Ana que sempre m’escolta des de Lavapiés.

Em demanen que apague l’iPhone perquè estem arribant ja. Fa 24 hores jo esmorzava a la Universitat d’Alacant amb les meues amigues Vicky i Cristina. I jo ara acabe d’aterrar a Barcelona. Un senyal? hmm no ho sé, però la meua vida li té un aire al Woody Allen, només em falta ser un hipocondríac.

I el cas és que em fa mal la gola..

Amb molt d’afecte, a les meues amigues,
Hèctor

Acabe de llegir el teu conte. Deu ser cosa meua i de les coses que em volten pel cap aquests dies, però el fet és que em recorda el que vaig posar ahir. Atrevir-se a preguntar, a preguntar-se. A qüestionar-se de tant en tant el que pensem regla inamovible com a forma de millorar dia a dia. Amb els seus efectes col·laterals. I mira que ho intente, però em costa mantindre la visió de túnel molt de temps. És més sa i divertit combinar-ho amb vida de colors. I en trobar l’equilibri perfecte estic.

I pense també que el conte té molt a veure amb la pel·licula Revolutionary Road, que vaig tindre la sort de compartir amb una parella d’amics que em regalaren el plaer de compartir la seua intimitat per unes hores. Si encara no l’has vist, te la recomane de manera especial. Estic segur que si la veus, acabaràs igual que com estàs acabant totes les pel·lícules que veus aquests dies.

Però per sort, encara et fan efecte i t’hauries d’alegrar per això. Estàs viva. Com jo, que acabe de llegir el teu conte.

Estic amb tu, xiqueta, no existeixen els llops.

Com sempre, portava aquests dies unes quantes coses entre mans. Com sempre amb el dubte de si potser hauré tornat a forçar la màquina. Com sempre pensant que tal vegada la meua màquina és així. Com deia l’Anna l’altre dia, i no cal conèixer-te molt per a saber que quan t’ho lleves tot això de damunt, per abril i maig et ficaràs en altres projectes, tu ets així i t’agrada ser així. No acostume a discutir i menys encara amb la gent de poble, que contra el trellat sempre eixes perdent.

Filosofia de barra de bar a banda, el cas és que una de les tasques que he resolt ha estat transferir el blog a un nou servidor. Ja sabeu, coses d’informàtics. I com que ha també canviat el sistema de traducció dels escrits a diferents idiomes, m’ha tocat repassar totes i cadascuna de les dèries que he anat amollant per ací. A banda d’adonar-me que la meua situació ha evolucionat prou – i a millor – en tan sols uns mesos, he vist que de vegades paga la pena donar una segona mirada a les coses.

Ni que siga perquè amb la distància física i emocional acostumes a veure tot amb uns altres ulls. I com a recompensa, trobes joies com la que us he compartit dalt. Hauria de dormir més. Però de moment hi ha coses més interessants a fer. Ara he redescobert les pel·licules mudes de matinada. Redéu com enganxen. I també les que, com The postman always rings twice, et deixen sense paraula. Come on, come on. Jessica Lange continua destil·lant desig com cap altre èsser viu en aquest planeta.

En fi, això de dormir ho afegiré a la meua vaca.

Bon cap de setmana, personetes

P.D. La meua amiga Leonor Jiménez inaugura una Expo Leonor Jiménez hui 6 de febrer, 19.30, Casa de la Cultura. El Campello. Allà ens hi veurem.

A punt estem ja d’acabar l’any 2008, i jo com sempre, faig balanç. Ha estat una mica com aquest vídeo que us he posat dalt. Més enllà de l’aparent imperfecció, més enllà de l’aparent – o evident, cal reconèixer-ho – caos regnant, sí que puc dir que aquest any ha tingut moments de bellesa, de somriure tot i el que ha plogut a la meua vida, que no ha estat poc.

Vagen per davant les meues disculpes a tots i totes els que m’heu suportat amb unes dosis de paciència molt més que estimables. En incomptables ocasions, m’heu fet sentir que tinc bons amics i amigues. Alguns de tota la vida. Imprescindibles. D’altres, han aparegut enguany. M’omplen d’esperances. Temps al temps. I per damunt de tot, la meua família, sempre al meu costat. Sóc qui sóc per vosaltres i per a vosaltres.

A tots, de tot cor i amb el meu millor somriure, us vull donar les gràcies per estar a la meua vida. Em feu millor. Espere que això no canvie el 2009. Promet posar de la meua part tot el que puga i tinga. Millorarem. N’estic convençut.

Bones festes, us envie una abraçada sincera, ferma, i alegre, molt alegre,
Hèctor