Acabe de llegir el teu conte. Deu ser cosa meua i de les coses que em volten pel cap aquests dies, però el fet és que em recorda el que vaig posar ahir. Atrevir-se a preguntar, a preguntar-se. A qüestionar-se de tant en tant el que pensem regla inamovible com a forma de millorar dia a dia. Amb els seus efectes col·laterals. I mira que ho intente, però em costa mantindre la visió de túnel molt de temps. És més sa i divertit combinar-ho amb vida de colors. I en trobar l’equilibri perfecte estic.
I pense també que el conte té molt a veure amb la pel·licula Revolutionary Road, que vaig tindre la sort de compartir amb una parella d’amics que em regalaren el plaer de compartir la seua intimitat per unes hores. Si encara no l’has vist, te la recomane de manera especial. Estic segur que si la veus, acabaràs igual que com estàs acabant totes les pel·lícules que veus aquests dies.
Però per sort, encara et fan efecte i t’hauries d’alegrar per això. Estàs viva. Com jo, que acabe de llegir el teu conte.
Estic amb tu, xiqueta, no existeixen els llops.
marta
Porque, inconscientemente la “visión de túnel” se me hace imposible, escribo cosas como esta, a lo Revolutionary Road en versión “infantil”. Triste como la vida misma del que decide conformarse…,-no la mía-,… yo me peleo con los lobos de debajo de mi almohada cada día…y cada noche para hacerlos desaparecer y ver las cosas de colores y con matices.
Me gusta saber que no soy la única.
Bonita canción.
admin
mi reino por un cola-cao 😉
ana ana
Gràcies per Vetusta, i pel jazz i per recordar-me com ès el valencià. I per escriure i escriure.
Ana desde Lavapiés
admin
El jazz i l’òpera.. T’imagines la vida sense música així? Jo no podria. Hem de repetir el duel musical. Va ser genial.