Afortunadament, pensà, aquest diumenge obriran. I potser aquesta vegada algú es fixarà en mi. I és que estava segura de què el problema era que no la veien.

Era bonica, senzilla i elegant. Saltava a la vista que sabria agrair el contacte amb una pell estranya. Però no la veien. I ja ni recordava com va acabar al pou on era, on l’havien relegada. Tot semblava absurd, no s’ho treia del cap. Per què havia d’estar allà?

Hores i hores. Dies i dies. Setmanes, mesos.

Envoltada de competència anònima, aparent i cridanera. Humiliada de veure que tot i això, tenien més èxit que ella. Li mancava intimitat, espai vital, oxígen. Se sabia envoltada de belleses trencades, de temors, d’il·lusions decebudes i d’ànsies de gaudir d’un passeig vora mar. D’estirar-se a l’arena, de respirar un altre aire diferent al del pou.

Però aquest diumenge seria diferent. Aquest diumenge, sí. Em triaran a mi, pensava. Només cal que em miren. Que em miren de veritat. Ja no creia en prínceps, però diumenge, algú la trobaria. La triaria d’entre la massa anònima i sabria que hauria trobat un petit tresor.

Al sostre, els neons coberts de pols espesa, tremolaren i tot seguit s’apagaren. A les fosques i mentre el món començava a dormir-se, ella somiava desperta. Com cada dia. Com cada nit des que va prendre consciència de ser al pou de les misèries.

En una espera tensa, la vella tovallola de platja sabia que aquest diumenge sí, abandonaria la planta d’oportunitats dels grans magatzems. Diumenge començaven les terceres rebaixes.