Dos

Ell es posa les ulleres una mica més avall, i mira per sobre d’elles. Amb estima i parsimònia, trau una pinta de la butxaca de la rebeca. Lentament i mirant de no fer-li cap mal, va abaixant el remolí que el vent ha format als cabells de la dona que va del seu braç. Hui no l’he pentinada bé, sembla culpar-se amb l’expressió de la seua cara.

Caminen pas a pas, molt lentament. Fan paradetes cada pocs metres, recuperen l’alè i continuen xino-xano. Com si tingueren tot el temps del món. Potser el tenen. Al seu voltant la vida continua, i tot va ràpid, però no sembla que això els destorbe.

Ell saluda i somriu a cadascú que se’ls creua pel camí. I se la mira amb tanta tendresa que sembla que la porta levitant. Ella, de vegades m’ha contestat els meus bon dia. D’altres, cada vegada més, no ho fa, absent com està. Es limita a tornar-me el somriure amb un somriure com estranyat de la meua familiaritat. I es refugia en el seu home, prement-li el braç amb la mà per a recobrar la valentia que ja no té. Ell em somriu pels dos, entre agraït i resignat. Coses de fer-se gran, sembla dir-me.

Em deia un veí a la piscina que venen cada dia a veure un fill que viu prop de nosaltres. Sembla que amb la calor, no estan podent fer-ho perquè ella es desorientava. Si per una cosa vull que termine l’estiu, és per a poder veure’ls de nou, a la meua parella de iaios. Els envege la sort, d’haver estat tota la vida junts.

El veí em comenta que hauríem de fer un club social. I jo me n’adone que a la nostra urbanització, quasi no hi ha bancs per seure.