Amants

Podia sentir el seu pes sobre el meu cos. Turgent i càlid. Culpable i apassionat. Qui sap si ella. Qui sap si jo. Fragant. Flagrant. Obert. No estava bé, no era correcte, no es podia fer. Déu, la seua pell…

Milers de contradiccions em venien al cap. Ella ni gosava mirar-me a la cara i em premia les mans. Dits encreuats amb força. La seua gola estirada. La seua cara mirant el sostre, la boca lleugerament oberta i el llavi de baix mossegat. Ràbia desfermada una vegada més entre plors callats.

No hauria de mirar-la, què diria la gent si ho sabera. Quan ens creuàvem pel carrer, mirades que copsaven els set pecats capitals i altres de la rodalia. Furtives. Lascives. Prohibides. A banda de les diàries. Em clava les ungles al pit i em mossegue la llengua per no gemegar de plaer inesperat. Note el batec de la seua vulva, amarant-me tot.

Els seus genolls a terra. S’ha fet una carrera a les mitges que observe amb culpa i desig. Els seus cabells negres i ondulats sobre el seu coll. Desfermats. La roba a mig traure. Llepant-li amb la punta de la llengua la medalleta de la Mare de Déu que va rebotant d’un pit a un altre.  Moviment rítmic per expiar-se sense esperança de salvació.

Jo no sóc un home lliure. Ella tampoc. Els seus llavis em besen els cabells, el front, la cara, mentre les seues mans m’abracen com si fóra la darrera vegada. Jo, perdut i entregat amb els seus mugrons, junts per les meues mans que amassen les seues mamelles. M’abandone. S’abandona.

No està bé. Gemeguem en silenci sobre el terra fred i envoltats d’olor a espelmes i fusta noble. M’arrapa. Tota ella s’ha tensada per moments. Note com deixa de respirar, el seu cos infidel, les seues contraccions m’expremen mentre em clava la mirada extasiada. Silenci i pau avergonyida.

No em mira. Es vesteix ràpidament i en veure les mitges foradades se les trau i les llança ruboritzada a un racó. Desapareix corrent de l’estança. Com sempre, em quede sumit en la perplexitat, en les meues contradiccions. Agafe les mitges per a deixar-ho tot recollit. No ho faces això, pense. No ho.. me les porte al nas i les ensume. Tremole. Van a la butxaca i no al poal de les escombraries. Jo sóc la brossa. La tentació de la carn, que feble sóc!

Em quede assegut a les fosques. He perdut la noció del temps. Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebuda. Això no pot continuar, li pregue. Hem d’aturar-ho com siga. Tremole com una fulla de parra. El confessionari s’ompli de la seua pell. Faig olor a tu, Pare, em diu des de sota un vel. Encara puc sentir-te a dins meu..

Déu…