Pijames de ningú

Ens envolta el característic color verd blanquinós que se suposa que ens relaxa. Però que instintivament i de pur descafeïnat ens posa dels nervis. Llums blancs de neó freds i impersonals. Fa aquesta caloreta densa i lleugerament apegalosa. Hi ha rotació de gent, moviment al corredors. Llits, gent amb uniformes verds i gent amb uniformes blancs.

A les parets de l’habitació on estic s’hi recolza gent que no coneixes, que fan cara de no voler estar allà, i que mesuren quant de temps és el mínim que es pot considerar com a políticament correcte abans d’anar-se’n. No et parlen a tu, i si de cas t’adrecen una salutació vaga, impostadament cordial. Tampoc no conversen amb la persona que, cansada, reposa a una butaca en pijama. Li intenten fer creure que tot és normal i acollidor, i fins i tot una familiar li ha dut les sabatilles d’estar per casa. La persona no fa cara d’acabar de creure’s l’escenografia.

El silenci de l’habitació intenta evadir-se mirant a la televisió un d’aquests programes perfectament prescindibles de vesprada en què gent anònima conta les seues misèries i que els fa sentir-se bé per allò de i mira que jo em queixava, però eixe de la tele sí que és un desgraciadet de la vida, encara haurem de donar gràcies. Pausa indefinida.

Hi ha dos llits separats per una cortineta blanca que ajuda a simular una intimitat impossible. La persona de les sabatilles ha tingut sort i li han dut el sopar ja. De reull li has vist la cara de desgana quan destapava la safata de plàstic gris i celest i ha vist el menú. Poc a poc comença la litúrgia, i una xica jove en bata blanca entra per a preguntar-li. Li violenta molt la situació i es disculpa però compleix la sea faena – em pot dir quantes voltes ha pogut fer caca hui?.

La meua persona amb pijama porta tot el dia només amb dos iogurts perquè li havien de fer unes proves que no han arribat mai, i té fam i una certa desorientació. Està avorrit i com no s’hi veu quasi, no mira la tele. Em demana en veu alta, molt alta si no li pensen donar de sopar a ell. La gent de les parets es riu perquè en aquestes situacions el millor és trencar la tensió amb qualsevol cosa que passe. Li lleves ferro, expliques la sordesa severa del teu iaio. Cridant-li a cau d’orella li fas entendre que el seu sopar arribarà un poc més tard perquè ha arribat l’últim a la planta de digestiu.

Remuga amb no poca raó de la seua banda, tot i que sense massa entusiasme. Resignat, passa la mà pels llençols i la seu cara em diu que estan aspres sense obrir la boca. Em pregunta si no tindré un rellotge amb l’esfera gran per a saber quina hora és.