Mira que ho intente però definitivament, i més enllà de si patisc o no la síndrome d’Amélie, el cert és que hi ha coses que em fan replantejar-me si mai no arribaré a limits com els que he albirat hui. Espere que no. Amics i amigues, per si de cas mai em veieu actuant així, us demane per favor que us imprimiu aquest escrit de hui com a vist-i-plau meu per a pegar-me una bescollada de les que et tatuen a la pell els cinc dits de la mà.
El cas és que anava jo solet i fantàstic fa una estoneta pels corredors del Mercadona del costat de casa. Concretament cap a les 20h, que per una altra banda és una hora molt bona per a altres temes que hui no venen al cas, però sobre els quals promet escriure aviat. En això que m’he posat a triat conserves de peix, que ve a ser un dels moments més excitants del supermercat. Va com va, millor no feu preguntes. Una parella jove al meu darrere.
Em pose a mirar amb calma els pros i contres de cadascuna de les ofertes. I és que si una cosa tenim els solters, separats, divorciats, vidus, seguidors del vot de castedat, verges, eunucs, singles – que ve a ser el mateix que un fadrí de tota la vida però en versió Jordi Labanda – i altres espècies d’inadaptats i/o apàtrides del món de la parella, és temps.
Finalment em decidisc per unes sardines en oli d’oliva. Sanes i econòmiques, el millor per a l’època de crisi combinada amb l’operació bikini. El xic de la parella, amb els trenta ja complidets, ocupa el meu lloc davant de les llaunes. Posa cara d’intel·ligència aplicada i jo pense aleshores que per fi estem aprenent a ser consumidors responsables. Ja tocava. El xic es gira cap a la seua parella i li diu:
– Cari, a mí en bocadillo qué me gustará más, caballa o sardina?.
M’aguante el riure com puc quan veig el gest d’ella. Vaig a la cua de caixa, pague i vinc ràpid a casa. Pensant que ja tenia ganes de sentir-me tan bé com ara mateix mentre torne solet de fer la compra. M’encanta, aquesta vesprada ja fa millor temps a Sant Vicent. I demà, per fi, comença el meu estimat mes d’abril.
Ai, què voleu, necessitava contar-ho.
marta
…hasta una anécdota de mercadona en tus manos es encantadora…
La vida en pareja…no tiene precio, -(o a veces sí)-.
Escucha “Por esos días” de Luís Pastor. La escuché hace poco (hace tiempo que no la escuchaba).
Esta vez me recordó a tí.
Lucrècia de Borja
Alguns homes queden tan anulats com a persones que ja no saben què els agrada i què no… xDD
María
En este caso me pongo en el lugar de ella y pienso.. si fuera yo, una de dos, saldría corriendo o desearía que me tragase la tierra… 🙂
El caso es que espero no llegar a ese punto. Como bien sabes, estar solo tiene su atractivo y hay veces que no lo cambiarías por nada. Estar con alguien también tiene sus cosas buenas, pero nunca hay que olvidar que dos no es más que uno Y uno (hector, que me has liao y ya no sé lo que iba a decir! desde luego… voy a vetar el messenger!!!) pero tú me entiendes, a que sí?
laia
M’has fet esboçar un somriure i una riallada picturing yourself in the situation. Your super, man!… Keep it up!
Best wishes from Auckland (New Zealand)
Hèctor
Marta: tengo unas palomitas que me las quitan de las manos 😉 y la peli Mediterráneo a medias. Un besote (como mínimo) y gracias por la referencia a la canción. Invasión pendiente..
Lucre: aaaiiins Lucre,. el xic d’ahir està taaaan lluny del teu home millorat, que de vegades hom no sap si vivim a una realitat paral·lela o què. Em posaré a les mans de la Cabota, a veure si així arreglem el món o ens farem una, com a mínim.. Besadetes reina mora..
María: sí, poco a poco ya te voy cogiendo el punto 🙂 jeje gracias por el comentario. Y que te tengas que enterar ahora de que tengo blog 😉 Un besote y a ver si nos hacemos ese cafetito pendiente desde hace siglos..
Laia: Xiconaaaa què bé que t’ho muntes, a l’altra banda del món!! Tu ves preparant els kiwis, que m’escape cap a Nova Zelanda a veure si a base d’estar cap per avall m’entra coneixement d’una vegada 😉 Passa-t’ho molt bé!!
Cesiete
Desde luego que malA que ereees. Sin embargo tienes toda la razón, llegar a esos limites hoy en día es para darle una buena colleja.
Me gusta este nuevo formato que te has hecho.
Besos, nos vemos en Semana Santa, espero que mejore el tiempo.
Por cierto lo del e-mail no se puede quitar, es una pesadez.
llenguaddicta
Vaja, Hèctor… això de la síndrome d’Amelie em sona, però molt molt… Maca la “escena de matrimonio”. Això em confirma que he fet bé de triar ser single.
Petonets.
as de cors
Ho veus? Al final serà cert que sense nosaltres esteu perduts… (Nou post al nostre blog) 😉
admin
Cesiete: malA? poca-vergonya, tu ha sigut anar a viure a Barcelona i fer-te més punyetera que de costum, no? hahaha bé, a veure si anem al Carabassí i xarrem de tot, d’acord? tinc ganes de veure el teu pis a Gràcia… 🙂
Llenguaddicta: sí, xiqueta, sí, naturalment que això de la síndrome em vingué al cap en llegir el teu escrit 🙂 però vaja, no sé si estic d’acord amb això de ser single. Ja ho veurem 🙂
As de cors: perdona-bonita, però jo ja m’havia apanyat solet 😉 i gràcies per avisar del nou escrit!!!
Besadetes a les tres!!!