Els camps acostumen a tindre un aspecte irreal després de les batalles. Ja no sents renillar els cavalls, ni els brams dels guerrers, ni les espurnes de les espases en xocar. L’aire ja no fa olor a metall, i no veus foc ni els canons vomitant pànic.

Només hi ha un silenci estrany. Fa fred i veus columnes de fum. Estendards estripats que onegen amb un vent que fa pudor a carn cremada. L’horror copsat per sempre més a l’ull obert d’un cavall que agonitza sense ningú que alleuge el patiment innecessari. La terra negra per la pòlvora.

Assegut i callat, penses en allò que has viscut, i et sembla inaudit tot. No entens el perquè de moltes coses que has fet al mig del caos. Quan de les teues decissions només pot eixir fer mal, o molt de mal. Tard o d’hora, continues fent vida com si res no haguera passat. Però sempre recordaràs la batalla i la maleiràs per no haver estat capaç d’evitar-la. O potser ni tan sols estava a les teues mans.

Qui sap.