Baixe les escales i pense – amb un somriure que molt poca gent qualificaria d’innocent – com de fàcil és desordenar la casa. Faig un muntonet de roba que deixaré a la rentadora quan torne a pujar al pis de dalt de tot. Són les set del matí i la llum encara és blava al meu saló. Enrotlle la catifa de Marràqueix i entre a la cuina. Premse cafè per a la cafetera i observe el degoteig sobre dues tassetes. L’aroma s’escampa per la casa.

Anit, al llit, somiava amb el passat, cada vegada més passional i incomprensible, i que vomitava sense acabar jo d’entendre el per què. Confús, eixia del somni i incorporat al llit, em tocava el cap i els braços per a comprovar alleujat que no m’havia esquitxat, que només era el somni el que estava brut. És quan dormo que hi veig clar.

La llum de la lluna entra per la finestra i dibuixa tranquila el meu present. La seua respiració és relaxada i m’omple de pau. Acaricie la seua esquena nua i la note suau. Una mica fresca, pense. Li pose els llençols per sobre perquè no agafe fred. Passe la meua mà esquerra pels seus cabells i li faig una besada a la galta. L’abrace per darrere i adormida, m’agafa la mà i s’arronsa al meu pit. Dormim.

Anit, parlava amb el meu present sobre el futur que sentíem nostre. Aquest matí no calia ni parlar-ho.

Mirades.
Somriures.
Cafè compartit.

Zaroine és molt més que una paraula en eslovè.