Roda (i 2)

Mon pare ens veu arribar pel corredor de la seua habitació i després de saludar-nos i besar-nos des de la cadira de rodes, em mira als ulls i em diu:

– Ara voràs quina sorpresa tinc per a vosaltres a l’habitació.

Somric i l’abrace. Hi entrem darrere d’ell i ma mare em diu que em quede per la porta, mentre mon va cap a la finestra. Els meus nebots Pau i Jordi cridant perquè han descobert que he dut d’Alacant el joc de dòmino i volen agafar els dos la bosseta amb les fitxes.

Mon pare al meu davant, mirant-me als ulls i fent-me un senyal que només coneixem ell i jo, o això m’ha fet pensar sempre. Bloqueja els frens, plega i separa amb les mans les plataformes on descansaven els peus. Em mira de nou, fa força amb les mans i els braços i s’alça tot sol. S’aguanta dret. Em mira. Amb una barreja d’emoció, equilibri inestable, alegria als ulls i una decisió que mou muntanyes, comença a caminar cap a mi. Jo me’l veig vindre riguent-se. Quan arriba al punt on estic jo, alça els braços i m’abraça.

Després es gira de nou cap a la cadira de rodes i va cap a Sonia. Veig la cara de Sonia mentre mon pare vap cap a ella i l’abraça. Veig l’estima que es tenen els dos ja.