Puc passar per alt que tingues les teues coses escampades per ma casa. I que no faces el teu llit, perquè ja m’encarregava de tots eixos detalls en el passat i mira, em manté entretingut quan l’oci m’inquieta. El cas és fer alguna cosa sempre.
Puc entendre també que la casa se’t caiga a sobre, i ja no m’estranye de què sigues més oberta i sociable que jo. De fet m’humanitzes i parle més. Si per tu fóra, tot el dia estaríem prenent l’aire i picant coses pel carrer, però és que has d’entendre que això no pot ser. I sí, ja ho sé que treballe massa.
Puc carregar-me de paciència quan intentes absorbir la meua atenció quan treballe i quan no ho faig. I que remugues quan et dic que no perquè vols provar el que jo dine. I saps? tu no tens ni idea de la quantitat de formes que puc trobar per a malcriar-te i que sigues feliç.
Un amic ha escrit no fa molt que 4 abraçades al dia són necessàries per a viure, 8 per a mantindre’s, i 12 per a créixer com a persones.
Però el que no puc acceptar de cap de les maneres és que trenques totes les meues regles i normes, que t’encabotes tots i cadascun dels matins, i que vingues directa als meus braços a olorar-me i abraçar-te si m’agenolle als teus peus per a posar-te el menjar a la cuina.
Si no fóra per tu, Noa, no m’eixirien els comptes.
yo
Tú si que sabes de cocina… bj.