Vesprada de diumenge

Recorde que quan jo tenia uns 10 anys, em vaig ficar al cap una idea una mica atípica. Volia ser conscient del moment en què començava a dormir.

Ho intentava. Un dia. I un altre. Però mai no ho aconseguia. I em despertava al matí següent, decebut i enfadat amb mi mateix.

Enfadat per haver-me rendit al plaer de dormir, de somiar. Ara ho veig, que em preocupava més control.lar que no bategar.

Però de vegades, la sort em somreia. I em despertava abans d’hora. I sabies que et podies adormir una mica més.

I aquest moment era fantàstic. La consciència et permetia adonar-te’n del moment que estaves a punt de viure.

I t’abandonaves al plaer, somreies i et deixaves anar.

Ara ja sé què no és possible saber quan t’adormiràs. I és la meua forma de ser, encara cerque el control a uns quants aspectes de la meua vida.

Però també sé, per experiència, que em queda molt per somiar i bategar. I he aprés a somriure i a fluir més. A viure.

Aquesta vesprada de diumenge, tinc la sensació d’haver-me despertat. Estava somiant. Somreia. I encara em queda. Tornaré a dormir.

Recolzat al teu pit, escolte el teu batec. I què voleu que us diga..

Sóc feliç.