De tornada de casa dels meus pares, on he anat a arreplegar-la, intente veure els carrers a través dels vidres del meu cotxe, coberts del ciment que cada nit vomita la fàbrica de Sant Vicent.

La xiqueta s’estira al seient de darrere, el de la dreta, intentant estar una mica més fresca a sobre de l’elevador, que aviat retiraré al traster. Em pregunta si a mi no em sua el cul, i jo li responc que no, mentre pense que he de recarregar l’aire condicionat del cotxe.

Ella mira en silenci per la finestra. Jo me n’adone que tot i no voler, una llàgrima em rellisca avall per la galta esquerra. Almenys no la veurà, pense. Ho he intentat però arriba un moment que per molt que vulgues, el cos no et deixa plorar més cap a endins.

Em diu si anirem a la piscina en aplegar a casa. Li dic que sí mentre arribem a la cua del semàfor següent.