Potser per l’anterior escrit us pensareu que estic molt pessimista. I no, no ho estic. Estic trist, però sé que les coses eixiran bé perquè sempre ha estat així a la meua vida.

Que a curt termini hi ha moments durs, és obvi, però és llei de vida i estic orgullós de què m’afecten i molt tots aquests entrebancs emocionals. De tot s’aprèn. Espere. Ni sóc de pedra, ni vull ser-ho. I per això, caurem en ocasions.

I farem el ritual de queixar-nos, de mirar si ens hem fet més mal del compte, remugarem per la nostra malaptesa, i després d’un moment tan inevitable com necessari de quedar-nos a terra, ens espolsarem els pantalons, ens guarirem les ferides, ens alçarem, i endavant.

La ferida se’ns farà present durant un temps, però ja estarem dempeus i caminant. Que hi ha camí, que hi coses per fer i viure. Que hi ha empenta, esperit, ganes i il·lusió de lluitar per les coses i persones que conformen la vida que vivim.

I com de tot cor li deia sempre al meu amic quan havia de marxar, bon viatge faça la cadernera.

Salut personetes,
Hèctor

P.D. L’optimisme em porta de manera recurrent a escoltar la cançó Going Home de Mark Knopfler, a la qual pertany el vídeo que us he posat dalt. Aquesta és la banda sonora amb què he escrit aquesta entrada de blog.