Vainilla

El teu melic deliciosament a l’aire. La llum que t’envolta et fa sentir-te indefensa però des que et vaig veure per primera vegada, t’he sentit preciosa. Dubtes.

Amagues una mica la panxeta, eixa que només tu penses que tens, per tal de descordar-te el botó dels pantalons que ocupen el meu lloc envoltant els teus malucs. Ajustats com estan et costen d’abaixar, i entre la fricció i la temperatura ambient, la teua pell s’eriça i puc percebre la suavitat que t’imaginava.

Amb els pantalons encara als turmells, et gires i et mires de costat a l’espill, poses un dit a la boca. L’altra mà, estesa per sobre del melic. Després t’inventaries les galtes per sobre del teu culotte. Si tu saberes de la teua perfecció. Et traus les sabates i així pots deslliurar finalment els teus peus, que queden de puntetes sobre el terra de fusta. Quin encant de dona.

El vestidet t’espera penjat, delicat i floral, a la paret. T’imagine ja amb ell aquest estiu que s’acosta, a poqueta nit pel passeig vora mar, amb unes sandalietes i la pell entre dolça i salada després d’un dia a la platja. Els teus cabells ondulats provocant alegria sense pretendre-ho, el teu somriure lleu desencadenant mirades. No gose pensar en perfums.

Tens una careta dolça. Creues les teues mans per davant i agafes el jersei que encara et cobreix l’esquena que ansie veure’t. Inicies el gest de llevar-te’l i arribe a saludar la corba dels teus renyons i el teu sostenidor de color vainilla que contrasta subtilment amb la teua pell, ja una mica daurada en primavera. Somric.

-Li puc ajudar en alguna cosa?
-No, només mirava.

P.D. Dedicat a la meua amiga Lucre, que porta un any fent-me somriure de totes les formes possibles des del seu racó del món.