Un any després

Recolzat a l’ombra d’un pinet, una mica de brisa em porta l’oloreta dels pins al sol i em recorda una conversa sobre la mediterrània que vaig compartir anit. La Coixet em ve al cap inevitablement.

És migdia. Al meu davant veig pares, mares, xiquetes i xiquets. Per l’herba, corren caretes maquillades que per experiència saps que terminaran esgotades i adormides amb fel·licitat.

De fons, sona – com no – Paquito el xocolater. En filera uns quants es preparen per a guanyar una cursa de sacs. Al fons, dos equips de totes les edats estiren d’una corda. Els més menuts estan convençuts que són ells qui han fet caure els adults de l’altre banda.

M’he retirat a un costat després de saludar molta gent. Pares, mares, claustre, directives. Em mostren afecte i diuen que em troben a faltar. Parlen del dia a dia de l’escola, de mil coses, de la meua xiqueta. Em refugie a les meues ulleres de sol i m’aparte un poc. Mai no seré de fusta però ja em va bé.

Una mare ve cap al meu pi aïllat, ignora la meua reticència i em pinta uns bigots recargolats a la cara mentre em diu que sí, secretari, si en el fons us agrada.

I tant que m’agrada, pense. Un curs després, la que també era la meua vida, continua sense mi. He aprés i és una fase tancada.

Ara toca paella. Somric.