El plaer d’oblidar quin dia era

La Serena d'Altea. El raconet del piano

Un café, Gmail, iPhone, un altre café, Facebook, telefonada perduda, Remember The Milk, més telefonades, reunions, faxos, presses, menges una cosa qualsevol, enviament de factures, disculpes, analitzes enquestes. Nous pressupostos, negociacions, gestions, bancs.

Comença un divendres més. I a sobre toca anar a Altea, que tenim un compromís. Hem quedat a un lloc per a dinar i per a relaxar-nos – diuen- en un hammam. Com si fóra tan fàcil desconnectar el cap quan tens tantes coses pendents, pense irònic.

Arreplegue una companya, posem l’adreça al GPS i cap a Altea. De camí, més telefonades. Quan arribem a la porta del lloc, em note bategar el cor, estic massa estressat una vegada més. Com diria L’Oréal, decidisc que apague el mòbil porque yo lo valgo.

L’edifici em mira amb unes cortines blanques que es mouen amb l’airet. Reconec que sóc una mica especial perquè tinc especial predilecció pels detalls, però alhora no suporte els ambients barrocs i carregats. Igual és que no estic preparat, però el cas és que em saturen com els plats mediocres disfressats amb salses denses.

Però entre a La Serena i puc sentir, senzillament, que m’encaixa. Ple de detallets que fan somriure tots els meus sentits, com la primera vegada que vaig tastar el menjar de l’Índia. Deliciós, complex, ple de matisos que t’esclaten al paladar amb equilibri. Inoblidable.

Ens donen la benvinguda, i ens porten al hammam, on la llum suau, la conversa divertida i privada, el vapor d’aigua, la calor que reconforta, la música que havíem triat nosaltres mateixos i les olors i les textures dels sabons d’oli d’oliva, desdibuixen poc a poc el món exterior.

Ens avisen des de recepció que és l’hora de dinar. Ens mirem estranyats, com pensant que ha passat poc temps. Em dutxe com vull, amb aigua freda i a les fosques, per a incrementar la sensació. Fantàstic. M’asseque mentre em pregunte quin dia era.

Puge a la terrassa on, a banda de riure’s de la meua cara de relax innegable, em conviden a compartir taula i una copeta de cava. Envoltat d’amics i de la briseta que arriba de la mar, encara em costa uns vints minuts eixir mentalment del hammam.

Si us heu quedat amb ganes de més, mireu-vos la recepta de foie que ens van servir a continuació, i que tenen penjada al flickr. Fantàstica.

Un altre dia us parlaré del dinar, de com se’ns va fer quasi de nit a La Serena, i de com despŕes del passeig per la part vella d’Altea em vaig tornar cap a Alacant amb la sensació de què tinc un lloc més on em sé a casa. I que m’ho permetré unes quantes vegades, perquè a la vida, si no ens malcriem nosaltres, qui ho farà?

Bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. Vaja des d’ací el meu agraïment sincer a Elia i a tot el seu equip, per la passió, l’esforç i la il·lusió que posen dia rere dia per a crear-nos tantes i tantes sensacions als viatgers que atraquem al seu port. Tornaré.