Nit de dimecres

Marque el meu pis i l’índex d’una altra mà prem un altre botó. Les portes es tanquen i l’ascensor inicia el moviment.

– Escolta..
– Ara no podem – murmura sense apartar la mirada del neó del sostre.
– Necessite que parlem. Jo no puc aguantar més així perquè..
– Que calles! – insisteix amb la veua tremolosa.

L’ascensor es deté lentament i ja es disposa a eixir quan no em puc estar d’agafar el seu braç.

-Vols parar? – diu mentre s’allibera de la seua mà – T’he dit que ara no! Ens podrien sentir..
– Quan, aleshores? Quan?
– Uff. Aquesta nit estaré escoltant el porter automàtic.
– El porter? Tu no estàs bé del cap?
– Sí, el porter, ja saps que com que hi ha partit d’Europa a la nit, estaran tots pendents de la tele.
– El porter no se sent bé, ja ho saps. No sé jo si és bona ide…
– Adéu!

Continue cap al meu pis. Pense que mai no he conegut una persona més morbosa que aquesta.

* * *

Un ciclomotor desafia les lleis de la gravetat i el trànsit amb una pila de pizzes al darrere. Despistat com vaig pensant en les meues coses, de poc no em passa per sobre quan jo em disposava a girar la cantonada.

Una xica que passeja el gos i ha contemplat l’escena em somriu des de l’altra vorera del carrer mentre diu que no amb el moviment de la cara. Hui deu ser nit de col·leccionar somriures, pense.

I és que mentre caminava pel passeig, també n’he rebut uns quants. D’una parella que comentava un assaig, d’un grupet d’estudiants universitaris que anava cap al cinema, i fins i tot d’un cambrer que sense massa èxit intentava captar-me a la porta d’un restaurant sense televisió.

La ciutat en una nit de futbol té alguna cosa especial que m’encanta. Molt poca gent pel carrer, i una tranquil·litat més pròpia d’entorn rural que només es trenca de forma simultània per cridòries quan hi ha gol o una jugada emocionant.

Em trac les claus per a entrar al meu edifici quan veig el ciclomotor d’abans, i la persona amb una pizza la mà, parlant pel porter automàtic.

– Sí, és clar que la tinc calenta.
– Què dus a sobre?
– Jo? canvi de vint, per? No porte més gran.
– No et sent massa bé, tenies raó. Vint? Uff, per què em provoques així, si saps que no podem fer res ara?
– Com?

Demane disculpes amb un gest i entre al portal. Encara puc sentir la conversa que he deixat a la porta.

– Que vols que faça què?

Somric. La gent no està bé. Agafe l’ascensor i quan arribe al meu pis, fique la clau al pany de la porta de casa i entre. De forma automàtica encenc el llum de l’entradeta i em trobe la meua parella amb el telèfon del porter a la mà.

– Hola – li dic – què fas ací? Fas mala cara.
– Hola, és que em feia mal el cap. Què fas tan d’hora a casa? – em respon.
– Finalment no he entrat a la filmoteca, havien canviat la pel·licula i ja saps que no puc amb el cinema alemany subtitulat.
– Mira que ets rareta.
– I m’ho dius tu, que tries com a teràpia per al mal de cap estar a les fosques amb el telèfon a la mà? Què feies?
– Ehmm.. una pizza! havia demanat una pizza..
– Una pizza, tu? Ah sí, l’he vist baix, al xic, que parlava amb un altre home, però la veu no era la teua, no?
– Ah, sí? no ho sé, no ho sé. És que ja saps que no se sent bé, l’hem d’arreglar, el porter.
– S’hauran embolicat.
– Com?
– Qui dic que s’hauran embolicat, a la pizzeria.
– Ah, sí, sí, això deu ser.
– Vine que et prepare alguna cosa per al teu cap.