Carrer amunt

El meu iaio Blas

Desdejunàvem amb La Saga de los Porretas inundant l’aire de la casa des de la ràdio de la cuina. Poc després, ben nets, pentinats i amb colònia als cabells, baixàvem per les escales de casa cap al portal. Jo, botant els graons de dos en dos, com manava una norma no escrita. De tres en tres si et senties valent. Eixíem de casa i com sempre, tiràvem carrer Sant Carles amunt.

Jo anava de la maneta, que hi havia cotxes que baixaven ràpid i et podien atropellar.  En eixa època, els cotxes encara em semblaven enormes i creuar un carrer era una cosa perillossísima, que només es podia fer si una persona adulta t’acompanyava. I així i tot, miraves repetidament a les dues bandes com t’havien ensenyat i passaves lleugeret. Sense amollar la mà! Arribar a l’altra vorera ho vivies com arribar a una casella segura al parxís. Casa!

Després de passar de llarg per davant del balcó dels gats i de creuar un parell de carrers a la pata coixa, ens trobàvem primer el Club de Amigos del Tango, que era una cosa que de sempre m’havia intrigat, què feien uns argentins enyorant Gardel al meu barri del Pla del Bon Repós. No fa molt vaig passar per allà, i el mateix rètol encara hi era, i ben obert el bar. Imagine que ara la gent sí que haurà canviat, ves a saber.

Una mica més amunt i a mà dreta, entràvem al forn i em comprava pa dur torrat amb oli i sal. Un pa que no era sinó el que els havia sobrat del dia anterior, que el reaprofitaven així. Jo m’ho menjava encantat de la vida, de tan gustós que estava. I poc importava si havíem esmorzat ja o no, que la torradeta sempre era ben rebuda. Ara que hi pense, tant a ma mare i a mi ens encanta el pa dur, eixe que queda al fons de la bossa de tela dies i dies. Supose que anys abans, les torrades se les comprava a ella.

Si teníem sort, ens creuàvem amb l’afiladoooooor, que així cantava per a avisar que arribava, mentre feia sonar una tonadeta amb una flauta de pan que sempre tindré a la memòria. Em posava de bon humor i em resultava un ofici fantàstic, això d’anar en ciclomotor i xiulant una flauta. Sempre saludàvem persones. Iaios, iaies, mares, xiquets que ens parlaven en valencià, en castellà, mesclat a l’alacantina, una mica de tot. Els meus records del Pla eren així, mestissos i sense complexos. Un gran barri, amb molta gent treballadora.

I així, esquivant regueres de zotal a les parets, amb la torrada oliosa a la mà esquerra i la seua mà agafant-me la dreta, mastegava rutina plàcida de camí a la Plaça de l’Hospital. El primer record que tinc de xiquet, el que em ve al cap nítidament, em situa al quiosc quiosc que encara existeix hui en dia en eixa plaça, enfront de la farmàcia.

Ell, mirant-se els diaris per a veure si hi havia cap novetat del seu estimat Hèrcules, comentant la jugada amb el quiosquer i demanant-se tabac. El meu nas, adherit al vidre lateral del quiosc. Els meus ulls vius, revisant emocionat l’oferta de sobres. El meu índex esquerre, indicant quin de tots en volia. I el meu iaio, alçant-me en braços amb la moneda a la mà perquè jo mateix li pagara al quiosquer el meu sobre de soldadets de plàstic.

Iaio, va per tu 🙂
Hèctor

P.D. Dedicat al meu iaio Blas, que ens va deixar hui fa tres mesos, i que tot i això no ens deixarà mai.

← Entrada prèvia

Entrada següent →

2 comentaris

  1. Sonia

    Los recuerdos,las anécdotas son lo que hacen a los que ya no estan con nosotros,sin ellos se queda un vacío que nada ni nadie ocupará,esto ocurre en nuestro corazón..pero no en nuestra memoria y es,al fin y al cabo,lo que les hacen inmortales.
    Como siempre Héctor,nos emocionas con tus textos(discúlpame,sabes que no soy muy buena escribiendo).Mil besos mi niño.

  2. CroceDelizia

    “Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
    y un huerto claro donde madura el limonero;
    mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
    mi historia, algunos casos que recordar no quiero”.

    Que decía el amigo Machado… en este caso, presentas fotogramas de la memoria joven, similares al sello sobre el lacre caliente, se estampan en terriotorio vírgen la mente infantil y permanecen pase el tiempo que pase.

    Mi enhorabuena por tener estos episodios en tu historia que recordar si quieres.

Deixa un comentari