Recorde que quan el meu iaio Blas va fer 90 anys, la família li vam fer un àlbum amb un generós grapat de fotografies antigues que ell havia anat recopilant en una caixa metàl·lica al llarg de la seua vida. D’entre tots els oficis que va tindre, el més llarg sense dubte va ser el de caixista de la impremta que hi havia a l’inici de l’alacantí carrer de Sant Josep, a la vora de Sant Nicolau. Incomptables hores deixant-se la vista mentre feia composicions tipogràfiques amb una llum insuficient provocaren que l’home arribara a la vellesa amb una vista molt limitada, que entre altres efectes col·laterals, li feia impossible repassar aquestes fotografies.

Amb l’ajuda d’un escàner i d’impressores digitals, els néts li vam ampliar les diminutes fotografies per a composar un àlbum que, ara sí, podia vore. Quan arribà el dia del seu aniversari, un ample somriure il·luminà la seua cara per l’agradable sorpresa, i és que ja se sap que els regals per als iaios acostumen a ser tan pragmàtics com austers: calcetins, calçotets, bates i sabatilles d’estar per casa.

Full a full, va anar desgranant una per a mi desconcertant mescla d’alegria i de passar llista dels absents. Que si el tio tal, que si la tia qual, que si son germà José, mestre d’escola a Elx, que si una foto amb sa germana Fuensanta per Fogueres de Sant Joan. Instantànies amb tal o qual antic company de quinta de qualsevol de les dues milis, perquè li va tocar fer el soldat primer com a republicà per Alacant i després com a nacional a Vilafranca del Penedès, fotografies festives de vins amb tal jugador de l’Hèrcules, o una foto a la romeria de la Santa Faç.

I en la gran majoria dels records, la mateixa lletania. Ha faltat. S’ha mort. Ja no està. Només quede jo. Viu a la Florida, deia amb la sorna de qui se sap ja al capdavant dels candidats i candidates al traspàs. Jo era més jove que ara, i encara em sobtava la manera que té la nostra gent gran de relacionar-se amb la mort. I bé, encara vam tindre la sort de gaudir de la seua companyia uns poquets anys més.

Ara els anys han passat i jo m’he fet més gran, i un poc més conscient d’estar a la segona part del partit. Que la veritat, espere que no el suspenguen abans del minut 90, perquè per Altabix no s’està malament. I hui li pegava voltes al cap sobre si volia fer balanç o no. D’una banda em rebel·lava contra la indefugible data de cap d’any, d’altra banda pensava que potser podria sintetitzar el meu estat d’ànim amb la dita anglesa de no news is good news. Però el fet és que el calendari ens indica que l’últim dia de l’any ha arribat, i no puc sinó reconéixer que això ja és una bona notícia si ens atenem a la creixent freqüència amb què enguany he hagut de passar per tanatoris a expressar condols.

Sintetitzaré, per tant. Un any intens, de canvis laborals que m’han permés tancar un cicle vital amb la meua ClearPeople, on hi deixe companys i amics, per a tornar a la meua Universitat d’Alacant, a l’alquímia de la cultura i l’educació, que tant enyorava. Raonablement satisfet, però que ningú no em diga que a la funció pública no es treballa, que li deixe la meua cadira. Un any on he pogut gaudir de temps per a viatjar un poquet, on he aprés dels meus coneguts i conegudes, dels meus amics i amigues, de la meua gent, de la meua família, de la meua parella, i de la meua filla.

Silvia i Laia descansen després de dinar, i jo veig a la televisió que a les antipodes ja estan celebrant l’any nou. Si no us importa, m’hi apunte. Sempre serà millor Nova Zelanda que no la Florida.